diumenge, 20 de febrer del 2011

Que la teva rialla torni a omplir-me l'orella de paraules sentides, de vida. I mentrestant espero que el meu amor es vegi reflectit als meus ulls. T'imagino a prop meu. Recordo aquells dies dolços d'estiu. Penso en aquells mots que no puc oblidar. Passejo pels sinuosos camins del meu pensament contradictori, t'acaronaré l'orella mentre et dic «I miss you»... No puc oblidar-te... No puc oblidar-te... Altres cabells i altres mirades em recorden a tu. Envia'm un senyal per saber cap on girar-me, per saber com retrobar-te. És superior a mi. Els teus mots són tan màgics quan t'hi poses... que els sento passejar per l'estómac adolorit. I altra vegada deixaré testimoni d'aquells pensaments que no et diré, que no podré fer-te arribar. Potser per telepatia... Encara em fa mal pensar segons què... T'escriuré cartes d'amor, o desamor... Mentre la decepció s'apodera de la meva ànima delirant... Potser un dia podré comprendre què és el que no funciona... què he fet malament... però mentrestant t'enyoro... enyoro la teva veu i la passió dels teus petons... Potser ja m'has oblidat? Tampoc seria tan estrany...

divendres, 18 de febrer del 2011

Sense senyal

















ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés