dissabte, 31 de desembre del 2011

Llibres 2011

L'any passat vaig apuntar-me a la moda d'anotar els llibres llegits cada any i la vull continuar. Aquest any em fa molta vergonya perquè és ben minsa. Em sembla que l'última vegada que vaig llegir tan poc en un any va ser quan era bastant petita...
Per una banda, ha sigut un any convuls emocionalment, massa, i quan he tingut temps enlloc de llegir m'he distret mirant alguna sèrie o fent altres coses. Per l'altra, la feina també m'ha portat i em porta maldecaps. Per tot això és una llista molt deslluïda, no arribo a llibre per mes. Potser l'any que ve seré una millor lectora! Tinc tants llibres pendents!
Us desitjo a tots que acabeu de passar molt bé el que queda d'aquest any. Que l'acabeu amb alegria i il·lusió i el comenceu de la mateixa manera. Que aquest any nou us porti moltes, moltes, alegries.
Aquí us deixo la meva llisteta:

*** The Tenant Wildfell Hall (Anne Brönte). Un llibre poc conegut d'una de les germanes Brönte.
**** La casa cantonera (Sílvia Alcantara).
**/*** Una família fora de sèrie. (Sílvia Soler). Un d'aquells llibres divertits i frescos per llegir quan tens ganes de riure i passar una bona estona. Sense pretensions i agradable.
**** Purga (Sofi Oksanen) Grata sorpresa. Drama sobre la manca de llibertats, la repressió, la dictadura, la supervivència en condicions difícils.
**/***Travesuras de la niña mala (Mario Vargas Llosa).
** La casa de los amores imposibles (Cristina López Barrio). Distreta i lleugera.
*** El paraíso en la otra esquina (Mario Vargas Llosa).
**/*** Totes les bèsties de càrrega (Manuel de Pedrolo). Novel·la molt simbòlica sobre la manca de llibertats i l'esclavitud que propicien els feixismes. Es fa difícil de llegir i entendre. No és l'estil de llibres amb els quals més disfruto, però reconec que és original i està ben escrit. A més, m'ha agradat.
**/*** Things fall apart (Achuebe)
**** Jo confesso (Jaume Cabré)
*** La sonrisa etrusca (José Luís Sampedro). Tendresa és el sentiment que inspira el llibre. Tendresa d'un avi amb el seu nét; d'un pare amb el seu fill i la seva nora... Tendresa de l'amor vell. La quotidianitat d'una família elevada a obra literària.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Bon Nadal

Us tinc molt abandonats. Últimament no sé ni on tinc el cap. El viure no em deixa escriure, ni llegir... Passo per desitjar-vos molt bon nadal a tots. Que aquests temps siguin temps d'alegria i renovació d'il·lusió.
Bon Nadal!

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Retrobaments...

Em torno a sentir viva després de molt de temps. El cor em palpita, les cames em tremolen, els ulls em brillen. M'apassiona veure l'amor dels teus ulls. Quan et sento parlar em desfaig, no et puc ni mirar sense sentir emoció als ulls, sense que les cames en tremolin. Malgrat tot el que ha passat entre nosaltres, quan em mires et brillen els ulls. Quan et miro em tremolen els mots. Banyar-nos a la platja, acariciar-te l'orella, notar l'escalfor d'una abraçada... somnis d'una nit d'estiu fets altre cop realitat. No vull que s'acabin. En mantindré viu el record per quan ens tornem a trobar. Perquè ens tornarem a trobar. Ens trobarem una altra matinada per compartir moments inacabables i tocar la felicitat amb els dits de la mà...
M'he equivocat tant amb tu..., m'he sentit tan malament amb raó i sense raó... però ara ja no... perquè malgrat tot m'estimes... perquè saber el teu amor m'apaivaga els dubtes. M'elimina els problemes, ja només sento el meu cor i miro la lluna per recordar l'antiga passió dels teus llavis lleument retrobada. Com tot tu...

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Jo confesso (Jaume Cabré)

Qui s'hagi llegit Les veus del Pamano i es llegeixi aquest nou llibre de Cabré no el tancarà decebut. És admirable com Cabré domina les tècniques narratives i aconsegueix captivar-nos amb una novel·la que sembla enravessada, que sembla que ens emboliqui contínuament, que sembla que ens vulgui veure perduts i esmaperduts dins de l'entramat de més de cinc històries diferents i entrellaçades... Però l'autor, com un bon guia espiritual, ens va deixant pistes perquè no ens acabem de perdre del tot, perquè ens puguem anar trobant i puguem anar lligant caps. Una pista aquí, un mot allà... fan que no vulguem deixar de llegir i que vulguem arribar al fons de la qüestió. És admirable com fa compartir paraules, accions o pensaments a personatges d'èpoques, moments i escenaris tan diferents, amb tanta versemblança. No hi ha cap moment, d'aquests girs i canvis d'escenari, en què pensis: això no és versemblant, això no lliga, això aquest personatge no ho diria. Fins i tot diria que la versemblança en aquests canvis encara es manté més que a Les veus del Pamano.
No us explicaré gran cosa de la novel·la perquè si començo no podria parar a temps. Però us diré que l'Àdria, el protagonista de la història (amb el permís del violí del pare que en el fons és l'autèntic protagonista), em té el cor robat. Superdotat, dotat d'imaginació, amant de la música i de l'art, exigent, perfeccionista, incomprès pels pares, apassionat, lletraferit... escriu una llarga carta d'amor a una persona que estima amb bogeria. En aquesta carta hi aboca tota la seva vida i la vida de tot el que està al seu voltant. Fins i tot la vida de l'objecte preferit del seu pare, un col·leccionista: un violí del segle XVII. Aquest violí ens farà saltar d'una època a una altra -de l'actualitat al segle XIV passant pel segle XVII i XVIII, per principis del segle XX, pel nazisme de la 2a Guerra Mundial i l'època de la postguerra espanyola i europea...-, d'una història a una altra sense fugir mai de la vida de l'Àdria. Una vida marcada per un objecte, el violí del pare, i per un mal: una mort dins la família. Una vida plena de misteris, emocions i contradiccions que no ens deixarà indiferents.Es tracta, doncs, d'una història global. Una novel·la per perdre-s'hi, per rellegir i així comprendre el que inevitablement se'ns passa per alt en una primera lectura. En definitiva, una altra magnífica novel·la del senyor Cabré que us recomano vivament tant als que us heu llegit Les veus del Pamano com als que no.

dimarts, 12 de juliol del 2011

La culpa i el penediment es poden sentir físicament. Sí, tinc l'estómac remogut, recargolat, i he sigut jo qui ha donat el cop de puny i em sap greu.
Comprovar la força física dels sentiments m'agrada, malgrat tot.

divendres, 8 de juliol del 2011

Travesuras de la niña mala (Mario Vargas Llosa)

Era el primer llibre que llegia de Mario Vargas Llosa i no sé si és la millor manera de començar amb aquest autor. No m'ho sembla per alguna de les moltes crítiques que he llegit d'aquest llibre per Internet i altres blogs. Sembla que no és el seu millor llibre. Potser no, encara no puc comparar. Però a mi m'ha agradat. M'ha semblat un llibre molt entretingut. Els personatges són marionetes, esteriotips al servei de l'autor. No evolucionen, tenen un caràcter definit. La «niña mala » és mala sempre, mala malísima, i el protagonista sempre n'està enamorat encara que ella el maltracti fins a límits insospitats.
No sé si cap altre ésser humà seria capaç d'aguantar tants mals d'amor com en Ricardito però en aquest llibre, seguint el realisme màgic al qual ens tenen acostumats molts sud-americans, tot esdevé possible. Hi ajuda el fet de trobar-nos davant d'una mentidera compulsiva que ho fa tot per aconseguir el que ella creu que és la font de la felicitat, els diners.
És una novel·la d'amor. El protagonista només es mou per aquest sentiment. De fet, els diners i l'amor, dues passions ben humanes, mouen tots els conflictes dels personatges que, en el fons, només cerquen el que ells entenen per felicitat. Però també és una novel·la còmico-tràgica, apassionada, on l'atzar i el destí són convidats de luxe, on el dolor i el goig es toquen contínuament i, a vegades, s'agafen de la mà...
És una novel·la línial, fàcil de llegir i que enganxa i, a vegades, aquesta facilitat s'agraeix.
També està plena de tòpics: de París, del Londres hippy, de Peru i els revolucionaris, d'Àfrica, del Japó... Tots els països i les èpoques que la novel·la visita ens acompanyen amb els seus tòpics. En certa manera com els personatges, blancs o negres, sense gaires matisos.
Potser no passarà al fons de les gran novel·les però els dos protagonistes, la «niña mala» i el seu etern enamorat, «el niño bueno», i, per tant, la seva història, deixen marca durant uns quants dies.

diumenge, 5 de juny del 2011

Al congelador

Després d'una conversa que va aconseguir calmar-me una mica i que alguna ferida es mig tanqués he deixat el cor al congelador perquè ni els braços ni les cames podien suportar que continués sagnant. De tant en tant, encara el visito però el cap em diu: marxa, ara no toca. Fes el favor, o vols tornar a provocar una rebel·lió?
I com que al final del dia només em queden vint minuts per pensar, com qui diu, el cor no es belluga i s'està ben quietet. No sé fins quan.

I així estem...

dimecres, 18 de maig del 2011

Dormito sobre el seu braç esquerre. Amb els dits m'acarona la cara, i el coll. Tanco els ulls i el mar s'acosta. M'imagino vora la platja i veig les onades investigant la sorra i el cel blau reposant sobre el fons del mar. M'aparta els cabells i em mira. Somric. M'agradaria poder-lo mirar amb espurnes als ulls. Torno a somriure, aquell somriure mig forçat que ens surt de vegades, almenys una espècie de tranquil·litat em recorre les venes. Però em regiro per evitar el signe d'interrogació dels seus ulls espurnejants.


Sento les palpitacions del meu pit des que l'he vit apropant-se. No goso ni girar-me. Segur que m'ha vist. O m'ha sentit. O ha notat el tremolor del meu braç. Seu al seient del costat. Em saluda donant-me la mà. Un moment més del necessari, només un moment. El just per sentir-nos el contacte de la pell, només un lleuger somrís li il·lumina la cara però a mi ja em brillen els ulls. Voldria poder-li expressar la decepció amb dues paraules, però no en sóc capaç. O potser sí. Una petita conversa intrascendent d'aquelles que es fan amb coneguts de vista quan només voldria llençar-me als seus braços i omplir-lo a petons. I que em tornés a parlar a cau d'orella. I que em truqués ni que fos per no dir res i sentir-nos només el respirar. I que filosofés al meu costat. «Com estàs? Bé, i tu? Bé, anar fent. No t'he contestat les perdudes perquè no tenia saldo. Ja, m'ho imagino. I la feina? Bé, anar fent; i la teva, què tal? Molt enfeinat, no em queda temps per a res. Ja, m'ho imagino.» I tots dos ens posem la màscara de gel: ell més que jo. I el trajecte es fa llarg i tens, tot i ser curt. I voldria dir tantes coses que no dic... que no em surten. Abraçar-lo i dir-li: et necessito. O: ja saps com t'estimo... Però no dic res. M'agradaria saber què pensa sota aquest somriure de gel. Arriba a destí. Sento moviments al pit. Se m'escapa un respirar feixuc. S'aixeca. Em mira i un conegut «Ens tornarem a trobar» li surt de la boca. I espeto un conegut «ok» vell, cansat, saturat. Però en realitat m'hauria d'haver sortit un «o ara o mai»; un «quan? d'aquí tres mesos més?»; un «estic cansada d'esperar-te i no sóc una Penèlope»; un «voldria saber exactament què sents»; un «necessito algú que tingui temps per a mi». Però res, tot es queda en un no res. I l'aigua salada acumulada es vessa sense control. I l'ofec del pit augmenta momentàniament. Res, tot es queda en no res. Res, altre cop trobar-lo a faltar sense aclarir res. Res.

dissabte, 30 d’abril del 2011

Mientras te miro...

Mientras te miro me desaparece

la amargura de entrañarte

y solamente me queda

el dulce pesar de saberte

distante, preocupado,

angustiado con despropósitos

que ocupan tu pobre mente

pero cuando me besas

mi pesar se derrite,

mi angustia se desvanece

con el fuego que me enciendes.


Siente el calor de mi cuerpo

cuando me muerdes el labio

o cuando la yema de tu dedo

me recorre la oreja

y ya ni te cuento

cuando saboreo tu boca

y me llenas del intrépido combustible

de tus caricias rodeándome la nuca

y perdiéndote en mis nalgas.


Por suerte, la naturaleza es sabia:

te da combustible para mis llamas

y un extintor para apagarlas;

y a mi, -aun más sabia ella-,

mientras quema mi cuerpo

me ofrece el dulce remedio

de mi agua, caliente,

para que puedas rellenarte

de amor, dulzura y hermosura

y saturarme la caverna de vida

hasta saciarme y extinguirme

el incendio de mi alma entera

o hasta que te quedes sin fuerzas,

vacío, cansado, apagado...

mientras mis brasas esperan

ser avivadas de nuevo y convertirse

en un fuego más vivo, más grande...


05/07/2010

dilluns, 25 d’abril del 2011

La casa cantonera (Sílvia Alcàntara)

Com un respir però a batzegades en una tarda m'he ventilat aquest llibre. El mateix temps que dediquen dues germanes a desmantellar la casa de la mare morta i a retrobar-se després de vint anys d'absències. Els secrets i les emocions contingudes semblen pòlvora i es van descobrint a poc a poc. L'ambient resclosit del casalot buit acompanya la tarda de tibantors, secrets i tempesta. No s'hi respira ni una gota d'aire net i aquesta també és la sensació que viu el lector quan s'enfronta als pensaments i sentiments de les protagonistes. La gelosia entre les dues dones continua viva malgrat el pas del temps i no sembla que hagi de desaparèixer. L'única que sembla mig tranquil·la i al seu lloc és la veïna, que intenta modular el traspàs i deixar entrar aire net malgrat els secrets que ajuda a mantenir.

Una història densa molt ben trabada i escrita. M'ha agradat bastant. Sembla que aquest any per Sant Jordi l'he encertat comprant-me aquest llibre.

dissabte, 2 d’abril del 2011

Vaig acumulant silencis...

Vaig acumulant silencis com qui acumula pols a l'entrada. Algun dia hauré de treure a ventilar l'escombra bruta, vella i trista. Remourà l'entrada i em farà estossegar a tort i a dret però la pols no s'elimina amb una ventolada indecisa i recaurà al mateix lloc a esperar algun altre enginy. Remugaré uns quants dies per la brutícia que m'ha entrat a casa però l'únic que faré és continuar acumulant-ne a l'entrada, com fins ara. Si els silencis es transformessin en ales en lloc d'en pols bruta i trista ja hauria pogut fer la volta al món en trenta dies. Llançaré el mòbil, inútil, mentre m'enfilo pels renglerons amoïnada. Vull saber si he de volar o em puc mantenir en terra ferma encara que els camins se'm facin estrets i sinuosos. Ho vull saber.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Que la teva rialla torni a omplir-me l'orella de paraules sentides, de vida. I mentrestant espero que el meu amor es vegi reflectit als meus ulls. T'imagino a prop meu. Recordo aquells dies dolços d'estiu. Penso en aquells mots que no puc oblidar. Passejo pels sinuosos camins del meu pensament contradictori, t'acaronaré l'orella mentre et dic «I miss you»... No puc oblidar-te... No puc oblidar-te... Altres cabells i altres mirades em recorden a tu. Envia'm un senyal per saber cap on girar-me, per saber com retrobar-te. És superior a mi. Els teus mots són tan màgics quan t'hi poses... que els sento passejar per l'estómac adolorit. I altra vegada deixaré testimoni d'aquells pensaments que no et diré, que no podré fer-te arribar. Potser per telepatia... Encara em fa mal pensar segons què... T'escriuré cartes d'amor, o desamor... Mentre la decepció s'apodera de la meva ànima delirant... Potser un dia podré comprendre què és el que no funciona... què he fet malament... però mentrestant t'enyoro... enyoro la teva veu i la passió dels teus petons... Potser ja m'has oblidat? Tampoc seria tan estrany...

divendres, 18 de febrer del 2011

Sense senyal

















ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

diumenge, 9 de gener del 2011

Llibres llegits el 2010

L'any passat vaig veure a casa de molts blogaires una llista dels llibres que havien llegit aquell any i jo, que no sóc gens original, vaig pensar «això està bé tu, ho podries copiar». I aquí em teniu, un any després, copiant iniciatives dels altres, amb retard però bé... jeje.
Aquest any no he llegit gaire, porto bastants anys llegint relativament poc. Suposo que tinc d'altres interessos que em fan perdre temps de lectura. Però bé, n'he llegit algun de llibre. Els esmento per ordre de lectura. A l'esquerra hi ha unes estrelletes que indiquen si m'han agradat molt(****), bastant(***), prou però sense entusiasmes (**/***) poc (**) o gens (*). Segons el meu criteri, evidentment, que no té perquè ser el vostre. També hi afegeixo algun comentari.

***Quiet de Màrius Serra. Ja el vaig comentar. Em sembla una història commovedora, gens llacrimògena (cosa que en aquest cas crec que és d'agrair) i ben escrita.
***24 hores de la vida d'una dona d'Stephan Zweig.
***Les misérables de Víctor Hugo. 2a lectura. 1a en versió original. Això ha fet que en molts punts em perdés. En la 1a lectura hi va haver moltes coses que no vaig acabar de comprendre (perquè era més jove) i d'altres que em van agradar més pel fet d'entendre més la llengua. És una novel·la tan total que aclapara i tot. Amor, guerra, història, assaig... tots els gèneres hi tenen cabuda. Per llegir una mica cada dia.
***Germinal d'Émile Zola.
****Les nourritures terrestres et les nouvelles nourritures d'André Gide. Em va encantar tot i no entendre'n ni la tercera part. Em sembla una narració que traspua poesia a cada paraula. Aquest any segurament tornarà a caure.
****Symphonie Pastorale d'André Gide. Per l'estil de l'anterior. Gide hi demostra una gran sensibilitat i una gran capacitat narrativa.
****Jude the Obscure de Thomas Hardy. El record que en tinc és d'un llibre dur, on l'autor no es deixa endur pel sentimentalisme sinó per les dificultats de la vida.
*Set cases a França de Atxaga. Decebedor. Suposo, i en el fons sé, que les històries fantàstiques a les quals no hi acabo de trobar un fons no acaben de ser sant de la meva devoció i en aquest cas m'esperava una novel·la diferent.
**/***Las edades de Lulu d'Almudena Grandes. Narrativa eròtica.
**/***Malena es un nombre de Tango d'Almudena Grandes. Narrativa eròtica. Compleix la seva funció. Està prou bé.
****Rebecca de Daphne du Maurier. És el llibre, juntament amb els de Gide, que m'han agradat més d'aquest any. El vaig agafar de la biblioteca perquè em sortia a moltes llistes de llibres recomanats en alguna banda però no n'esperava res. No tenia el resum al cap ni res per l'estil, com pot passar amb els llibres coneguts i recomanats. I suposo que això va permetre que em sorprengués i m'entusiasmés des del primer moment. Molt recomanable.
***El arte amor. El remedio del amor d'Ovidi. No em va arribar. Té el seu interès però em va decebre una mica. Potser perquè em sento molt allunyada dels pensaments del senyor Ovidi o m'esperava una altra cosa. No ho sé. Ara, reconec que està molt ben escrit i que en el seu moment devia ser una obra sorprenentment atrevida.
***El viejo y el mar d'Ernest Hemingway
**/***Amantes y enemigos de Rosa Montero. Com ja vaig dir en el seu moment al blog, em va agradar i em va distreure molt, però crec que li falta un pèl de qualitat i per això no li poso tres estrelletes.
***El porvenir de mi pasado de Mario Benedetti
***Un nuevo mundo, ahora d'Eckhart Tolle. Llibre d'autoajuda que no és d'autoajuda i que és molt revelador sobre el funcionament de la naturalesa humana i els subterfugis de la ment i el pensament.
***Sonrisas de Bombay de Jaume Sanllorente. Una història personal interessant de conèixer que t'arriba, estiguis o no interessat en l'Índia.
***Articulario. Desexilio y perplejidades de Mario Benedetti. M'ha permès entendre la filosofia i els pensaments de Benedetti.
***Andamios de Mario Benedetti
****Antología poética de Mario Benedetti. Benedetti és un mestre amb les paraules. Poca cosa es pot dir. S'ha de llegir.
***El mundo de Sofía de Jostein Gaarder. Et fa tornar a l'Institut per aprendre filosofia però d'una manera molt més amena.
***Ramona, adéu de Montserrat Roig
***Vivir adrede de Mario Benedetti
***Quatre germanes de Jetta Carleton. Història d'una família, molt humana. Va ser un encert seguir la recomanació d'alguns blogaires i llegir-la. No m'ha decebut gens.
***La Regenta de Leopoldo Alas Clarín. Se m'ha fet una mica llarga tot i que la història m'ha agradat molt. Potser em sobren algunes descripcions perquè ara estem acostumats a llegir històries que avancen més de pressa i no s'entretenen tant a recrear ambients. Però, és clar, les descripcions no es poden pas tocar. A més, justament, és una de les parts del llibre que estan més ben escrites.
***La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. Una novel·la en un format poc habitual (a través de cartes) però que arriba al lector i no avorreix gens. És molt distreta i agradable de llegir. M'ha agradat l'estil; i la història, que comença sent una mica estranya, va prenent cos carta rere carta fins que arriba a un punt àlgid ple d'emocions i d'intriga que desperta del tot l'interès del lector.