dijous, 26 d’agost del 2010

només preguntes...

Braços entrecreuats abraçant-te
amb ànsies voluptuoses
i anhel a la mirada
o només preguntes i cap resposta.
fins quan?
tocar-te la pell impura
sentir-me la sang als llavis,
dolor al premut mugró
però un formigueig a les entranyes
l'escalfor de la mà amiga,
la humitat del teu alè
i els teus dits, que vénen i se'n van
que vénen i se'n van...
per què?
sento a prop meu
la força dels teus braços
però a tu et sento llunyà
on ets?
què més he de fer per arribar
on ets tu?
fa calor, la suor empalagosa
ens lleva la roba
i suspiro per tu
silenci als llavis
crit als ulls
diga'm què tens.
com dir-te enyoro
la carícia dels teus dits
si et tinc aquí.
com dir-te trobo a faltar
la molsudesa dels teus llavis
si els acabo de tastar.
com dir-te I miss you
quan encara sento intacta
la calor del teu cos.
què dir-te?
que t'estimo i no sé perquè
que t'estimo però no sé fins quan
aguantaré la teva absència o viure
somiant-te sense fissures
perquè prefereixo la teva veu a l'orella
que perdre't cercant cobertura
perquè prefereixo mig plaer compartit
que mil plaers solitaris.
I callo, i freno la humitat dels meus ulls
perquè m'agrada sentir-me bonica
sota el teu brillant esguard.
I callo, per retornar al fugisser present,
tancar els ulls al món
i deixar-me inundar per la humitat del moment.
I callo, perquè el futur incert
no ens esborri de l'ara som.

I penso en els interrogants que m'obres
-grans, misteriosos, inacabables-
si demà no som i em trobes pel carrer
somriuràs recordant el que va ser
o ploraràs pel que hauria pogut ser?

o en com he d'encarar que sempre em diguis
-no m'esperis, no sóc aquí per impedir-te somnis,
cerca l'home que ompli els meus buits
no sóc aquí per tallar-te les ales
no puc demanar que m'esperis ni ho pretenc...

Com vols que cerqui en altres el que no trobo en tu
si jo només penso en el que podria ser i no és
si jo només penso en el que és, perquè és quelcom,
i somio en tu,
si jo només penso en tu?


P.D: Perdoneu-me, m'ha sortit així.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Llegint Mario Benedetti

Volia llegir-ne poesia, fa temps que m'hi vull endinsar amb no només un poema puntual sinó un bon feix, però quan vaig anar a la biblioteca em van caure a les mans dos llibres seus: Articulario: Desexilio y perplejidades, Reflexiones desde el Sur i Andamios. Un recull d'articles lúcids i punyents on des d'una perspectiva llatinoamericana (a l'exili) a vegades una mica oblidada parla de la història de la seva Montevideo natal, dels problemes i desencontres de llatinoamerica i del món i de l'evolució de l'economia i una novel·la.
I no em penedeixo pas d'haver-los llegit. La novel·la m'ha captivat des del pròleg on l'autor ja ens indica com aniran els fets i de què ens parlarà el llibre: «Como podrá comprobar el lector, si se anima a emprender su lectura, este libro trata de los sucesivos encuentros y desencuentros de un desexiliado que, tras doce años de obligada ausencia, retorna a su Montevideo de origen con un fardo de nostalgias, prejuicios, esperanzas y soledades».
"Andamio" darrere "Andamio" anem descobrint el laberint del retorn, la personalitat real o retrobada del protagonista al seu país d'origen, el pes del passat i del record. Un llibre que agrupa, sense pretencions, diferents capítols d'un desexili particular i crea una novel·la que no només esdevé un recull de capítols sinó que pren cos i forma i acaba conformant tota una realitat, que en les seves bases podria ser la realitat de més d'un individu desexiliat.

És curiós com els llibres et van arribant segons el teu estat d'ànim i segons el teu interès actual i, a vegades, sense buscar-los. Abans d'aquests dos n'havia agafat uns altres dos que tot i que m'agradaven i em vaig quedar amb ganes d'acabar no hi havia manera d'acabar-los (i això deu voler dir alguna cosa, no?) i els vaig haver de tornar a la biblioteca... Suposo que va com va.

dijous, 5 d’agost del 2010

avui em sento així...

Petites coses sense importància s'acumulen però en realitat n'amaguen d'altres més importants, d'aquelles que si les dius ja no et pots fer enrere. Però és més fàcil dir les petites, les que saps que són rucadetes fàcilment solucionables. Per què em costa tan parlar com un llibre obert? Per què no sé expressar els meus sentiments en veu alta? Potser si en sapigués més tot seria més fàcil i no em sentiria com una closca que es tanca sobre si mateixa per no ser ferida però que no evita ser ferida perquè té esquerdes per tot arreu i que diu coses que no tenen importància només per marejar la perdiu...
perquè té por al rebuig, perquè té por que si ensenya les seves misèries, potser egoïstes, potser sense sentit... ja no la voldran. Perquè té por a la pèrdua, perquè té por a la soledat... perquè no sap com se sent però està sensible i a la que salta.