dilluns, 4 de juny del 2012

El nom del vent de Patrick Rothfuss

Bé, havia de passar. Havia de tornar. No podia aguantar-se més una època tan llarga de desil·lusió, de llibres començats i acabats a la primera pàgina. De ganes de res. M'havien de tornar les ganes de llegir un llibre de més de 800 pàgines, de dormir poc a les nits per culpa d'una novel·la, de somiar històries paral·leles i desenvolupar-les al meu gust. Amb El tiempo entre costuras m'hi havia acostat molt: m'havia tret hores de son i l'havia llegit amb ganes. Però El nom del vent l'he devorat a partir del 4t capítol.

Sovint he dit que no m'agraden les novel·les fantàstiques però suposo que això no és ben bé així perquè aquesta ho és i m'ha agradat, molt. De fet, el que no m'agraden són les novel·les fantàstiques o de ciència-ficció o policíaques sense interès humà. M'explico: aquelles que només inventen un món paral·lel, amb noms nous i originals, o un crim a resoldre, però sense transmetre-hi emocions ni humanitat. Perquè m'agraden els drames, l'amor, les relacions humanes, les aventures i si a aquest món se li vol dir fulanito enlloc de Terra, cap problema; si a aquest món hi ha monstres, dracs i mags i fades enlloc d'assassins passionals humans o psicòpates, cap problema; però que tingui sentit, que hi hagi coherència i versemblança (parlo dels meus gustos, evidentment).
Anem al gra, inesperadament El nom del vent ha passat davant d'altres llibres a mig llegir i per començar. En vaig llegir la ressenya a cal Llibres i punt i em va picar la curiositat, però res més. Però fa poc el meu germà es va comprar aquest llibre i El temor d'un home savi i aquest ja me l'he acabat i ara començaré l'altre.
És una novel·la amb un heroi -un mag-, en Kvothe, fent d'hostaler. No és un heroi d'aquells que ho fan tot bé: és tossut, lluitador, innocent, venjatiu... humà. Bé, de fet al principi no relacionem l'heroi de les històries mig insinuades pels vilatans amb el gris hostaler. Però tot heroi surt d'alguna banda, totes les llegendes tenen una part de veritat i aquesta veritat és la que ens contarà en Kvothe quan un cronista el burxarà una mica. Des del principi, des de la infantesa, passant pels primers traumes, les primeres aventures i el primer amor. A poc a poc, tranquil·lament, com una història de vora el foc. Com si ens expliqués la història de Sant Jordi o dels comtes de Barcelona, com si en formessim part, com si fos part del nostre passat.
Els primers capítols costen d'entendre perquè l'autor ens transporta directament a la realitat llegendària, ens fa viure al món del protagonista sense explicar-nos-el. (després de llegir els dos primers capítols vaig trigar més de dues setmanes a tornar-lo a agafar) Però de seguida t'hi enganxes perquè la història té màgia. (a partir del 4t ja no he pogut parar) Et transporta a un ambient captivador, hipnòtic i realista, malgrat sigui una història fantàstica. T'enamores del protagonista i de les seves aventures: el comprens, el planys, l'estimes, li vols donar consells...
L'estil narratiu és senzill i bastant planer, fàcil de llegir, però no per això menys bell.
Com he dit és una novel·la fantàstica perquè s'inventa un món. En el fons em fa gràcia comprovar com tots els móns inventats no són més que una transposició de la realitat, perquè la imaginació també és realitat. Però té avantatges utilitzar aquest sistema: pots anomenar les coses com vulguis i reinventar-te el món. Ho faràs seguint els paràmetres d'allò que ja està pensat, inventat o imaginat però, què més vols? En el fons tot allò nou ha de sorgir d'alguna banda. El lector pot tenir la sensació que aquest món ja el coneix, que aquest nom és molt adient per al fenomen al qual fa referència, etc. i pensar que a ell també se li hauria acudit; però llavors haurà de reconèixer que no, perquè sinó ja ho hauria escrit i reconèixer, doncs, que encara que hi hagi paràmetres semblants a d'altres històries i a la realitat és un món nou i original.
M'ha semblat, doncs, una molt bona novel·la. Però no completa perquè ens deixa amb les ganes de la continuació i ja friso per llegir-ne la segona part.


3 comentaris:

Sergi ha dit...

A molta gent li ha passat això, al 4t capítol comença la història d'en Kvothe, els tres primers només són introductoris, però jo em vaig enganxar de seguida. És una història de fantasia apte per aquells als que no els agrada el gènere. Ah, i justament el que més valoro de l'obra és que no t'expliquin res, Rothfuss t'explica el món del protagonista com si tu visquessis dins, com si t'hagués de sonar tot perfectament, i això crec que és un tret distintiu molt positiu. Et parla d'un lloc i un costum d'allà com si ho haguessis de saber, i t'adones que, sense saber com, ho saps.

A més, no conec a ningú que hagi llegit el llibre i que no li hagi agradat, o que no s'hagi enamorat d'en Kvothe. Quin gran personatge, i quina història més meravellosa. També he llegit el segon, t'asseguro que no et decebrà.

Martí ha dit...

Com tothom, et diré que cada cop t'enganxes més. Llegit el primer, estic foça avançat del segon, i el gran problema serà que el tercer encara no es a punt. Agrada, enganxa i en vols més

Anònim ha dit...

queda algú en la catosfera que no se l'hagi llegit?