dimecres, 21 de juliol del 2010

Veritats que arriben i se'n van

Em forço a escriure perquè feia dies que no escrivia i això no pot ser, que tinc un blog per alguna cosa i no és precisament perquè es mori de fàstic mentre jo vaig perdent hàbits adquirits. Ser pluriempleada comporta dedicar menys temps a coses com el blog, o la lectura; tinc un munt de llibres començats però cap m'acaba d'enganxar com per dedicar-hi hores i hores... Això no pot ser, hi haurem de posar remei... Bé, pel que fa al blog, aquí estava mort de fàstic i això que he d'explicar que l'amor continua fent el seu camí cap a lloc inconegut.
Quan no saps tota la veritat sents la presència de les mitges veritats que et couen, t'angoixen i et fan més mal encara que una mentida reconeixible perquè si veus la mentida tens clar contra què has de lluitar però si no et parlen amb claredat no entens res i et sents confusa i estúpida perquè no entens res del que passa al teu voltant. En canvi, si t'enganyen i ja està; doncs sempre tens l'excusa que t'han enganyat i que era difícil saber la veritat si no te l'explica la persona que t'enganya.
Però amb les mitges veritats la cosa no funciona igual perquè tens por de saber la veritat completa i prefereixes fer el cec, el mut i el sord. Però sempre hi ha aquelles preguntes que han d'aparèixer en un moment o altre. I quan et llencen la veritat i no és com te l'esperaves (què t'esperaves?) ja no saps com actuar. No saps què fer amb tanta realitat al teu davant. Ja no pots fer com si no sabessis res, ja no et pots fer el cec, el mut i el sord. Has de respondre d'alguna manera, no? Però no saps res ni acabes d'entendre res. Per què els humans hem de ser tan complexos? Per què m'he de rallar per coses que no depenen de mi? Per què els sentiments no poden confluir pacíficament amb la raó?
I aquí estem, encara païnt, encara pensant; pensant que segurament deixaràs fluir i no renunciaràs a aquest sentiment tan poderós... (a no sé que desaparegués per si sol, cosa que ara mateix dubto que passi) i continuaràs estimant, malgrat tot, i acceptant que estimes i no tancant la porta a l'amor perquè ja és dins teu i no pot marxar així com així.