dijous, 25 de març del 2010

Gràcies per parlar amb mi

M'agrada anar a caminar a un passeig que hi ha al meu barri, pla i proper al bosc. Em porta molts bons records i últimament m'hi he aficionat, així les hores passen més de pressa. A vegades m'hi trobo gent, amb alguns només t'hi saludes i amb altres hi fas una mica de conversa. L'altre dia mentre seia en un banc se'm va acostar un noi de Gàmbia que no coneixia, em va saludar i va voler iniciar una conversa. Em va demanar permís per seure al banc on seia i vam xerrar una estona. No és que tingués moltes ganes de parlar-hi al principi però tampoc vaig ser desagradable ni em vaig aixecar per marxar ni res per l'estil. Simplement vaig pensar que m'aniria bé xerrar una mica, al principi vaig mantenir una actitud distant però després m'hi vaig sentir més a gust. Quan va marxar em va donar les gràcies per haver parlat amb ell. Em va dir que habitualment les noies catalanes es feien les longuis quan volia parlar amb elles. I jo em vaig sentir malament perquè em va semblar que tanta amabilitat em sobrava. que només havia parlat amb ell, que no havia fet res tan important que justifiqués que em donés les gràcies efusivament. Vaig pensar que després ens queixem de la formació de guetos. Com volem que no se'n formin si sembla que només es puguin relacionar amb la gent del seu país o dels voltants?
No sé què pensem en general davant dels estrangers. Que volen lligar? Potser sí, però llavors hauràs d'actuar igual que amb un home d'aquí, no actuaràs diferent; si no t'interessa li dius i en pau. Però si no hi parles no pots saber si t'interessa o no. I sempre pots guanyar un nou conegut o un nou amic, sense res més. Què són uns pesats i si hi parles a partir d'aquell moment no te'ls treuràs de sobre? De pesats n'hi ha a tot arreu...
No crec que costi tant ser amable i tenir converses amb la gent. Parlar amb desconeguts no vol dir que te'ls hagis de posar a casa, una cosa no té res a veure amb l'altra. A vegades tenim tanta prevenció contra els altres que ens impedim de conèixer gent interessant.

dimecres, 17 de març del 2010

Sembla que ni la tecnologia ni jo estem en una bona ratxa

Estic una mica mosquejada amb la tecnologia, així, en general; us ho explico: resulta que l'ordinador vell me feia el ruc i vaig decidir que ja era hora de canviar-me'l. N'estava farta d'haver-me d'esperar minuts i minuts davant de la pantalla com una estaquirot per fer alguna cosa de bo. De tot se'n treu alguna cosa bona, ben cert és, aprofitava per llegir quatre paginetes de Les Miserables. Però, és clar, quan vull llegir, llegeixo; quan vull utilizar l'ordinador, l'utilitzo. Cada cosa té el seu temps.
Dit i fet. Em compro un ordinador nou. Millor que l'antic: més memòria RAM, més memòria com se digui, més de tot. Molt bé. Arriba la feina: instal·la el Windows, intal·la l'openoffice, instal·la tots els programes haguts i per haver que fas servir o feies servir. Torna a posar-hi la informació que havies procurat guardar al Pen i au, ja tornes a estar a punt per treballar. Feliç! Un ordinador ràpid! Que no triga més de deu minuts en engegar-se! Que bé!
De sobte, al cap d'aproximadament un mes, un dissabte a la tarda tens ganes de xafardejar blocs; d'escriure un post sobre el magnífic dia que has tingut al curset que estàs fent, sobre l'amor que et té ben desconcertada, sobre els amics que van i venen i sobre aquells que es queden per sempre, sobre qualsevol rucada que et passa en aquell moment pel cap; tens ganes de veure una sèrie o una pel·lícula online; vols consultar el correu que fa una mica més de mig dia que no consultes no fos cas que haguessis rebut una oferta de feina inigualable i t'hagis d'espabilar a dir que sí, que sí que t'interessa.
Tururut viola. L'ordinador diu que no es vol engegar. ERROR. Ho intentes una vegada i una altra. I no, no vol. Però si és nou! Qui o què queda fet un nyap el primer mes?! La indignació s'apodera de tu. Però res, no hi ha res a fer. Truques al teu germà informàtic: Prova a reiniciar, prova les diferents opcions que et dóna la pantalla negra: modo seguro, última sesión buena... Com?? Però si ja ho he fet! Porta'l a la botiga...
Collonsos... Dilluns a primera hora truques a la botiga. Porti-me'l. Dit i fet. M'hi planto. I res, el disc dur està espatllat. No hi ha res a fer. Però si era nou! Sí, aquest model té un 5% d'error, d'error de fàbrica. Sembla poc. Però et poses a pensar i vol dir que 1 de cada vint falla. I m'ha tocat a mi... un mes de cosetes a la brossa... perquè qui s'havia de pensar que al cap d'un mes et fallaria el disc dur? I sense avisar? Jo no. Per sort tenia garantia.
Bé, me'l canvia per un que té un 2% de possibilitats d'errors de fàbrica. Calla, com els preservatius... quin consol! Em fa un favor. És més bo. A veure si aquest cop me dura més d'un any.
I tornem a començar a instal·lar-ho tot. L'última còpia de seguretat... de fa un mes. Molt bé noia!
A veure si aquest cop aprenc que la tecnologia no és de fiar...

dilluns, 1 de març del 2010

L'esperança és l'últim que es perd

Tinc tantes ganes de veure'l! I el veig tan poc! Maleeixo qui es va inventar la paraula enyorar... és inevitable idealitzar algú que no veus. És inevitable trobar a faltar algú que no veus si n'estàs enamorat perquè et fas una idea del que podria ser i no és. Però no és això el que m'interessa de debò, voldria realitats encara que no fossin exactament com me les imagino. Però com puc saber com són o serien si no les he pogut viure? Encara. Potser tinc massa paciència i no sé si és bo o dolent però l'esperança és l'últim que es perd... i jo no vull perdre l'esperança que les coses vagin a millor. Perquè crec que és una persona que realment val la pena.
Però... per què m'he de complicar tant la vida? No em podria agradar algú que em dediqués més temps? No. M'ha d'agradar el que me'n pot dedicar menys. Qui ens entengui, que ens compri.

Mig dir-te: «You put me on fire».
Sentir-te el riure gegant,
i, la veu greu, xiuxiuejant:
«Come here. You're my desire».

Ens omplim de llargs petons humits;
secrets suaus, ocults, s'acosten a tu,
les teves mans em ressegueixen els pits:
«You love love.» «Yes. I do»