dijous, 10 d’octubre del 2013

Avui sí que sí

Suposo que ja ningú se'n recorda del meu blog després de 4 mesos d'inactivitat. Us volia demanar perdó i explicar que la meva absència es deu a la vinguda d'un nou membre a la meva família: en Jacob. Va néixer el 16 de juny i molts dies he estat a punt d'escriure, de comentar alguns dels pocs llibres que he tingut temps de llegir durant aquest interval de temps però xiquets, era seure a l'ordinador i xiquet a plorar i reclamar atenció. 
També he de reconéixer que he aprofitat els moments en què el nen dormia per fer coses que he considerat més prioritàries, com ara dormir, dormir, cuinar, dormir, menjar, dormir, dutxar-me, preparar les classes per tornar a treballar... Coincidiu amb mi en les prioritats, no?
I ara torno a treballar, però per sort en Jacob té l'àvia per cuidar-lo quan jo no hi sóc.
A veure si puc escriure algun altre post aviat (tinc lectures pendents per comentar!).

diumenge, 9 de juny del 2013

L'esperança

Fins i tot l'home més capaç del món perdria la il·lusió quan no hi ha feina, no hi ha esperança d'haver-ni... I doncs, què hem de fer tota la resta, els que no som tan "capaços"? Quan veus aquest dolor als ulls d'algú, t'agradaria poder fer alguna cosa, poder oferir alguna cosa més que bones paraules i bons desitjos. Quan veus que aquest dolor estroba a cada casa, a cada racó d'aquest estimat país nostre...

L'altre dia vaig veure el reportatge de Sense ficció sobre la generació perduda: joves i no tan joves que no saben què fer amb les seves vides. Joves sense formació i joves amb formació que s'aixequen cada matí per anar a suplicar un lloc de treball de qualsevol cosa, a qualsevol lloc. Només volen guanyar-se la vida, com tots, però la majoria topen amb portes tancades, amb taules plenes de currículums, amb milers de persones fent el mateix recorregut cada dia, dia rere dia. I pensar que fa quatre dies algunes d'aquests joves cobraven 5000 euros al mes per fer de peons... Si tens la sort de tenir uns pares amb feina que et poden anar mantenint o que et poden ajudar a emigrar...; si tens la sort de no tenir cap persona que depengui econòmicament de tu...; si tens la possibilitat d'aconseguir un petit capital i la valentia per arriscar-lo fent una petita empresa... però i si no, què? Has de lluitar contra corrent per no caure en la completa desesperació... no m'estranya que augmentin les depressions, els suicidis i d'altres transtorns mentals...

I malgrat tot hem de mantenir l'esperança, perquè és l'únic que ens queda, l'únic que ens fa viure, l'únic que ens pot fer tirar endavant quan no hi ha res més que ens acompanyi. L'esperança és l'únic que ens pot fer aixecar cada matí del llit, l'únic que pot fer que continuem recorrent tots els llocs haguts i per haver amb el nostre currículum a les mans i amb un somriure als llavis demanant una oportunitat per demostrar que valem i podem ser útils al nostre lloc de treball. L'esperança que les coses s'arreglaran, que demà serà millor que avui, que podrem aconseguir unes monedes per viure més dignament...

dissabte, 8 de juny del 2013

La reina descalça

Una esclava cubana estrena la seva llibertat a Sevilla, Espanya, després d'un viatge des de les Amèriques amb el seu amo que li deixa la llibertat en herència quan es mor. Completament aliena a la idea de llibertat un seguit de desgràcies i desafortunades trobades amb ciutadans de Sevilla l'acompanyen fins que es creua amb en Melcior, un avi gitano de Triana, i la seva néta Milagros. Al barri gitano de Sevilla, i després a Madrid, succeeix la major part de l'acció de la novel·la històrica que narra l'amistat entre la jove gitana Milagros i Cándida, la negra cubana. La incapacitat d'assumir la llibertat després d'una vida d'esclavatge de Cándida es mescla amb l'orgull de raça dels gitanos, malgrat la constant persecució de la qual són víctimes, per construir una novel·la històrica entretinguda i amena. Hi trobem contrastos entre la servitud de Cándida i l'orgull dels gitanos, entre la pobresa extrema del barri de Triana i la vida dels nobles rics, entre els discursos de l'església i algunes de les seves accions. Hi trobem música, dansa, i alegria; pobresa i tristeses; amors, desamors i aventures diverses; dolents molt dolents i bons molt bons, i bons no tan bons i dolents no tan dolents i, sobretot, en Melcior, que potser és el personatge més rodó. Si us va agradar La Catedral del mar no us decebrà La reina descalça, que és una bona lectura per passar una estona ben entretinguda. Un cop l'acabes, els personatges t'acompanyen una bona estona en la imaginació i et trobes somiant altres finals o altres aventures i desventures, i això sempre s'agraeix.

dimarts, 4 de juny del 2013

A song of Ice And Fire IV: A feast for crows

La quarta entrega de la saga de A song of ice and fire se m'ha fet bastant llarga i en alguns moments una mica pesada. M'hi falta acció, m'hi falten personatges, m'hi falta moviment. He trobat a faltar alguns personatges principals i no he acabat d'entrar en altres de més secundaris que aquí prenen protagonisme. Tot i així, manté la força de les anteriors i com sempre em sorprèn la facilitat amb què tot acaba encaixant com un trencaclosques d'aquells de milers de peces. Sempre tinc la sensació que m'acabaré perdent entre la trena de personatges, però l'autor m'ho impedeix amb aquella referència que em fa recordar d'on venia aquell o aquell altre. Els personatges continuen evolucionant i no deixen de sorprendre i aquest és el millor mèrit de l'obra. Continuaré doncs amb el següent amb les mateixes ganes tot i la baixada de ritme d'aquest.

dissabte, 13 d’abril del 2013

Cames de Seda

 La novel·la narra els dies que passen des que l'Adriana, la protagonista, rep una trucada que l'informa de la mort del fill del seu marit a Suïssa, fins al dia del funeral. En aquests dies, en què l'Adriana es troba sola a casa amb l'única companyia esporàdica de la Consol, la criada de tota la vida, perquè el marit se'n va amb la seva ex a recollir el càdaver a Suïssa i la filla ja està independitzada; l'Adriana ens despulla la seva buidor existencial i reflexiona sobre totes les seves inseguretats del present i del passat. Descrobrim que és una dona poc ocupada, que enyora el pare, que no estima el seu segon marit com tampoc estimava el primer, que la mare no la fa sentir bé, que necessita desesperadament sentir-se estimada i desitjada però ningú aconsegueix satisfer completament aquest desig i que ella tampoc aconsegueix estimar ningú, que enyora la seva filla, que és gelosa i insegura i que intenta infructuosament apagar aquesta angoixa existencial amb pastilles, alcohol i amants esporàdics. De fet, podem dir que no passen grans accions ni grans coses, perquè tot es reduix a la interioritat de la protagonista. Però, la protagonista viu una situació d'angoixa i buidor interior que l'autora ens ofereix i narra amb tendresa que ens arriba com una dolçor inesperada i amb una bona narrativa que ens fa gaudir de la lectura.

Cames de Seda de Maria Mercè Roca va guanyar el Premi Sant Jordi el 1992 i m'ha semblat una intensa i bona novel·la.

dimarts, 5 de març del 2013

Una d'anar fent

I amb el pas dels dies encavalco la rutina amb el somni caminant, ja no vol córrer. Avança, i com sempre em portarà sorpreses perquè res surt com un espera per més que t'imaginis la pel·lícula una vegada, i una altra. No em paren de repetir que estic molt lluny d'allí on vull arribar i m'impedeixen caminar, però camino, cap als costats, cap endarrere, cap endavant encara que no ho vulgui veure. Però camino. Però potser hem de deixar de fer pals de cec i enfocar aquest caminar perquè no se'ns mori l'esperança. Però no morirà. És resistent com ella sola, canvia, muda de pell, però es manté falsament impertorbable. Dissimuladament, sense fer soroll, s'ha cobert amb un jersei no fos cas que l'hivern la fes malbé. I ara que arriba la primavera haurà de prendre el sol si vol tornar a brillar...
I mentrestant la realitat s'imposa. I som un i mig i al juny com qui no vol la cosa serem dos. Inesperat, el garbuig de sentiments contradictoris ha deixat pas a la tranquil·litat. Aquella pau tranquil·la i avorrida, però necessària per no parar boig. Tan necessària després d'haver pujat a la muntanya russa dels sentiments i haver-se estavellat. Aquella pau d'això no ho diguis, és massa delicat; i això vigila, no fos cas, i ara que estem tranquils, espera, no prenguéssim més mal. Aquella pau de no reobrir ferides mal tancades ni de fer-nos-hi mala sang. De prendre's llargs minuts abans de parlar, d'escoltar els silencis sense penjar.
I anar esperant i comptant dies, i anar fent.

diumenge, 27 de gener del 2013

El guardian entre el centeno

El guardian entre el centeno de J.D. Salinger es va publicar per primera vegada el 1951 a EUA i sembla que va causar força controvèrsies. 
És la història d'un adolescent inadaptat i amb una ansietat interior que no sap com canalitzar, o no pot canalitzar, al món dels adults. La seva manca d'adaptació al món fa que l'expulsin de tots els instituts i ens explica el periple interior i exterior des que sap que l'expulsen de l'Institut on es troba actualment fins que torna a casa altra vegada. 

Està escrita en primera persona i representa que l'adolescent retratat s'adiu amb els adolescents de la realitat. Potser és que ja he passat aquesta època, però m'ha avorrit bastant el llibre. No només per la història, bastant incomprensible, i per les ganes de donar-li un mastegot al protagonista perquè s'espavili i faci alguna cosa de bo, sinó també perquè repeteix fins a la sacietat un tipus de vocabulari  i expressions que trobo que encallen el discurs: «y todo eso», «Bueno», «Jo»... L'he acabat perquè és relativament curtet, sinó l'hauria deixat a mitges. Representa que és una novel·la transgressora i potser ho va ser a la seva època, però a mi no m'ha aportat res d'interessant. Hi he passat una estoneta, i encara gràcies. 

P.D: Per cert, Nymnia, normalment llegeixo llibres en paper, però fa un temps em van regalar un e-book i la veritat és que la saga Cançó de gel i de foc l'estic llegint per allí i també m'he aficionat a llegir-hi altres llibres. Quan tingui uns quants estalvis potser me la compro en català perquè sembla que estiguin ben editats! Té els seus avantatges (sobretot que no pesa i amb un sol paquet hi pots tenir un munt de llibres), però els llibres en paper per a mi tenen més encant, de moment.

diumenge, 6 de gener del 2013

Lectures 2012

Aquest any he llegit 15 llibres, 4 més que l'any passat. Hi ha hagut alguna decepció i alguna sorpresa amb llibres de fantasia que m'han agradat més del que em pensava inicialment. 
Us deixo la meva llisteta:

  • Alteza Real (Thomas Mann) *** Si voleu saber com era la vida d'un príncep europeu amb la reialesa en decadència i plena de deutes, aquest és un bon llibre. Distret i interessant, moltes de les realitats no difereixen gaire d'algunes actuals: la crisi del deute no és invent d'ara. 
  • Edad prohibida (Torcuato Luca de Tena) ** Novel·la de l'autor de Los renglones torcidos de Dios. Tenia un molt bon record de Los renglones torcidos de Dios i per això vaig decidir llegir aquest llibre seu anterior. És la història de diversos joves adolescents. Adequada per a un públic juvenil i ben escrita, no em va avorrir gens, tot i que n'esperava més. 
  • El tiempo entre costuras (María Dueñas)***/*
  • El nom del vent (Patrick Rothfuss) ****
  • El temor d'un home savi (Patrick Rothfuss) ***/*
  • Tess of the D'urbervilles (Thomas Hardy) ***/*
  • El romanç de Tristany i Isolda (Joseph Bédier) ***
  • Quan érem feliços (Rafel Nadal) **
  • Adivina quién llama a la puerta. La aventura de ser un niño acogido (María Arauz de Robles) ***
  • A song of Ice and Fire I. A game of thrones (George. R. Martin) ****
  • A song of Ice and Fire II. A clash of Kings (George. R. Martin) ***/*
  • A song of Ice and Fire III. A storm of swords (George. R. Martin) ****
  • El jardín olvidado (Kate Morton) *** Una nena és abandonada en un vaixell que es dirigeix a Australia. Una misteriosa dona anomenada l'Autora sembla que l'acompanya però desapareix i la nena arriba a Australia sola i sense recordar res. A Austràlia un home l'acull a casa seva i se'n fa càrrec. Abans de morir li explica com la va trobar. A partir d'aquí comença una investigació per descobrir la seva història que, per motius diversos, haurà d'acabar la seva néta. És una novel·la romàntica que atrapa perquè l'interès de l'argument es combina amb un estil adequat. No s'explica la història cronològicament sinó que es dedica cada capítol als pensaments i accions dels personatges femenins principals de cada època, de manera que es van intercalant els personatges i les èpoques. Això dóna agilitat al text i fa que acompanyem les protagonistes en la seva investigació i anem descobrint la història familiar al mateix ritme que elles.
  • La casa de Riverton (Kate Morton) ** Després d'haver llegit El jardín olvidado potser hauria d'haver descansat d'aquesta autora, però jo sóc així: quan un llibre m'agrada i en tinc a l'abast un del mateix autor acostumo a llegir-me'l. En aquest cas és la primera novel·la de Kate Morton i es nota.  L'he trobat pesadet en molts fragments i l'argument no m'ha arribat. I això que inicialment semblava interessant. Com he dit, l'argument sembla prometedor i et fa venir ganes de saber la història, però a mesura que anem llegint l'interès decau perquè es fa innecessàriament llarg, introdueix elements que aporten poc interès a la trama, els personatges prometen més del que transmeten, i el secret principal s'albira molt abans del final. En realitat, doncs, ni ens sorprèn amb els secrets o el final, ni aconsegueix transmetre prou emocions.
  • Els indiferents (Alberto Moravia) ** És un llibre estrany. Relata la història d'una família, una mare, el seu fill, la seva filla i el seu amant, on la felicitat és protagonista per la seva absència. Com bé diu el títol tots semblen indiferents, però en el fons són uns amargats que no saben com sortir de la vida tediosa que viuen. El llenguatge del llibre és ric, està molt ben traduït, escrit amb molta cura i destaca per la capacitat que té per suggerir els ambients. Però m'ha resultat pesat d'acabar perquè sembla que la història no arribi mai al final, que destacarà perque és decadent i esperpèntic. Diria que és un llibre fruït d'una època concreta i que, tot i que no m'ha agradat gaire, aconsegueix els seus objectius: criticar la societat de manera cruel i transmetre la decadència de la família protagonista i, per extensió, de tota la societat.
Per últim, afegiré que he començat dos llibres que no he pogut acabar de cap manera:
  •  El cementiri de Praga (Umberto Eco) Llibre no recomanat per al públic general. Me n'he llegit la meitat amb penes i treballs i al final he desistit. Comença l'any 1897 quan el capità Simonini, un home de seixanta-set anys, dóna fe de complots inexistents, fomenta intrigues o difama a grans figures de la política europea. Treballa al servei del millor postor. Amb aquest protagonista anem voltant per la seva memòria de vida i, doncs, per l'Europa de finals de segle XIX. Farragós, ple de citacions i referències a d'altres obres literàries, o no.  Incomprensible si no ets un erudit.

  • Crim de sang (Sebastià Alzamora)
P.D: Desitjo que hagiu passat tots un Bon Nadal, que el començament d'any us hagi provat i que els Reis us hagin portat molts regals.