divendres, 24 de desembre del 2010

Cosetes

No acostumo a parlar de temes polítics en aquest blog però avui no me'n puc estar. Diuen des d'altes instàncies que el castellà ha de ser llengua vehicular a l'escola a Catalunya de manera equilibrada amb el català. I aquestes paraules a alguns ens indignen perquè considerem que atempta contra el sistema d'immersió lingüística del nostre país. Però voldria analitzar una mica més els fets.
D'una banda tenim un nombre insignificant de pares que desitgen que els seus fills facin més hores de classe en castellà, a més a més de les hores corresponents a llengua castellana, i aquest desig l'eleven fins a les més altes instàncies -a les quals no els interessa la nostra realitat i pluralitat- fent perillar el difícil equilibri nostre.
D'altra banda, tenim una societat catalana que no vol renunciar a un sistema que permet la no segregació dels alumnes segons la llengua que parlin a casa intentant potenciar la llengua pròpia del territori, la llengua pròpia del país.
Per últim, tenim unes escoles territorialment molt diferents en aquest aspecte. A les zones interiors, les menys poblades, a la província de Girona i a les terres de l'Ebre -a grans trets- la llengua de l'escola també és la llengua del pati i la llengua del carrer. En aquestes zones els immigrants d'aquí i d'allà tenen més facilitats per parlar i practicar el català fora de l'escola (que no vol dir que tots ho facin) i, potser, alguns infants tenen dificultats per parlar el castellà o bé mantenen un accent marcadament català.
En canvi, a la resta del país, és a dir, a tota la zona costanera (des del sud de Tarragona fins a Barcelona passant per l'àrea metropolitana, zones més poblades) els nens que parlen català a casa són una minoria (a la majoria dels instituts es poden comptar amb els dits de la mà). Doncs, la llengua del pati és el castellà, la llengua de comunicació entre alumnes a classe és el castellà, la llengua del carrer és el castellà. Aquesta és una realitat àmpliament coneguda però que mai és sobrer de destacar-la.
Dit això a mi m'agradaria que algun cop es fes l'estudi comparatiu que exposaré a continuació: ¿els nens catalanoparlants de l'interior de Catalunya tenen un nivell de castellà equivalent al nivell de català dels nens castellanoparlants de la costa catalana? No en sé la resposta però crec que seria interessant saber-la per poder analitzar-ne les diferències, si n'hi hagués.
És cert que per als infants que arriben a Catalunya i no parlen català esdevé difícil aprendre'l (i encara més segons en quina edat arriben) i, moltes vegades, l'aula d'acollida -completament necessària- esdevé un problema, sobretot a secundària, per al correcte desenvolupament dels coneixements de l'infant de les matèries que no són llengua. El fet d'haver d'aprendre la llengua suposa un endarreriment en les altres matèries perquè no les pot seguir amb normalitat. És veritat, però estic segura que en tots els països es produeix el mateix inconvenient. Hi ha moltes coses a millorar, segur. Potser una millor coordinació entre tots els professors. Potser que es dediquessin més esforços a aprendre la llengua fora de l'escola, que hi hagués la possibilitat de veure més pel·lícules en català, que hi hagués la possibilitat de veure més televisió en català. No ho sé. El sistema educatiu justament pretén compensar la desigualtat que té el català en altres àmbits. També és constatable que moltes vegades a Batxillerat es produeix un petit canvi i els alumnes comencen a parlar més el català, canvi que continua als estudis universitaris. Però molts ja no hi arriben a Batxillerat.
Per tot això, crec que seria molt greu que en els territoris on la llengua catalana està en clara minoria es posés de moda aquesta demanda que han iniciat aquests pocs pares perquè suposaria, a la llarga, una divisió social. Crec que el principal perill és aquest, que la demanda es posi de moda perquè a la curta no crec que afecti en res al sistema educatiu. A les escoles on el castellà hi és present s'utilitza més el castellà del que a alguns ens agradaria. És un fet. També és un fet que el sistema educatiu ha de millorar per disminuir el fracàs escolar. Que s'ha d'aconseguir millorar els resultats dels nens immigrants però no crec ni que el català hagi de pagar els plats trencats de la crisi i dels mals resultats educatius ni que fos just que els pagués.

Així doncs, per acabar, el perill d'aquest dictament és la divisió entre catalanoparlants i castellanoparlants a l'escola, sobretot per als catalanoparlants que som minoria en moltes zones de Catalunya i no tenim altre territori que aquest on la nostra llengua gaudeixi de relativa bona salut. El perill és que els catalanoparlants quedem relegats a un àmbit minoritari en l'educació a casa nostra. És un perill llunyà però no impossible. Temps al temps.

P.D: M'he enrollat com una persiana. Només volia posar en comú un estat d'ànim i unes reflexions que fèiem l'altre dia uns quants professors de l'Institut on estic treballant en aquests moments.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Sorpreses

Com pot ser que una professora de català demani als alumnes de 1r d'ESO una carta d'amor o d'amistat (en què havien d'expressar la seva estimació per un ésser proper i les ganes de veure'l o veure-la) i un alumne se la faci ostentiblement més curta, mal presentada i en castellà??
A aquesta noia se li va quedar la cara de pasta de moniato. Evidentment l'esmentat alumne té un zero ben rodonet de la carta-redacció. Només faltaria. I la professora molta feina per fer.

divendres, 5 de novembre del 2010

No me'l puc treure del cap

L'altre dia comentàvem amb una companya de l'institut, on he començat a fer classes de català, que a vegades, una cançó, o un disc, o un cantant... se't posa a dintre i no pots parar d'escoltar-lo. Ella em comentava que li passava sovint, i no només amb les cançons sinó també amb les pel·lícules. Em deia que havia vist Orgull i Prejudici més de 60 vegades. Potser en fa un gra massa però segur que a molta altra gent li passa alguna cosa semblant. A mi amb algun llibre m'ha passat, potser no l'he rellegit 60 vegades però sí més de cinc. Encara que ara ja fa temps que no em passa. Però la novetat, almenys per a mi que no acostumava a escoltar música, és que tinc un autor enganxat al cap. Des de fa uns quants dies, des que un company de feina me'n va fer escoltar una cançó, que no puc parar d'escoltar-lo. Vaig arribar a casa i vaig escoltar la cançó més de vint vegades. I ara no faig res més que escoltar en James Blunt. Estic molt monotemàtica! Això no pot ser! Em comença a preocupar i tot. No m'haurà hipnotitzat aquest individu, no? Potser hauria d'intentar canviar de canal de l'Spotify i desentoxicar-me'n...

dilluns, 25 d’octubre del 2010

I used to...

I used to have a lot of dreams
I used to see me in your arms
I used to look at the stars
imagining you would be at the other side
looking the same at same time;
but now I look at the sky
and dark's the only thing I see
there're no promises you can keep...
so here I am, here I am
still alone, still alone
give me a reason to not give up
give me a reason to stay the same.

Time without you it's being so long
my dear friend
Time without you it's being so crazy
my lovely man

You always say you love me
and I believe all what you say
but it still kills me being this way
and I don't see the final light.

You say you don't want to waste my time
and I don't like to think this way
but... there are no promises you can keep...
And maybe there's no reason to wait for you
but I still wish to take your hands
and make love at our paradise.
I still feel my legs down when I'm near you
and my hearbeat goes up and down...

Tell me you will never be with me
and I'll pick up my heart and larms
tell me you don't want to see me
and I'll keep my feelings inside
but, if not, kiss me and solve my desire...
so here I am, here I am
still alone, still alone
give me a reason to not give up
give me a reason to stay the same

Time without you it's being so long
my dear friend
Time without you it's being so crazy
my lovely man

dilluns, 20 de setembre del 2010

Un polsim de dolçor

Mentre et menjo a petons i ens mirem eternament, unes paraules entren al jeroglífic de la ment i salten, ballen i canten. Les intento controlar i hi veig poc i molt. I xoquen amb les teves: Als teus ulls hi veig més amor per mi del que mai m'han donat; i reboten i es perden abans de ser dites perquè em penetren les teves i em sorprenen i es remouen i es barregen i em fan perdre el món de vista. I em fan callar, però una rialla esclatant i la humitat als ulls cobreixen la mancança. Per enèssima vegada.

diumenge, 5 de setembre del 2010

reflexions

Ressegueixo el perfil del teus cabells mentre observes al google earth un tros de terra. Et veig nostàlgia als ulls i sento reflotar les meves pors. Absort m'acaricies la cama i somric, això és l'ara i és l'aquí. A força de dies m'adono que no puc fer res més que sentir i que no penso renunciar ni a l'ara ni a l'aquí. El passat no m'incumbeix i el futur l'hem de construir. Potser és consol de pobres però les promeses eternes hi són per trencar-se i en el fons només pots estar segur, segur, d'estimar ara i, tirant llarg, demà. Però a vegades em desespero de veure que en el fons tot continua igual. Només em queda viure al dia i esperar que el demà em somrigui, només em queda estimar sense reserves perquè no sé com estimar a mitges però no sé com superar la por a perdre'l, no sé com superar la por a sentir que he perdut el temps, que he estimat per no res. Ja sé que no seria exactament això perquè mai s'estima per no-res i ho crec fermament però... potser he de fer cas de la fórmula de Pessoa: «Espera lo mejor y prepárate para lo peor». Només per si de cas. Perquè no vull viure en un país de núvols i caure de massa alt. Prefereixo tocar de peus a terra i fer una escapada en globus de tant en tant...

dijous, 26 d’agost del 2010

només preguntes...

Braços entrecreuats abraçant-te
amb ànsies voluptuoses
i anhel a la mirada
o només preguntes i cap resposta.
fins quan?
tocar-te la pell impura
sentir-me la sang als llavis,
dolor al premut mugró
però un formigueig a les entranyes
l'escalfor de la mà amiga,
la humitat del teu alè
i els teus dits, que vénen i se'n van
que vénen i se'n van...
per què?
sento a prop meu
la força dels teus braços
però a tu et sento llunyà
on ets?
què més he de fer per arribar
on ets tu?
fa calor, la suor empalagosa
ens lleva la roba
i suspiro per tu
silenci als llavis
crit als ulls
diga'm què tens.
com dir-te enyoro
la carícia dels teus dits
si et tinc aquí.
com dir-te trobo a faltar
la molsudesa dels teus llavis
si els acabo de tastar.
com dir-te I miss you
quan encara sento intacta
la calor del teu cos.
què dir-te?
que t'estimo i no sé perquè
que t'estimo però no sé fins quan
aguantaré la teva absència o viure
somiant-te sense fissures
perquè prefereixo la teva veu a l'orella
que perdre't cercant cobertura
perquè prefereixo mig plaer compartit
que mil plaers solitaris.
I callo, i freno la humitat dels meus ulls
perquè m'agrada sentir-me bonica
sota el teu brillant esguard.
I callo, per retornar al fugisser present,
tancar els ulls al món
i deixar-me inundar per la humitat del moment.
I callo, perquè el futur incert
no ens esborri de l'ara som.

I penso en els interrogants que m'obres
-grans, misteriosos, inacabables-
si demà no som i em trobes pel carrer
somriuràs recordant el que va ser
o ploraràs pel que hauria pogut ser?

o en com he d'encarar que sempre em diguis
-no m'esperis, no sóc aquí per impedir-te somnis,
cerca l'home que ompli els meus buits
no sóc aquí per tallar-te les ales
no puc demanar que m'esperis ni ho pretenc...

Com vols que cerqui en altres el que no trobo en tu
si jo només penso en el que podria ser i no és
si jo només penso en el que és, perquè és quelcom,
i somio en tu,
si jo només penso en tu?


P.D: Perdoneu-me, m'ha sortit així.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Llegint Mario Benedetti

Volia llegir-ne poesia, fa temps que m'hi vull endinsar amb no només un poema puntual sinó un bon feix, però quan vaig anar a la biblioteca em van caure a les mans dos llibres seus: Articulario: Desexilio y perplejidades, Reflexiones desde el Sur i Andamios. Un recull d'articles lúcids i punyents on des d'una perspectiva llatinoamericana (a l'exili) a vegades una mica oblidada parla de la història de la seva Montevideo natal, dels problemes i desencontres de llatinoamerica i del món i de l'evolució de l'economia i una novel·la.
I no em penedeixo pas d'haver-los llegit. La novel·la m'ha captivat des del pròleg on l'autor ja ens indica com aniran els fets i de què ens parlarà el llibre: «Como podrá comprobar el lector, si se anima a emprender su lectura, este libro trata de los sucesivos encuentros y desencuentros de un desexiliado que, tras doce años de obligada ausencia, retorna a su Montevideo de origen con un fardo de nostalgias, prejuicios, esperanzas y soledades».
"Andamio" darrere "Andamio" anem descobrint el laberint del retorn, la personalitat real o retrobada del protagonista al seu país d'origen, el pes del passat i del record. Un llibre que agrupa, sense pretencions, diferents capítols d'un desexili particular i crea una novel·la que no només esdevé un recull de capítols sinó que pren cos i forma i acaba conformant tota una realitat, que en les seves bases podria ser la realitat de més d'un individu desexiliat.

És curiós com els llibres et van arribant segons el teu estat d'ànim i segons el teu interès actual i, a vegades, sense buscar-los. Abans d'aquests dos n'havia agafat uns altres dos que tot i que m'agradaven i em vaig quedar amb ganes d'acabar no hi havia manera d'acabar-los (i això deu voler dir alguna cosa, no?) i els vaig haver de tornar a la biblioteca... Suposo que va com va.

dijous, 5 d’agost del 2010

avui em sento així...

Petites coses sense importància s'acumulen però en realitat n'amaguen d'altres més importants, d'aquelles que si les dius ja no et pots fer enrere. Però és més fàcil dir les petites, les que saps que són rucadetes fàcilment solucionables. Per què em costa tan parlar com un llibre obert? Per què no sé expressar els meus sentiments en veu alta? Potser si en sapigués més tot seria més fàcil i no em sentiria com una closca que es tanca sobre si mateixa per no ser ferida però que no evita ser ferida perquè té esquerdes per tot arreu i que diu coses que no tenen importància només per marejar la perdiu...
perquè té por al rebuig, perquè té por que si ensenya les seves misèries, potser egoïstes, potser sense sentit... ja no la voldran. Perquè té por a la pèrdua, perquè té por a la soledat... perquè no sap com se sent però està sensible i a la que salta.

dimecres, 21 de juliol del 2010

Veritats que arriben i se'n van

Em forço a escriure perquè feia dies que no escrivia i això no pot ser, que tinc un blog per alguna cosa i no és precisament perquè es mori de fàstic mentre jo vaig perdent hàbits adquirits. Ser pluriempleada comporta dedicar menys temps a coses com el blog, o la lectura; tinc un munt de llibres començats però cap m'acaba d'enganxar com per dedicar-hi hores i hores... Això no pot ser, hi haurem de posar remei... Bé, pel que fa al blog, aquí estava mort de fàstic i això que he d'explicar que l'amor continua fent el seu camí cap a lloc inconegut.
Quan no saps tota la veritat sents la presència de les mitges veritats que et couen, t'angoixen i et fan més mal encara que una mentida reconeixible perquè si veus la mentida tens clar contra què has de lluitar però si no et parlen amb claredat no entens res i et sents confusa i estúpida perquè no entens res del que passa al teu voltant. En canvi, si t'enganyen i ja està; doncs sempre tens l'excusa que t'han enganyat i que era difícil saber la veritat si no te l'explica la persona que t'enganya.
Però amb les mitges veritats la cosa no funciona igual perquè tens por de saber la veritat completa i prefereixes fer el cec, el mut i el sord. Però sempre hi ha aquelles preguntes que han d'aparèixer en un moment o altre. I quan et llencen la veritat i no és com te l'esperaves (què t'esperaves?) ja no saps com actuar. No saps què fer amb tanta realitat al teu davant. Ja no pots fer com si no sabessis res, ja no et pots fer el cec, el mut i el sord. Has de respondre d'alguna manera, no? Però no saps res ni acabes d'entendre res. Per què els humans hem de ser tan complexos? Per què m'he de rallar per coses que no depenen de mi? Per què els sentiments no poden confluir pacíficament amb la raó?
I aquí estem, encara païnt, encara pensant; pensant que segurament deixaràs fluir i no renunciaràs a aquest sentiment tan poderós... (a no sé que desaparegués per si sol, cosa que ara mateix dubto que passi) i continuaràs estimant, malgrat tot, i acceptant que estimes i no tancant la porta a l'amor perquè ja és dins teu i no pot marxar així com així.

diumenge, 20 de juny del 2010

Va de gent

Últimament he tingut l'oportunitat de conèixer gent que realment val la pena. Gent que desprèn llum i energia pròpies i que sembla que no se n'adonin de l'efecte que tenen en els altres. Gent que des de la humilitat es dedica als altres amb entusiasme. Gent que val la pena conèixer, que et parlen a tu, que t'escolten. Saber que exiteixen i que n'hi ha més dels que et pensaves és molt reconfortant. Són persones que t'omplen i que podries escoltar i intercanviar-hi opinions durant hores i no necessites res més. Llavors pots dir amb veritable raó de ser: un plaer haver-te conegut.

diumenge, 6 de juny del 2010

Ahir feia un any...

Ahir just feia un any que vaig sentir la teva veu i els teus llavis pronunciar aquelles paraules... em vas dir que et volies instal·lar en algun lloc, qualsevol, mentre jo estigués a prop. Em vas dir que mirar les estrelles i escoltar els ocells tot sol no era agraït i que preferies que jo t'hi acompanyés. I el meu cos va restar insensible, com una estúpida incrèdula davant teu. Però les teves paraules van sembrar dins meu la llavor que necessitava per llençar-me a l'aventura de viure, per llençar-me a experimentar amb tu allò que en diuen amor. I aquí estem, un any després, al mateix lloc i a llocs diferents. Potser ja no puc dir:

Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.

Però puc dir que he après a reconéixer els moviments del meu cor quan ets a prop, que he après a sentir-te i ja no t'observo en silenci allunyant-te perquè el meu cor et crida i el meu cap et sommia. Puc dir que em sé de memòria la teva veu, aquesta veu que és un gelat de xocolata degustat a poc a poc...; que el meu cos se'n recorda dels pocs moments viscuts i els té gravats al cor...; puc dir que sé què és l'espera i també el desig de la flor que vol apropar-se més al sol i s'estira, s'estira... sense arribar mai enlloc; que sé que és besar com si aquest bes fos el primer i l'últim contacte dels nostres anhelosos llavis; que sé què és callar per no ferir sensibilitats i no voler escoltar veritats...

Però encara no sé què és abraçar-te tota una nit, encara no sé si menges molt o poc, si t'agrada la tomaca o prefereixes el pebrot, si els vidres t'empresonen o ho fa la llibertat, si t'agraden les pel·lícules o t'adormiràs al sofà, ... encara no ho sé... ni ho vull saber tot de cop, no fos cas... I tu no saps que de vegades parlo sola, que no m'agrada la hipocresia i de vegades ric sola, que molts cops la gent em cansa però em deprimeix menjar sola, que... haurem de descobrir-nos a poc a poc i amb una bona til·la, no fos cas.

dijous, 3 de juny del 2010

Amantes y enemigos de Rosa Montero

Els contes d'aquest volum contenen tot el que ha de contenir un relat. Et deixen el cor a l'aire durant el curt trànsit que et transporta pel món condensat del personatge o personatges de cada conte. M'ha agradat molt per la seva intensitat i la seva facilitat narrativa. Els contes no es fan llargs ni curts i aconsegueixen que el lector mantingui un interès constant tota l'estona.
Els relats són apassionades i inquietants històries d'amors o d'obsessions. Un magnífic passeig per la "malaltia" de la passió amorosa que et transporta en un segon (com en la vida mateixa) de la felicitat a l'infern, de la monotonia a l'angoixa, de la desesperació a la desesperança, de la fredor al desig, de la necessitat d'inventar-se l'altre al xoc de la realitat... En definitiva un bon recull de sentiments extrems exposat amb un llenguatge viu i intens.
M'ha agradat la reflexió del conte final:
«Porque uno siempre es inocente cuando ama, siempre regresa a la misma edad emocional, al umbral de la eterna adolescencia. Pura y hermosa fui porque deseé y me desearon. El amor es una mentira, pero funciona»

dijous, 27 de maig del 2010

El que em penso que sé...

Sé que m'agrades perquè tenir-te al costat, abraçar-te, sentir-te... m'aporta pau, m'asserena l'angoixa de l'espera i em quedo muda. Et miro i et veig íntim, proper, fort. Penso en els teus ulls travessant-me i ploro. Sé que sóc una ploramiques però no ho puc evitar. M'emociona sentir aquesta cremor. M'emociona saber que penses en mi perquè qui sóc jo per estar al teu pensament. Pols de la terra, i encara. Vull viure al teu costat. Sé que t'ho he dit mil vegades i sé que t'ho tornaré a dir i no me'n cansaré. Potser la teva companyia és cara i no és abundant i no sé si em compensa les hores de plor silenciós, les hores de somnis inútils... però quan et veig tot el meu cos et reclama i m'encegues el pensament. M'empasso les pròpies paraules, se'm traven els retrets que s'han anat acumulant com la pols a l'entrada perquè la teva presència espolsa la pols. Com vols que no pensi en tu si no faig altre? Com vols que em busqui una altra companyia si quan sento la conversa intrascendent de qualsevol recordo la vida dels teus mots? Qui em llegirà el pensament a ulls clucs, si en 24 anys només dues persones ho han aconseguit? Qui coneixerà tots els racons del meu pensament amb només dues mirades?
Prefereixo mil vegades plorar i patir, si després la teva presència compensa el plor solitari, si després dos instants il·luminen un camí de pedres i esvorancs... que passar per la vida sense pena ni glòria. And it's my choice.

dimarts, 25 de maig del 2010

Aquelles preguntes

Què és llibertat? Som realment lliures? O només és la il·lusió d'un instant?
A vegades penso que tenim la sensació de ser lliures i no ens adonem que caminem per una carretera estreta amb diversos obstacles i possibilitats d'evitar-los però que mai podrem sortir del camí. Altres vegades crec que caminem a la vora dels límits i ens sembla que ens ofeguem perquè volem veure què hi ha més enllà i no ens adonem que a l'altre costat tenim un camí més ample, més fàcil... però amb menys emocions... potser si anem pels límits farem el voral més ample... aconseguirem una carretera més gran.
Hi ha tantes coses que no podem decidir! No podem decidir quins pares volem, no podem decidir on ens ha tocat néixer... Alguns tenim sort, d'altres no tanta i han de fer l'esforç de sobreviure mentre els altres només hem de fer l'esforç de viure. És just? Hi ha coses que són conseqüència de les nostres pròpies accions però n'hi ha tantes altres que no... Qui decideix que un nadó vagi a parar a unes bones mans? A vegades hi ha famílies a qui sembla que toqui tot el dolent, la loteria de la vida? Què han fet ells per meréixer tanta mala sort?
Quan veus tantes situacions difícils t'adones que ets afortunat (que no vol dir feliç). Quan trobem la pau? Quan sabem que estem en pau i que podem continuar per aquest camí? Massa preguntes. Poques respostes... I si et fan aquestes preguntes només pots somriure i dir: no ho sé. L'únic que sé és que cada persona té els seus problemes i no n'hi ha dos d'iguals perquè no hi ha dues persones iguals. L'únic que sé és que som aquí per viure i ho hem d'intentar, sempre. L'únic que sé...

divendres, 23 d’abril del 2010

Rebecca de Daphne de Maurier

Magnífic, m'ha deixat sense paraules i molt bones vibracions. L'argument és una combinació magistral de dos factors essencials en les relacions amoroses: el passat (la mort al llac de la dona de de Winter) i la manca de comunicació (entre la nova parella). Una bomba de rellotgeria quan el passat d'un dels protagonistes és un tema vetat, la màquina del pensament no para i la manca de comunicació entre la parella no ajuda a diluir els dubtes. I així actua la nova dona de Maximiliam de Winter, amb inseguretat i por, pensant-se que el seu marit encara estima la morta, que ella només és un petit consol per a ell i no pot evitar comparar-se malaltíssament a la seva antiga dona. També l'influeix l'ambient on arriba, Manderley, la casa familiar dels de Winter: una casa plena de l'esperit de Rebecca. Tot és Rebecca, la seva ànima és a tot arreu: en tots els objectes i en totes les persones, sobretot en la senyora Danvers, un personatge inquietant i fosc i una antiga amiga de la morta. La nova senyora de Winter se sent una estranya a casa seva i ha de lluitar aferrissadament contra el fantasma de Rebecca...
Però a més d'exposar un bon argument, la novel·la està ben escrita, i el misteri es dosifica molt encertadament. L'autora aconsegueix crear un ambient opressiu, ens fa viure en la pell de la protagonista (la nova senyora de Winter) i ens aconsegueix transmetre totes les angoixes, inseguretats i pors d'aquesta noia a Manderley. Et fa sentir tan proper a la història que tens ganes d'obrir les finestres de l'ala oest (on vivien en Max i la Rebecca) i llençar totes les coses que puguin recordar-la i donar una empenteta a la senyora perquè comenci a manar a casa seva...
I, a més, m'ha agradat perquè se'n poden extreure moltes coses, des del meu punt de vista, com ara que fer santuaris als morts pot ser una mica malaltís; que millor no quedar-se res al pap i menys encara si pot afectar la relació de parella; que si et cases amb algú que ja ha estat casat millor començar de zero i redecorar tota la casa, com a mínim; que sovint les aparences enganyen; que les comparacions sempre són odioses... i moltes coses més.
En definitiva, un llibre molt ben escrit i recomanable, d'aquells que en recordes l'argument durant molt de temps i que, quan ja l'has oblidat, saps -tot just sentir-ne el títol-, que l'has llegit i que et va agradar.

divendres, 16 d’abril del 2010

Bec perquè tinc set o tinc set perquè bec?

Crits aguts i punyents que li pertorben la calma. Asseguda en un racó del parc, la noia observa les criatures que passen i corren i riuen i canten. Plors sobtats, una mare cura una ferida, un nen s'entrebanca, cau i s’aixeca mig rient. Enllà una font d’aigua fresca raja i raja sense parar. Els nens s’hi acosten i alguns en beuen i d’altres no. L’olor a fulles seques se li filtra pels narius i el murmuri dels nens trepitjant-les l'inquieta. No tenia set però la humitat es cola per tots els porus i aviat comença a respirar feixugament, com si li faltés l’aire. Tanca els ulls, intenta desconnectar de les veus, del soroll. Escolta el xiu-xiu del vent i l’aigua fresca. Allà lluny sent el piu piu d’un ocell i l’aleteig d’un altre. A poc a poc recupera la respiració calmada i tranquil·la. Torna a obrir els ulls, han desaparegut els nens. Només el so de l’aigua l’acompanya. L’olor d’humit, el cant dels ocells. La brisa li acaricia l’orella. S’acosta a la font, encuriosida, toca l’aigua amb les mans, se li escola pels dits i s’omple de frescor, de calma. Recorda l’oneig del mar, l’escalfor de la sorra sota els seus peus i el pessigolleig de l’arena escolant-se-li per entre els dits. Té set, ara que nota la frescor de l'aigua se n’adona. Fins ara no ho havia vist. Havia rondat pel món com una ànima en pena, sense omplir-se la boca d’aigua ni apaivagar-se l’anguniosa sensació d’ofec. Però ara vol beure, vol assaborir l’aigua, la sensació de fer-se passar la salivera, d’omplir-se de frescor. Pensa que ben mirat se’n podria estar, que ja li passarà la set si s’allunya una mica de l'aigua. I ho prova, però no. Ja l’ha tocat amb la punta dels dits i en té el record i la set li creix sense aturador. No en coneixia la necessitat, deambulava sense aigua i sense set. Ara la set se la menja i torna a apropar-se al doll d’aigua. Hi acosta la boca i en sentir el contacte d’aquest bé tan preuat s’estremeix. La llengua se li arronsa un segon però de seguida torna a estirar-se amb més força per recollir-ne fins l’última gota. I beu i beu fins saciar-se'n. Llavors s’allunya esperitada perquè ja ha begut i ja no vol tenir set. Corre, corre per deserts de sorra calenta. Corre fins que n’està molt lluny. I de nit somnia que torna a beure l’aigua fresca de la font i somriu. I es desperta en un desert calent i vol tornar a beure. I recorre els passos fets amb anterioritat. Hi vol tornar però fa tombs sense ordre ni concert. Volta i volta, en té la imatge al pensament. Sap com és l’aigua que vol però no la veu. A vegades l’entreveu de lluny i, per un moment, sent una alegria immensa però desapareix com per art de màgia. Desesperada, corre més, cansant-se sense raó, sense sentit. Llavors decideix que ja n’hi ha prou. Es calma i camina més a poc a poc, i, de sobte, torna a aparèixer la font amb una llum més clara. Res, un altre miratge. Finalment, sense deixar de caminar, la té davant, voluptuosa, esperant els seus llavis. S’hi acosta a poc a poc, cop tement que torni a desaparèixer si vol córrer massa. L’agafa entre les mans. La deixa circular per entre els seus dits. Hi acosta la boca i beu, beu, beu. Fins que no n’hi cap ni una gota més. I seu a la vora de la font, i respira, tranquil·lament. Relaxada.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Un sol mot: bé

-Vas arribar
-On?
-Aquí...
-Quan?
-Ahir
-I què, bé?
-hi eres.
-però bé?
-et tocava, em tocaves.
-però bé?
-Què és bé? sentir l'abraçada del teu cos o el ritme de la teva ànima?
-Tot, o potser demano massa?
-Buscar el pou de la teva mirada, cercar el camí a l'horitzó, trobar la bellesa del paisatge, beure aigua, assedegada...?
-Massa.
-Poc.
-Prou.
-Poc. Calmar les feres de l'ànima? apaivagar la set d'una foguera?
-Sentir el ritme de les teves passes, al meu costat.
-No corres gaire.
-I tu massa. No et puc seguir. Ves, ja t'atraparé. Corre, i tornes a explicar-me com és l'horitzó.
-El veurem junts, ja el divisem. Sentirem el bategar del cor a la mà i la frescor del vent a la cara mentre saltem, brinquem i cridem ben fort: Ja som aquí! Ja hem arribat! I ens hi volem quedar!
-Potser no hi arribo. Ves, no te'l perdis.
-Et donaré aigua i la mà i m'hi acompanyaràs i hi posaràs color. Caminarem amb pas segur, sense volar, sense retrocedir... i gaudirem d'aquest camí...

dilluns, 5 d’abril del 2010

D'abraçades

És tan difícil trobar les paraules per dir tot el que penso mentre abraces el meu cos fidel i sento que amb prou feines em sostinc i que desapareix qualsevol recel perquè et toco, et sento i et tinc, i durant uns segons em fonc i sóc al cel.
Però és tan fugaç el temps compartit, em dius tan aviat que te n'has d'anar... el meu cap tot just es recolza en la teva espatlla i els meus ulls miren enllà perquè no et volen veure marxar... i no em cal parlar... faig el cor fort fins que desapareixes, però després el dolor s'apodera de mi i tremolo i les llàgrimes em sobresurten perquè encara que et senti -en somnis de realitats massa fugisseres-, no hi ets... i et vull.

I'm overfeeling and you know it, my friend.

dijous, 25 de març del 2010

Gràcies per parlar amb mi

M'agrada anar a caminar a un passeig que hi ha al meu barri, pla i proper al bosc. Em porta molts bons records i últimament m'hi he aficionat, així les hores passen més de pressa. A vegades m'hi trobo gent, amb alguns només t'hi saludes i amb altres hi fas una mica de conversa. L'altre dia mentre seia en un banc se'm va acostar un noi de Gàmbia que no coneixia, em va saludar i va voler iniciar una conversa. Em va demanar permís per seure al banc on seia i vam xerrar una estona. No és que tingués moltes ganes de parlar-hi al principi però tampoc vaig ser desagradable ni em vaig aixecar per marxar ni res per l'estil. Simplement vaig pensar que m'aniria bé xerrar una mica, al principi vaig mantenir una actitud distant però després m'hi vaig sentir més a gust. Quan va marxar em va donar les gràcies per haver parlat amb ell. Em va dir que habitualment les noies catalanes es feien les longuis quan volia parlar amb elles. I jo em vaig sentir malament perquè em va semblar que tanta amabilitat em sobrava. que només havia parlat amb ell, que no havia fet res tan important que justifiqués que em donés les gràcies efusivament. Vaig pensar que després ens queixem de la formació de guetos. Com volem que no se'n formin si sembla que només es puguin relacionar amb la gent del seu país o dels voltants?
No sé què pensem en general davant dels estrangers. Que volen lligar? Potser sí, però llavors hauràs d'actuar igual que amb un home d'aquí, no actuaràs diferent; si no t'interessa li dius i en pau. Però si no hi parles no pots saber si t'interessa o no. I sempre pots guanyar un nou conegut o un nou amic, sense res més. Què són uns pesats i si hi parles a partir d'aquell moment no te'ls treuràs de sobre? De pesats n'hi ha a tot arreu...
No crec que costi tant ser amable i tenir converses amb la gent. Parlar amb desconeguts no vol dir que te'ls hagis de posar a casa, una cosa no té res a veure amb l'altra. A vegades tenim tanta prevenció contra els altres que ens impedim de conèixer gent interessant.

dimecres, 17 de març del 2010

Sembla que ni la tecnologia ni jo estem en una bona ratxa

Estic una mica mosquejada amb la tecnologia, així, en general; us ho explico: resulta que l'ordinador vell me feia el ruc i vaig decidir que ja era hora de canviar-me'l. N'estava farta d'haver-me d'esperar minuts i minuts davant de la pantalla com una estaquirot per fer alguna cosa de bo. De tot se'n treu alguna cosa bona, ben cert és, aprofitava per llegir quatre paginetes de Les Miserables. Però, és clar, quan vull llegir, llegeixo; quan vull utilizar l'ordinador, l'utilitzo. Cada cosa té el seu temps.
Dit i fet. Em compro un ordinador nou. Millor que l'antic: més memòria RAM, més memòria com se digui, més de tot. Molt bé. Arriba la feina: instal·la el Windows, intal·la l'openoffice, instal·la tots els programes haguts i per haver que fas servir o feies servir. Torna a posar-hi la informació que havies procurat guardar al Pen i au, ja tornes a estar a punt per treballar. Feliç! Un ordinador ràpid! Que no triga més de deu minuts en engegar-se! Que bé!
De sobte, al cap d'aproximadament un mes, un dissabte a la tarda tens ganes de xafardejar blocs; d'escriure un post sobre el magnífic dia que has tingut al curset que estàs fent, sobre l'amor que et té ben desconcertada, sobre els amics que van i venen i sobre aquells que es queden per sempre, sobre qualsevol rucada que et passa en aquell moment pel cap; tens ganes de veure una sèrie o una pel·lícula online; vols consultar el correu que fa una mica més de mig dia que no consultes no fos cas que haguessis rebut una oferta de feina inigualable i t'hagis d'espabilar a dir que sí, que sí que t'interessa.
Tururut viola. L'ordinador diu que no es vol engegar. ERROR. Ho intentes una vegada i una altra. I no, no vol. Però si és nou! Qui o què queda fet un nyap el primer mes?! La indignació s'apodera de tu. Però res, no hi ha res a fer. Truques al teu germà informàtic: Prova a reiniciar, prova les diferents opcions que et dóna la pantalla negra: modo seguro, última sesión buena... Com?? Però si ja ho he fet! Porta'l a la botiga...
Collonsos... Dilluns a primera hora truques a la botiga. Porti-me'l. Dit i fet. M'hi planto. I res, el disc dur està espatllat. No hi ha res a fer. Però si era nou! Sí, aquest model té un 5% d'error, d'error de fàbrica. Sembla poc. Però et poses a pensar i vol dir que 1 de cada vint falla. I m'ha tocat a mi... un mes de cosetes a la brossa... perquè qui s'havia de pensar que al cap d'un mes et fallaria el disc dur? I sense avisar? Jo no. Per sort tenia garantia.
Bé, me'l canvia per un que té un 2% de possibilitats d'errors de fàbrica. Calla, com els preservatius... quin consol! Em fa un favor. És més bo. A veure si aquest cop me dura més d'un any.
I tornem a començar a instal·lar-ho tot. L'última còpia de seguretat... de fa un mes. Molt bé noia!
A veure si aquest cop aprenc que la tecnologia no és de fiar...

dilluns, 1 de març del 2010

L'esperança és l'últim que es perd

Tinc tantes ganes de veure'l! I el veig tan poc! Maleeixo qui es va inventar la paraula enyorar... és inevitable idealitzar algú que no veus. És inevitable trobar a faltar algú que no veus si n'estàs enamorat perquè et fas una idea del que podria ser i no és. Però no és això el que m'interessa de debò, voldria realitats encara que no fossin exactament com me les imagino. Però com puc saber com són o serien si no les he pogut viure? Encara. Potser tinc massa paciència i no sé si és bo o dolent però l'esperança és l'últim que es perd... i jo no vull perdre l'esperança que les coses vagin a millor. Perquè crec que és una persona que realment val la pena.
Però... per què m'he de complicar tant la vida? No em podria agradar algú que em dediqués més temps? No. M'ha d'agradar el que me'n pot dedicar menys. Qui ens entengui, que ens compri.

Mig dir-te: «You put me on fire».
Sentir-te el riure gegant,
i, la veu greu, xiuxiuejant:
«Come here. You're my desire».

Ens omplim de llargs petons humits;
secrets suaus, ocults, s'acosten a tu,
les teves mans em ressegueixen els pits:
«You love love.» «Yes. I do»




dijous, 11 de febrer del 2010

Germinal d'Émile Zola

«Aquesta novel·la sobre els miners és també l'Infern, en un món dantesc, on fem un viatge al fons de la nit. Però al final del prodigiós itinerari al centre de la terra, del fons del soterrani on l'home ha viscut tant temps aixafat, l'home per fi es redressa i ressorgeix amb una revolta plena d'esperances.
És l'obra més gran i bella de Zola, el poema de la fraternitat dins de la misèria, i la novel·la sobre la condició humana»

Això resa la contraportada de l'edició que he llegit. Si Zola escrivís ara, ens relataria la misèria d'Haití. Com a bon periodista enfundaria la càmera i la ploma i relataria els episodis de pillatge, el racionament, la misèria... sense entretenir-se massa en cap història personal, sense buscar el rerefons particular de tot comportament humà -al contrari, remarcant-ne la universalitat-, sense fer sensacionalisme: només la crua realitat esbossada com per casualitat amb noms i cognoms. Per a Zola els personatges són mers titelles per complir el seu propòsit: tenen la mínima vida íntima que exigeix la novel·la, el guió. El personatge principal són els miners, en plural; els oprimits, en universal. I la seva història és sobretot la història dels inicis dels moviments obrers i no pas la història de la família protagonista de totes les seves obres que només exerceix el paper de transmissora de les desgràcies dels miners, d'exemplum.
El seu realisme pot resultar excessiu, de tan evident poc commovedor -gaudeixo més amb escriptors més suggerents, com una fotografia de guerra amb homes sagnant i morint-se davant la càmera. Així i tot, val la pena llegir-la perquè està molt ben escrita i per adonar-se de l'actualitat, malgrat el pas del temps, de moltes de les misèries i esperances de l'home.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Cada cop que el veig...

No sé si m'agrada estar enamorada o no. Cada cop que el veig sento un calfred que em recorre tot el cos i em fa sentir viva. Però no sé què dir. Sento que se'm paralitzen les neurones, que l'únic que em funciona és el cor, a mil per hora, i les hormones. I res més. I quan marxa m'agradaria cridar tot el que no li he dit: totes aquelles pors amagades que no puc expressar ni amb mig mot ni amb mig petó. Només tinc ganes d'estar amb ell, de sentir-li la veu, d'acaronar-li la mà. I em sento dèbil. No vull sentir-me tan fràgil i per això invento murs de protecció i no expresso sentiments de puny tancat i mà abaixada. No vull ser una càrrega per a ningú, no vull que estimar-me sigui una obligació, no vull fer pena i, per això, callo i espero que les prioritats canviïn, que l'espai dedicat a la "joia" augmenti, només una mica. Per poder sentir que formo part de la seva vida i ell de la meva, que no sóc només un entreteniment, un afegit no imprescindible. Vull ser més que una amiga perquè ell és més que un amic per a mi. Necessito temps, temps al seu costat. Ell té la seguretat de mi, sap que l'estimo, es veu, es nota. Sé que la vida és complicada però no crec que demani la lluna... només vull compartir més vida amb ell. Només el vull veure, sentir i tocar de ben a prop... Somiar és bonic però els somnis no són realitat...
I per què amb quatre paraules ben dites no puc fer més que sospirar? Sé que res és perdre el temps però a vegades tinc la sensació que malgasto l'amor...

diumenge, 10 de gener del 2010

Passejant i tres en un

Sóc poc constant en molts propòsits. Tot em fa mandra. Fa poc passejava per alguns blogs els autors dels quals han afegit llistes de llibres llegits el 2009: una bona tirada, la majoria desconeguts. Em sembla una idea molt interessant. M'heu fet agafar ganes de llegir més i, de fet, ja me n'he anotat algun -la llista de pendents és infinita... Però no era per això que venia, o sí, perquè de fet les vostres llistes m'han fet recordar que volia fer la ressenya de dos llibres que ja fa dies que vaig acabar i em van agradar molt però com que em fa una mica de peresa els anotaré aquí seguits i us en faré cinc cèntims.

El primer és Les nourritures terrestres, d'André Gide. Ara no el tinc a mà i no us en podré deixar assaborir cap fragment. Però puc dir que tot i entendre'l molt poc perquè el vaig llegir en versió original em va deixar la mel a la boca i només llegir-lo vaig córrer a buscar-ne un altre del mateix autor, sense mirar, sense triar -cosa que només em passa amb els llibres que em captiven amb el seu estil- i vaig topar amb La Symphonie Pastorale, bastant diferent però que no em va decebre. Veig que hauré de parlar de tres llibres enlloc de només de dos.

Bé, tornem on érem. Els aliments terrestres en català, que no sé si està traduït, és pura poesia. Tot és sensual i atractiu per als sentits, les seves paraules ens endinsen pel món, flueixen com l'aigua d'un riu, imatges que ens fan venir ganes de passejar amb barca, de pujar a la muntanya, de caminar i poder observar tots els racons de la natura... en definitiva, de viure. I les petites reflexions sobre la vida i sobre la existència -o no- de Déu no tenen pèrdua. Quan el torni a tenir a mà l'hauré de rellegir per poder-ne copsar tot el sentit però així, mig entès o gens entès, llegit a correcuita, crec que és altament recomanable.

La Symphonie Pastorale és una novel·la curta o un conte llarg que reflexiona sobre el pecat. Un pastor acull a casa seva una noia cega i pura i es proposa, potser inconscientment, cultivar-la i preservar-li la innocència amagant-li el coneixement del pecat. La noia es va enamorant del pastor però sobretot s'enamora de les seves paraules, del pastor com a guia espiritual. Aquest pastor té un fill de més o menys la mateixa edat de la noia que també s'hi enamora i és en aquest moment que el pastor és realment conscient que potser el que sent per la noia no és només esperit de protecció. Aquest triangle amorós gira al voltant de la idea de pecat: el pastor, intentant que la noia no conegui el pecat no està sent pecador ell perquè no li deix veure tot el món en amplitud i no és ell el que és pecador en mig enamorar-s'hi? Un element simbòlic de la història és la ceguesa de la protagonista perquè no només fa referència a la ceguesa física sinó a un interior incomplet -gràcies i malgrat l'educació que li proporciona el pastor- perquè no coneix el pecat. No serà fins que l'operin de la vista que hi veurà més clar -físicament i espiritualment.
La història em va captivar i es llegeix d'una revolada.

L'altre llibre del qual volia parlar és Jude the Obscure de Thomas Hardy, una obra que narra la lluita de dos protagonistes cultes, malgrat que no pertanyen a una classe social elevada, en contra de les convencions socials. El matrimoni, les relacions amoroses, la classe social, la cultura... tot es troba encarcarat per la convenció que delimita fins on pot arribar cadascú i els protagonistes hi toparan de ple. La lluita entre la natura lliure dels protagonistes i la força del destí acompanyada de la força de la societat que els impedirà assolir els seus objectius plenament és el tema central. I malgrat tots els esforços els protagonistes no poden evadir el seu destí. Dura, colpidora i pessimista, és fascinant com el narrador aprofundeix en el caràcter de dos éssers "rars" per a la seva època per després, quan el lector ja els té interioritzats i assumits i, segurament el lector protípic de l'època de l'autor, comença a estimar-los i comprendre'ls de debò; fer-los xocar de ple amb la incomprensió de tot el seu entorn. També la recomano molt vivament.

divendres, 8 de gener del 2010

Set cases a França

Fa poc que m'han regalat aquest llibre i l'he llegit d'una tirada perquè flueix sense masses problemes però l'he trobat decebedor perquè crec que no compleix les expectatives que la mateixa història va creant al lector. No havia llegit res d'Atxaga i potser ha sigut un mal inici amb l'autor perquè el llibre no m'ha provocat curiositat per cap altra obra seva.
La història es desenvolupa al Congo belga on Lalande Biran imposa l'ordre en una colònia enmig de la selva. En aquesta colònia aterra un nou personatge, Chrysostome Liège, un magnífic tirador (millor que tots els que hi viuen) que amaga una personalitat intrigant i que provocarà les enveges de la resta d'habitants de la colònia.
L'autor cerca per mitjà de l'humor i l'aventura que el lector s'immersi en una història delirant plena de personatges estrambòtics que representen l'absurditat humana. Tot i que la història comença sent atractiva i té moments prou bons que fan que es pugui llegir i acabar sense avorrir-se va perdent interès a mesura que l'originalitat temàtica i ambiental deixa de sorprendre't.

dimarts, 5 de gener del 2010

M'enfilo per viaranys desconeguts

M'enfilo per viaranys desconeguts
mirant endavant, camino,
procurant no entrepussar.
A dreta i esquerra veig coses
que em pertorben, que em fan recular
perquè la por em menja la il·lusió,
saber-me fràgil, la transparència
d'uns ulls i d'unes mans
que se t'agafen com esperant
que superis aquelles febleses, teves,
només teves.

Saber-me fràgil
i adonar-me que de vegades
no n'hi ha prou en saber,
ni tan sols en sentir,
la incomunciació de dos mots a mig dir
parlar el que no saps
i callar la certesa,
témer la nuesa
de sentir-se traspassada.

Callar preguntes,
imaginar respostes,
esperar paraules
viure somnis de llum clara
en presents de grisa albada.

Saber-se proper i llunyà
a la vegada
voler conèixer què s'amaga
darrere cada fiblada...


P.D Bon any nou a tots!