dijous, 11 de febrer del 2010

Germinal d'Émile Zola

«Aquesta novel·la sobre els miners és també l'Infern, en un món dantesc, on fem un viatge al fons de la nit. Però al final del prodigiós itinerari al centre de la terra, del fons del soterrani on l'home ha viscut tant temps aixafat, l'home per fi es redressa i ressorgeix amb una revolta plena d'esperances.
És l'obra més gran i bella de Zola, el poema de la fraternitat dins de la misèria, i la novel·la sobre la condició humana»

Això resa la contraportada de l'edició que he llegit. Si Zola escrivís ara, ens relataria la misèria d'Haití. Com a bon periodista enfundaria la càmera i la ploma i relataria els episodis de pillatge, el racionament, la misèria... sense entretenir-se massa en cap història personal, sense buscar el rerefons particular de tot comportament humà -al contrari, remarcant-ne la universalitat-, sense fer sensacionalisme: només la crua realitat esbossada com per casualitat amb noms i cognoms. Per a Zola els personatges són mers titelles per complir el seu propòsit: tenen la mínima vida íntima que exigeix la novel·la, el guió. El personatge principal són els miners, en plural; els oprimits, en universal. I la seva història és sobretot la història dels inicis dels moviments obrers i no pas la història de la família protagonista de totes les seves obres que només exerceix el paper de transmissora de les desgràcies dels miners, d'exemplum.
El seu realisme pot resultar excessiu, de tan evident poc commovedor -gaudeixo més amb escriptors més suggerents, com una fotografia de guerra amb homes sagnant i morint-se davant la càmera. Així i tot, val la pena llegir-la perquè està molt ben escrita i per adonar-se de l'actualitat, malgrat el pas del temps, de moltes de les misèries i esperances de l'home.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Cada cop que el veig...

No sé si m'agrada estar enamorada o no. Cada cop que el veig sento un calfred que em recorre tot el cos i em fa sentir viva. Però no sé què dir. Sento que se'm paralitzen les neurones, que l'únic que em funciona és el cor, a mil per hora, i les hormones. I res més. I quan marxa m'agradaria cridar tot el que no li he dit: totes aquelles pors amagades que no puc expressar ni amb mig mot ni amb mig petó. Només tinc ganes d'estar amb ell, de sentir-li la veu, d'acaronar-li la mà. I em sento dèbil. No vull sentir-me tan fràgil i per això invento murs de protecció i no expresso sentiments de puny tancat i mà abaixada. No vull ser una càrrega per a ningú, no vull que estimar-me sigui una obligació, no vull fer pena i, per això, callo i espero que les prioritats canviïn, que l'espai dedicat a la "joia" augmenti, només una mica. Per poder sentir que formo part de la seva vida i ell de la meva, que no sóc només un entreteniment, un afegit no imprescindible. Vull ser més que una amiga perquè ell és més que un amic per a mi. Necessito temps, temps al seu costat. Ell té la seguretat de mi, sap que l'estimo, es veu, es nota. Sé que la vida és complicada però no crec que demani la lluna... només vull compartir més vida amb ell. Només el vull veure, sentir i tocar de ben a prop... Somiar és bonic però els somnis no són realitat...
I per què amb quatre paraules ben dites no puc fer més que sospirar? Sé que res és perdre el temps però a vegades tinc la sensació que malgasto l'amor...