dimecres, 5 d’octubre del 2011

Retrobaments...

Em torno a sentir viva després de molt de temps. El cor em palpita, les cames em tremolen, els ulls em brillen. M'apassiona veure l'amor dels teus ulls. Quan et sento parlar em desfaig, no et puc ni mirar sense sentir emoció als ulls, sense que les cames en tremolin. Malgrat tot el que ha passat entre nosaltres, quan em mires et brillen els ulls. Quan et miro em tremolen els mots. Banyar-nos a la platja, acariciar-te l'orella, notar l'escalfor d'una abraçada... somnis d'una nit d'estiu fets altre cop realitat. No vull que s'acabin. En mantindré viu el record per quan ens tornem a trobar. Perquè ens tornarem a trobar. Ens trobarem una altra matinada per compartir moments inacabables i tocar la felicitat amb els dits de la mà...
M'he equivocat tant amb tu..., m'he sentit tan malament amb raó i sense raó... però ara ja no... perquè malgrat tot m'estimes... perquè saber el teu amor m'apaivaga els dubtes. M'elimina els problemes, ja només sento el meu cor i miro la lluna per recordar l'antiga passió dels teus llavis lleument retrobada. Com tot tu...

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Jo confesso (Jaume Cabré)

Qui s'hagi llegit Les veus del Pamano i es llegeixi aquest nou llibre de Cabré no el tancarà decebut. És admirable com Cabré domina les tècniques narratives i aconsegueix captivar-nos amb una novel·la que sembla enravessada, que sembla que ens emboliqui contínuament, que sembla que ens vulgui veure perduts i esmaperduts dins de l'entramat de més de cinc històries diferents i entrellaçades... Però l'autor, com un bon guia espiritual, ens va deixant pistes perquè no ens acabem de perdre del tot, perquè ens puguem anar trobant i puguem anar lligant caps. Una pista aquí, un mot allà... fan que no vulguem deixar de llegir i que vulguem arribar al fons de la qüestió. És admirable com fa compartir paraules, accions o pensaments a personatges d'èpoques, moments i escenaris tan diferents, amb tanta versemblança. No hi ha cap moment, d'aquests girs i canvis d'escenari, en què pensis: això no és versemblant, això no lliga, això aquest personatge no ho diria. Fins i tot diria que la versemblança en aquests canvis encara es manté més que a Les veus del Pamano.
No us explicaré gran cosa de la novel·la perquè si començo no podria parar a temps. Però us diré que l'Àdria, el protagonista de la història (amb el permís del violí del pare que en el fons és l'autèntic protagonista), em té el cor robat. Superdotat, dotat d'imaginació, amant de la música i de l'art, exigent, perfeccionista, incomprès pels pares, apassionat, lletraferit... escriu una llarga carta d'amor a una persona que estima amb bogeria. En aquesta carta hi aboca tota la seva vida i la vida de tot el que està al seu voltant. Fins i tot la vida de l'objecte preferit del seu pare, un col·leccionista: un violí del segle XVII. Aquest violí ens farà saltar d'una època a una altra -de l'actualitat al segle XIV passant pel segle XVII i XVIII, per principis del segle XX, pel nazisme de la 2a Guerra Mundial i l'època de la postguerra espanyola i europea...-, d'una història a una altra sense fugir mai de la vida de l'Àdria. Una vida marcada per un objecte, el violí del pare, i per un mal: una mort dins la família. Una vida plena de misteris, emocions i contradiccions que no ens deixarà indiferents.Es tracta, doncs, d'una història global. Una novel·la per perdre-s'hi, per rellegir i així comprendre el que inevitablement se'ns passa per alt en una primera lectura. En definitiva, una altra magnífica novel·la del senyor Cabré que us recomano vivament tant als que us heu llegit Les veus del Pamano com als que no.