dissabte, 30 d’abril del 2011

Mientras te miro...

Mientras te miro me desaparece

la amargura de entrañarte

y solamente me queda

el dulce pesar de saberte

distante, preocupado,

angustiado con despropósitos

que ocupan tu pobre mente

pero cuando me besas

mi pesar se derrite,

mi angustia se desvanece

con el fuego que me enciendes.


Siente el calor de mi cuerpo

cuando me muerdes el labio

o cuando la yema de tu dedo

me recorre la oreja

y ya ni te cuento

cuando saboreo tu boca

y me llenas del intrépido combustible

de tus caricias rodeándome la nuca

y perdiéndote en mis nalgas.


Por suerte, la naturaleza es sabia:

te da combustible para mis llamas

y un extintor para apagarlas;

y a mi, -aun más sabia ella-,

mientras quema mi cuerpo

me ofrece el dulce remedio

de mi agua, caliente,

para que puedas rellenarte

de amor, dulzura y hermosura

y saturarme la caverna de vida

hasta saciarme y extinguirme

el incendio de mi alma entera

o hasta que te quedes sin fuerzas,

vacío, cansado, apagado...

mientras mis brasas esperan

ser avivadas de nuevo y convertirse

en un fuego más vivo, más grande...


05/07/2010

dilluns, 25 d’abril del 2011

La casa cantonera (Sílvia Alcàntara)

Com un respir però a batzegades en una tarda m'he ventilat aquest llibre. El mateix temps que dediquen dues germanes a desmantellar la casa de la mare morta i a retrobar-se després de vint anys d'absències. Els secrets i les emocions contingudes semblen pòlvora i es van descobrint a poc a poc. L'ambient resclosit del casalot buit acompanya la tarda de tibantors, secrets i tempesta. No s'hi respira ni una gota d'aire net i aquesta també és la sensació que viu el lector quan s'enfronta als pensaments i sentiments de les protagonistes. La gelosia entre les dues dones continua viva malgrat el pas del temps i no sembla que hagi de desaparèixer. L'única que sembla mig tranquil·la i al seu lloc és la veïna, que intenta modular el traspàs i deixar entrar aire net malgrat els secrets que ajuda a mantenir.

Una història densa molt ben trabada i escrita. M'ha agradat bastant. Sembla que aquest any per Sant Jordi l'he encertat comprant-me aquest llibre.

dissabte, 2 d’abril del 2011

Vaig acumulant silencis...

Vaig acumulant silencis com qui acumula pols a l'entrada. Algun dia hauré de treure a ventilar l'escombra bruta, vella i trista. Remourà l'entrada i em farà estossegar a tort i a dret però la pols no s'elimina amb una ventolada indecisa i recaurà al mateix lloc a esperar algun altre enginy. Remugaré uns quants dies per la brutícia que m'ha entrat a casa però l'únic que faré és continuar acumulant-ne a l'entrada, com fins ara. Si els silencis es transformessin en ales en lloc d'en pols bruta i trista ja hauria pogut fer la volta al món en trenta dies. Llançaré el mòbil, inútil, mentre m'enfilo pels renglerons amoïnada. Vull saber si he de volar o em puc mantenir en terra ferma encara que els camins se'm facin estrets i sinuosos. Ho vull saber.