diumenge, 28 de novembre del 2010

Sorpreses

Com pot ser que una professora de català demani als alumnes de 1r d'ESO una carta d'amor o d'amistat (en què havien d'expressar la seva estimació per un ésser proper i les ganes de veure'l o veure-la) i un alumne se la faci ostentiblement més curta, mal presentada i en castellà??
A aquesta noia se li va quedar la cara de pasta de moniato. Evidentment l'esmentat alumne té un zero ben rodonet de la carta-redacció. Només faltaria. I la professora molta feina per fer.

divendres, 5 de novembre del 2010

No me'l puc treure del cap

L'altre dia comentàvem amb una companya de l'institut, on he començat a fer classes de català, que a vegades, una cançó, o un disc, o un cantant... se't posa a dintre i no pots parar d'escoltar-lo. Ella em comentava que li passava sovint, i no només amb les cançons sinó també amb les pel·lícules. Em deia que havia vist Orgull i Prejudici més de 60 vegades. Potser en fa un gra massa però segur que a molta altra gent li passa alguna cosa semblant. A mi amb algun llibre m'ha passat, potser no l'he rellegit 60 vegades però sí més de cinc. Encara que ara ja fa temps que no em passa. Però la novetat, almenys per a mi que no acostumava a escoltar música, és que tinc un autor enganxat al cap. Des de fa uns quants dies, des que un company de feina me'n va fer escoltar una cançó, que no puc parar d'escoltar-lo. Vaig arribar a casa i vaig escoltar la cançó més de vint vegades. I ara no faig res més que escoltar en James Blunt. Estic molt monotemàtica! Això no pot ser! Em comença a preocupar i tot. No m'haurà hipnotitzat aquest individu, no? Potser hauria d'intentar canviar de canal de l'Spotify i desentoxicar-me'n...