dimecres, 16 de desembre del 2009

Desig

M'hi he atrevit, altra vegada,
ara ja amb la culpabilitat perduda,
arraconada, com qui descarta
no alentir el pas a mitjanit
i enfronta l'embolcall de la foscor.
Jo vull veure les estrelles.

M'hi he atrevit, altra vegada,
a abandonar la coneguda tristesa,
la vella apatia, i a endinsar-me
en la sensibilitat aguda
de mig mot i dos silencis,
en la desconeguda set
d'un cos ardent en un fogatge,
en l'àvida fam
d'uns llavis i unes mans.

M'hi he atrevit, altra vegada.
He begut, àvida de besos i
de carícies. M'he deixat portar
per l'amor, o pel deixar-se anar,
pel plaer, pels sentits.

M'hi he atrevit, altra vegada,
se m'ha vessat la copa del desig,
m'hi he endinsat i m'ha sobreeixit
i ara el respiro i el sento
i el creo i m'hi recreo,
arreu.

dijous, 26 de novembre del 2009

Sembla tan senzill...

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

Sembla tan senzill, somriure,

però és un esforç ben gran

per segons qui.

M'has esperat amb la mà

a punt per saludar amistosament:

aconsegueixes que pensi en tu,

perseverant. Ho diuen: qui persevera,

guanya. Potser guanyaràs.

Potser oblidaràs que volies guanyar

si no hi poso de la meva part.


Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.


Costa tant obrir-se al desconegut

de la teva mirada llunyana,

de les teves paraules, mai sobreres,

Sempre trencant-me en mil bocins,

desconeguts.


Però en la foscor d'un capaltard
els ulls closos, escolto
la poesia de la teva veu
dolça i melosa dins meu.

Somiaré en fondre'm a les teves mans
mentre el sol escalfa el matí, vaporós
entre els llençols del llit, en blanc.

Recolzaré el cap en l'horitzó llunyà
dels ulls de mel que em miren.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Pobresa

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

Pobresa


Gires la cara per no veure

el pou de la fosca misèria,

i profunda, que se t’acosta

pidolant una mirada sincera

i no la fredor amb què els teus

llavis s’allunyen. Sempre,

negant-te. No vols participar

en la hipocresia ni acabar

sadollada dels ulls que et miren.

Com qui mira un estrany

abaixes la mirada.


Mai arribaràs a saber

què pensa aquella cara

del tercer carrer, quan et veu

tombar la cantonada sense dignar-te

a pujar la vista: per por, o vergonya,

o, simplement, absent en altres móns.


Però sí, entens l’angoixa del teu cor

en girar el cap i tancar els ulls

per no veure el dolor de cara

ni la duresa d’aquella mirada.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Les fulles van passant

Les fulles van passant
i el curs del riu davant
ella només escriu
per retrobar el caliu
però el fred l'encarcara
i ni es mou, ni sap, ni sent.

Vaig passant pel món impossible
dels teus ulls
no sé on trobar-te, ni on buscar-te
potser dins meu?
o al racó del teu pensament?
-si encara hi sóc-
i si he marxat riu avall?
seguint aquell somni irreal?

fes-me tornar a la riba
adressa'm, subjecta'm
abans no m'arribi la fam
aquella tan llunyana i real.

divendres, 13 de novembre del 2009

Sense ordre ni concert

Escrits acumulats al calaix dels esborranys que apareixen de sobte, íntims o llunyans; no ho sé. Exhibicionista és el que hauria de ser i no sóc; no m'agrada abandonar el bloc al fons dels meus pensaments perquè representa obrir massa les portes de casa meua. Aquell recès on sempre ens amaguem perquè no som capaços d'admetre res, res. Perquè escrivint els pensaments la situació es fa real, potser massa i tot. I no vull. Però no sé com trobar-me. No sé com ajudar-me a sentir-me millor. No saber què fer no és excusa per no fer res. Ho sé. Però amb saber-ho no n'hi ha prou. Ho sé. I això és el més trist. Si no ho sabés em podria permetre el risc de ser una inconscient i prou. Però no puc. No puc. No em deixo. I tampoc em deixo ser res més.
Hi ha tantes coses que m'afecten massa, tantes paraules dites sense cap desig de ferir. Sento que no estic a l'altura dels altres, dels que m'estimen, dels que esperen quelcom de mi. No sóc prou per a ells. Ja sé que comparar-se no és bo, que cadascú es com és i mil coses més però no puc evitar sentir les diferències en tots els racons. Com les habitaciones de cases annexes: iguals però tan diferents. A la meva sempre li falta una mica de sentit del gust. Tot s'acumula sense ordre ni concert.
Quan algú em remarca un error o alguna cosa a millorar, o em fa una pregunta compromesa, que em fa recórrer el món interior a la recerca d'alguna reposta; llavors tot el món em trontolla i les llàgrimes se m'acumulen. Perquè m'adono de l'error i m'adono que sóc un desastre i no serveixo per a res i llavors, de passada, he sentit la veu aquella llunyana i cavernosa que m'ha dit tota cofoia allò que volia sentir avui, sobretot avui. Quan ens sentim sols sense estar-ho alguna cosa falla, en nosaltres sempre en nosaltres. No podem tirar sobre la teulada dels altres les nostres febleses. El camí tortuós continua avançant com sempre però jo camino perduda a dreta i esquerra perquè no sé com sortir del laberint, involuntari, on m'he endinsat. I continuo sense saber on em portaran les meves passes mai segures de caminar. El món és bonic, no ho dubto, però només quan el mires amb bons ulls.
Escrits acumulats sense ordre ni concert, ni sentit.

dissabte, 26 de setembre del 2009

Preguntes sense resposta

Per què les nenes -i no tan nenes- s'enamoren dels xulos bala perduda quan els que realment valen la pena són els seus amics?

Per què la gent que sempre arriba tard als llocs, si és que hi arriben, són els primers en marxar quan esperen els altres?

Per què quan deixes de fer exercici t'engreixes i quan comences a fer exercici no t'aprimes?

I per què els homes no escolten?

dijous, 17 de setembre del 2009

Bleak House

Els amants de Dickens hi trobaran la millor ironia i mordacitat de l'autor, acompanyada d'una bona intriga policial, per descriure les injustícies de l'eternització de la justícia anglesa del segle XIX.
Els detractors de Dickens hi veuran una obra amb massa trets similars a d'altres seves: orfes, tragèdia i final feliç. Tot és cert perquè Dickens no sorprèn ningú amb els seus finals ni amb els protagonistes de la seva obra però la seva bona ploma ens amenitza amb, potser, la millor mostra de la fina ironia anglesa i ens acompanya amb sarcasmes que ens fan desitjar no veure'ns mai immersos en procesos legals com el de Jarndyce and Jarndyce, el procés hereditari etern que influeix en la vida dels tres orfes protagonistes perquè tots els seus avantpassats que s'han immers en la confiança d'obtenir l'herència n'han resultat malparats: suïcidis, bogeries i desencants; han deixat de viure el present per viure en l'esperança d'un futur incert i n'han sortit perdent. Els tres orfes (Ada Clare, Richard Carston i Emma Summerson) són acollits per l'oncle John Jarndyce, un bon home ric que no s'ha deixat arrossegar pel procés, que intenta fer-se càrrec dels seus parents amb la millor de les intencions. Dickens ens descriu la vida dels suburbis del Londres de la seva època, l'eternització i les injustícies de la justícia i com tothom es vol aprofitar de tothom amb un patetisme i un realisme tràgic que sempre ens glaça el somriure irònic a la cara.

La traducció de Xavier Pàmies per a Edicions 62 és bona: un llenguatge ric i una sintaxi molt ben treballada. També disposem de la novel·la traduïda per entregues a Vilaweb (aquí). El títol Casa inhòspita que escull el traductor de Vilaweb és la traducció literal de Bleak House i el trobo més suggerent i apropiat a la novel·la encara que potser queda una mica forçat i per això Xavier Pàmies ha preferit titular-la El Casalot.

dimarts, 15 de setembre del 2009

A mitja nit, una dosi de poemes

M'encens l'ànima amb un sol cop de veu


M’encens l’ànima amb un sol cop de veu

I amb un somriure ja no puc fer més

Que caure als teus peus

I ho saps i jugues amb mi

com una nina em sento a prop teu

regalimant esperances buides

que es converteixen en ardents

pensaments quan m’abraces

sota els pins joves i innocents

que miren els nostres jocs mig rient

amagats darrere les fulles.

I espero cada nit que vinguis

Per provar-me, per tocar-me

per sentir com besen els teus llavis

i estremir-me sota els teus dits,

experts amics de matinada,

i sentir la sobirana amiga

trepidar dins meu, amb mi.

Ens abraçàrem i sentírem

la vida córrer entre els braços

en trobades de mitja nit.


Per molt que t'hi esforcis...


Per molt que t'hi esforcis

no serem mai un
deixa que pensi

que el mar és verd
que el cel és només

una mica més amunt
que encara hi puc arribar
si estiro fort la mà
que tot el que tenim és cert
i ser jo no em clourà el teu cor.

No em barris la porta al món
ni m'aturis al teu pas
deixa'm córrer com un infant
darrere la pilota gran
i si t'esperes a prop meu
tornaré amb un radiant somriure
que abocaré dins teu
i somiarem plegats.

Deixa’m viure la tempesta

Sense arnés ni cap pomada

I quan sigui massa lluny

I giri el cap buscant el sol

fes-me senyals de fum

i et buscaré la riallada,

per la pluja amarga servirà

i m’apagarà la foguerada.


I no passarem cap altra tardor

sense els raigs del nostre sol.



Boja per endinsar-me dins teu


Boja per endinsar-me dins teu

—i no morir en l'intent—

et convido a un cubata calent

mentre la música acompanya

I la lluna ens troba acaronant

la pissarra de l'ànima distreta

en records obscurs i llunyans

esperant un somriure amatent

que et permeti buidar de paraules

ocultes el teu petit pensament.

Però jo només vull

que m'omplis de petons

glamorousos i ardents

que em despullis amb la mirada

com aquella primera vegada

quan el sol ens abandonava

al dolç capaltard d’una calorada.

Però m'omples de paraules buides

només pel capritxós desig

de passar un dia calent.


dimarts, 8 de setembre del 2009

Paraguay: Turisme

Paraguay no està explotat turísticament però això no vol dir que no tingui indrets meravellosos. Us en vull fer un tast.

Les catarates d'Iguaçú degut a trifulgues polítiques de diversa índole pertanyen a Brasil i Argentina. La meva estada a Paraguay m'ha portat a simpatitzar amb la seva gent i no em puc estar d'esmentar que bona part del territori de les catarates i bona part de les províncies properes a Paraguay d'Argentina i Brasil van formar part de Paraguay en el passat (els nadius ho anomenen el Gran Paraguay) però en la Guerra de la Triple Aliança van perdre bona part del territori a més de més de la meitat de la població. Bé, deixant de banda la història, el turisme ens porta inevitablement a les catarates:

Primer salt d'aigua que vam veure

I ens quedem sense paraules

Així doncs, les catarates pertanyen a Brasil i Argentina però Paraguay hi aporta l'aigua perquè els dos rius més importants: el Parana i el Paraguay recorren tota la seva geografia. I a Paraguay, amb un acord binacional amb Brasil, s'hi crea la presa d'Itaipú («pedra que canta» en guaraní), la presa més gran del món. Per culpa de la grip nova no la vam poder visitar però si que vam poder passejar pel parc on hi ha el Salt Monday, un dels pocs salts d'aigua de Paraguay que es van salvar de la presa.





Continuarà...

P.D: He canviat l'estil de la plantilla del blog. M'agradava el fosc de fons però, els meus ulls es deuen fer vells, cada cop em resultava més difícil llegir-me.

dijous, 3 de setembre del 2009

Sobre la pobresa

És estrany com un mateix comportament humà es pot entendre de maneres diferents segons com es miri. És estrany com una mateixa situació pot ser anormal en un país o en un barri i completament habitual en un altre. Quan vaig arribar a Paraguay i vaig passejar pel barri on ens trobàvem vaig tenir la sensació de ser al Tercer Món, no al “pitjor” país del Tercer Món però si allà. No hi ha guerra, no hi ha violència extrema pels carrers però la sensació hi era. I em preguntava què és el que em donava aquesta sensació. No eren les desgràcies particulars de la gent del barri perquè a tot arreu succeeixen. Tampoc que hi hagués nens que no estaven prou alimentats, també n’hi ha aquí. O que hi hagi molts nens vivint amb les àvies o els tiets per la desatenció de pares i mares (gent que no hauria de tenir fills per desgràcia se’n veu a tot arreu). Era l’estat dels carrers, era l’estat de les cases, era la ciutat en si, bruta i poc arreglada, era trobar nens venent pel carrer o remenant la brossa, era pujar a l’autobús mig desbaratat, l’únic mitjà de transport públic, era xafar aigües fecals dia si dia també...

També em sorprenia l’abast de la globalització i el consumisme, i encara em soprèn. Quin servei pot fer una televisió per cable a una família que amb prou feines té menjar?

Altres dilemes que tenia eren per exemple si la imatge de tota una tribu indígena a la plaça pública de la capital d’una país protestant pels seus drets pot ser considerada una imatge de pobresa. És a dir, aquella tribu és pobra? Si els veiés viure al seu hàbitat natural caçant i vivint de la naturalesa encara els consideraria pobres? Que un nen vagi descalç és signe de pobresa? O més aviat ho és que vagi amb una xancla mig trencada?

Ens vam hostatjar a casa d’unes monges que viuen sense luxes i amb molta humilitat, són pobres elles? O no ho són per què han triat viure així? Però llavors la gent que viu al costat d’una llacuna i es dedica a reciclar brossa, ho han triat? Potser sí, perquè no els quedava cap altra solució o és l’únic que han après a fer, però ben segur que no han triat que els seus fills morin de malalties parasitàries...


Sigui com sigui, sembla clar que la pobresa (com la riquesa) s’estableix per comparació... I així els “pobres” mai milloraran perquè sempre hi haurà algú més ric que ells i així en un cercle sense fi. Potser la solució seria deixar de comparar-se... seria possible? No ho crec.

Però, així i tot, s’ha d’intentar millorar la situació de la gent. S’ha d’intentar viure cada dia millor. I això és el més important. No deixar d’intentar-ho, no deixar de tirar endavant, tenir projectes. La gent amb visió de futur, la gent que es dóna als altres sense esperar res a canvi i pensa sempre en fer prosperar, no per enriquir-se, sinó per millorar la condició de vida és fent escassa i molt valuosa. Sempre es carreguen les responsabilitats de quasi tot però sense ells les coses no canviarien: aquesta hauria de ser la funció de l’Estat, l’Estat en abstracte —és a dir, el poble en general. L’estat hauria de ser la institució amb visió de futur per excel·lència, la institució que només pensa en fer prosperar els seus membres, en fer un país millor. Però mentre l’Estat estigui en mans de corruptes que només veuen la seva butxaca ningú avança perquè no s’arreglen els carrers, no es fan inversions en Educació, no es plantegen projectes de futur i el mateix Estat en surt perdent perquè no té posició de poder per pressionar els estats veïns per assolir uns tractes més favorables, no té posició de poder per fer complir la llei al seu territori... I la gent es busca la vida... I els voluntaris i la gent amb iniciativa del propi país posen pedaços, pedaços i més pedaços. Però fins que l’Estat no s’adoni que s’ha de canviar el vestit, que segur que hi ha sastres, voluntaris i gent de tota mena que el poden ajudar a escollir el vestit, a posar-se’l i a rentar-lo quan sigui necessari haurà d’anar amb un vestit ple de forats i ple de pedaços sinó vol quedar nu del tot. Fins que l’Estat no s’adoni que els sastres que té ara no serveixen, perquè li tornen la roba amb més forats, perquè no li poden deixar el color que tenia... el país no avança... I el cercle viciós continua...


dilluns, 24 d’agost del 2009

Tornant a casa

Fa un parell de dies que vaig aterrar a l'aeroport de Barajas després del meu viatge a Paraguay. Vaig marxar amb la maleta plena de material i roba i torno amb la maleta mig buida però el cap ple de records. Us en parlaré dies perquè hi ha molta cosa a dir. No sé exactament com ho faré però em ve de gust explicar-vos la meva experiència en aquell país. Com deia un comentari anterior: guay, del Paraguay. I ara que he tornat m'hauré de buscar alguna rutina o cosa a fer aviat. De moment m'entretinc intentant ordenar les quasi dos mil fotos que he portat cap aquí. Ja us en faré un tast.
La sensació que la casa no s'ha mogut de lloc és agradable i estranya a la vegada. M'he de posar al dia de moltes coses i m'he de posar al dia amb sensacions i persones que han quedat apartades durant un mes del meu costat. Tinc ganes de tornar a apropar-m'hi i compartir experiències.

dijous, 16 de juliol del 2009

Preparatius... direcció Paraguay

Els preparatius sempre se'm fan costa amunt. No sé mai com posar-m'hi. Sempre tinc por de deixar-me coses. Però demà ja marxo i em noto activa i al mateix temps intranquil·la. Aquest viatge em fa molta il·lusió però al mateix temps em fa certa recança, potser per la meva eterna inseguretat. Per una banda em sembla el moment perfecte per anar-me'n un mes. Per l'altra penso que trobaré a faltar els amics, els vells i els acabats de fer.
Fa respecte endinsar-se en un país desconegut. L'avió no em fa por tot i que hi haurem d'estar més de dotze hores. Em fa més por que em perdin la maleta o qualsevol de les mil odisees possibles i més probables que un accident aeri. Em fa més por desitjar tornar abans d'hora. Em fa més por sentir-me inútil.

Aquests dies he estat bastant enfeinada i ocupada. L'estiu m'emporta al país de la mandra però per sort he estat bastant activa. No només amb els preparatius sinó també amb sorpreses agradables i novetats estimulants.

Trobaré a faltar els consells, les paraules sinceres i, sobretot, l'amistat i la companyia de la meva amiga.
Trobaré a faltar les paraules dolces i estimulants i els somriures encisadors d'un que m'enamora a marxes forçades. Pot ser tan fàcil acostumar-se a la presència d'una persona!
Trobaré a faltar els vostres escrits que segueixo malgrat la inactivitat al meu bloc.

Amb aquestes paraules, us acomiado fins d'aquí un mes.

dilluns, 29 de juny del 2009

El cafè de nit

EL CAFÈ DE NIT Vincent Van Gogh 1888

Una a... altra cervesa! — va cridar des del racó on era assegut. Deu ampolles de cervesa s’acumulaven sobre la taula. El cambrer li va portar l’onzena amb certa recança.
Ja n’hi ha prou de beure.... Pol, potser t’estàs passant. — li va dir amb la cervesa a la mà.
Porta-la! — va fer en Pol prenent-li de les mans. — Un dia és un dia.


Però de fet no era només un dia. Portava dies visitant el seu bar favorit. Sortia de la feina i s’arraconava a la seva taula a beure. I avui ni això. Quan havia arribat una parelleta ja havia ocupat el seu racó i qualsevol taula li havia semblat adequada.
Es va beure la cervesa d’un glop. Va tornar a treure el sobre que li havien lliurat aquell matí i en va examinar el contingut per enèsima vegada. Va acumular les fotografies sobre la taula sense ordre ni concert i les anava passant d’una a una, assaborint-ne cada detall.
Hi sortia una parella prenent cafè, anant a ballar, cardant, fent-se petons de comiat... No n’hi havia cap d’igual. Però el que més observava en Pol no era el que feien en cada moment sinó els ulls de la dona, aquells ulls que l’havien enamorat i que ara semblava que es burlaven d’ell des de la distància.
Va tornar a guardar les fotografies i el sobre a la butxaca de la camisa i va somriure enigmàticament abans de treure la cartera i aixecar-se. L’home que observava el billar el va veure aixecar-se i el va reptar a una partida. Va pensar que era una bona ocasió per provar sort.
Va guanyar. Sense immutar-se ni alegrant-se’n va pagar les cerveses de tota la setmana i va dirigir-se cap a casa. Avui arribaria aviat. Normalment treballava fins més tard però avui havia plegat d’hora.


Va trigar més del compte a arribar a l’edifici de la cantonada, semblava que els peus li pesessin. Va obrir la porta de l’escala i va pujar les escales per veure si li baixava la mona. Es va intentar asserenar i va obrir la porta de casa intentant no fer soroll. Es va treure les sabates només entrar i, de puntetes, va dirigir-se al dormitori amb la vaga esperança de trobar-hi la dona dormint. Però no dormia: reia alegrement als braços d’un altre home, com en la fotografia. Va observar la imatge uns segons, la dona estava d’esquena i no el veia. Va posar-se la mà a la butxaca.
Pol... — va dir l’home que no dormia amb la seva dona. La seva dona es va girar instantàniament.
Pol! — va cridar la dona mig espantanda. — Com és que has vingut tan aviat?
En Pol se la va mirar amb odi. Va treure el sobre i el va llençar sobre el llit. Les fotografies van sortir disparades i es van escampar pel llit de matrimoni. Tornava a tenir la mà a la butxaca. No deia res. Només esperava.
Pol... T’ho volíem explicar... — va dir la dona arrossegant les paraules.
Però en Pol no escoltava. Va treure la mà de la butxaca acompanyada d’una pistola de tres mm i va apuntar al cap de la seva dona mentre l'amant, mig despullat, no reaccionava i se'l mirava bocabadat.
Pol! Que t’has tornat boig? — va cridar ella, mentre el marit se li apropava. —Pol! La nena!
De sobte es van sentir unes dèbils passes darrere d’ells. Una nena d’uns cinc anys obria la porta i entrava. El Pol es va girar amb la pistola encara a la mà.
No puc dormir... feu soroll...—va murmurar l’Anna mig adormida entrant a l’habitació dels seus pares. —Papa! Papa! Ja et aquí?? Explica’m un conte que la mama l’ha deixat a mitges! — va dir la nena desvetllant-se de la il·lusió de veure el pare i llençant-se-li al coll. La pistola que encara sostenia en Pol li va caure de la mà fent un petit terrabastall. La nena, de sobte, es va adonar de l’estranya situació i mirant estranyada la seva mare va reconèixer l’home que hi havia al seu costat i va deixar anar tota contenta: — Tieeeet?!! Què hi fas al llit amb la mama?

dijous, 25 de juny del 2009

I... ara què?

Fa uns quants dies que vaig acabar la carrera i ara em trobo en aquell moment de prendre decisions. Això mai se m'ha donat bé. Les portes s'obren i es tanquen i vull ser capaç d'escollir la porta adequada per a mi abans que es tanquin definitivament. M'han dit que no hi ha camins bons ni dolents, només camins. M'ho vull creure. Però estic encallada en la no-decisió. M'he tret un pes de sobre, per què negar-ho? Però estava tan acostumada a caminar sota aquest pes que ara em trobo que em falta alguna cosa a l'esquena i algun objectiu d'arribada. Em sento alliberada i buida al mateix temps, és possible aquesta contradicció?

Només tinc una cosa clara, de moment. Aquest estiu me'n vaig de viatge a Paraguay amb una Fundació sense ànims de lucre. És un país totalment desconegut que em fa molta il·lusió conèixer. Hi estaré tot un mes. Ara que ja s'acosta el dia (falta tot just un mes) els nervis s'acosten i ja em fan trontollar. Em fa por no estar a l'alçada. Em fa por no trobar-m'hi bé. No és plan d'arribar i dir: ja vull marxar. Dubto molt que sigui el cas... però mai se sap. I encara que els nervis es comencin a notar em trobo que no m'hi veig. Crec que fins que no agafi l'avió no m'hi veuré realment, si és que m'hi arribo a veure... Espero que sigui una experiència profitosa, almenys aquesta és la intenció del viatge, però... i si no és així? Se'm fa difícil plantejar-me què hi busco en aquest viatge. Potser no hi busco res. Només és un d'aquells somnis difusos i borrosos que casualment es convertirà en realitat.

Però d'altres preocupacions ocupen el meu pensament. Preocupacions que em porten de la sorpresa i la il·lusió inicials a certa reflexió. No sé si he de pensar tant o simplement fer el que em surti de dins. M'embolico en pensaments borrosos però després sóc capaç de ben poca cosa. Tenint tantes coses per explicar em trobo que no em surten les paraules. Potser en un altre moment...

dimecres, 17 de juny del 2009

Incerta glòria

Un altre llibre de guerra. M'encanten els llibres de guerra perquè la guerra acostuma a ser un moment de tanta dificultat i tanta tensió que fa explotar les més grans misèries i les més petites glòries humanes, tot sovint protagonitzades per un mateix individu. És en la guerra, i en l'amor, que podem veure els comportaments humans més extrems i les emociones intenses ens fan adonar que som vius, que vivim. Incerta glòria compleix tots els requisits per ser un clàssic del gènere. L'obra magna de Joan Sales (editor de Mercè Rodoreda) mereix ser més llegida i més coneguda del que ho és. Un llibre extens i profund de guerra i d'amor: tres personatges que s'enamoren de la mateixa dona consecutivament. Amors estroncats o provocats per la guerra. Amors per sempre i amors eterns. I una guerra, la civil, que se'ns mostra des del punt de vista de les persones que la pateixen, sobretot dels vençuts, des del front i des de la retaguarda, com dues guerres diferents .
Cada part està dedicada a un personatge diferent que ens explica la situació personal i nacional des del seu punt de vista. I amb cadascun anem avançant en el temps. L'última part (El vent de la nit) salta a la postguerra: els que van sobreviure la guerra són adults i el món continua i cadascú s'hi adapta com pot, els que poden adaptar-se a la "normalitat" de la postguerra dels vençuts.
Aquí us deixo unes quantes frases d'aquelles que ens marquen i ens fan reflexionar sobre el sentit de la vida:

"El nostre afany per ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

"L'essencial de l'emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres faltes més sensibles: que les nostres emociones, per ser-ho de debò, necessitin un còmplice."

"Si de pacifistes no n'hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò"

"Incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor son nous i plens d'esperança!"

"El nostre segle és horrible, quin mal somni sense fi, quin oceà de sang, guerra i revolucions «jours de gloire» que s'anuncien i el que ve després, l'únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això."

"Les úniques temptaciones que valdrien la pena són precisament aquelles que no es presentaran mai"

"¡I aquella enyorança de la guerra com si hagués estat aleshores i només aleshores que jo hagués viscut!"

diumenge, 17 de maig del 2009

Quan no saps ni el que et dius

Estic esgotada, els ulls se'm tanquen perquè porto dos dies davant de l'ordinador fent feina i més feina amb l'agradable companyia de la música de fons i el cansament acumulat d'un final de curs. Somio en llibres per col·locar, en números que s'acumulen estrambòticament davant dels meus ulls perquè mecànicament els torni al seu lloc ordenadets i pulits. Somio en paraules estrambòtiques i jo intentant caçar-les perquè no se m'escapin ni es perdin en el buit de la llengua dels avis. Somio la mort d'una dama i el seu cantador desconsolat, abocant-li a cau d'orella mots imperceptibles només compresos pel mateix amant que cauen al pou del temps perquè algú els reculli i, potser, s'emocioni de pensar que algú hagués pogut escriure Riure jamés no em plac tant com est plor: l'aigua dels ulls, res tan dolç no m'apar. O més aviat pensaria quina cosa més carrinclona val més que ho aboqui al carretó dels fòssils amorosos...

I tota aquesta parrafada només per dir-vos que avui, per fi, he acabat dos treballs que em portaven pel camí de l'amargura i m'he tret un pes de sobre i que porto molts dies sense llegir res que no sigui per feina i això no pot ser; i que tenia el blog mig abandonat però encara sóc per aquí. I tot, per dir, que encara que he hagut de dir a la família que avui no apareguessin per casa que tenia feina, em ve de gust dir que avui faig anys i compartir-ho amb tothom qui vulgui.

dimecres, 13 de maig del 2009

Potser ha arribat el moment

Potser ha arribat el moment
de trencar la closca
insadollable del meu silenci,
torturat per pensaments,
obscurs i clars.

Sadollada d'hipocresia,
salvatge,
vull viure
un dia, un mes o un any
i allunyar-me de tot
el que no m’omple el got.

Però no en seré capaç.

dimarts, 21 d’abril del 2009

Soy el patio de tus besos

Soy el patio de tus besos,

y, de paso, el regazo de tus penas.

Pero quiero ser la mano amiga

Que te escucha, y acaricias,

y el ardiente beso

Que se eleva en tus sueños.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar

"Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar" diu una cançó d'aquelles que es canten a colònies i avui m'ho han dit però en altres paraules. M'han dit que la vida és llibertat i, com sempre, m'han convençut. M'ho ha dit una persona que té una filosofia de vida clara. Admiro la seva autoestima. M'agradaria valorar-me com sembla que es valora. Sempre que parlo amb ell m'inspira una envejable seguretat. Una seguretat que no tinc, que construeixo amb el pas dels dies, amb el pas dels mesos. A poc a poc ens anem coneixent i descobrim que hi ha coses que ens fan mal i hi ha coses que no tant. Que un silenci pot fer tan mal com una veritat. Que una mirada ens acaricia i ens fa somriure...

Saber què vols i arribar-hi. Tan se val que pel mig tinguis obstacles. Hi ha coses inevitables i per molt que agafis el paraigua no evitaràs que plogui i potser el dia que no l'agafis plourà sense què hi puguis fer res. Segurament el dia que vaig caure no volia caure, ni vaig fer res conscientment per provocar-ho. Però vaig caure. I no hi ha res més a dir. Però un cop has caigut: què fas? Et lamentes? O tires endavant i vas al concert que volies anar? La vida és llibertat per fer el que vols fer. El cos i la ment estan connectats. Si et convences que no et fa mal segurament et farà menys mal. Si et vols curar serà més fàcil que et curis. Si et mires i dius: no valc res, no valdràs res. Perquè ningú et dóna el que tu tens. El que és teu, el que forma part de la teva essència no t'ho donarà ningú i tampoc no t'ho ha de prendre ningú. Ets tu qui ho ha de conservar i ho ha d'encarar cap a l'objectiu de viure. És la teva responsabilitat. Perquè ningú et coneixerà com tu et podries conèixer a tu mateix. Perquè ningú es podrà posar mai del tot a la teva pell. Perquè si tens un objectiu clar hi arribaràs si t'ho proposes encara que hagis de recórrer un camí enrevessat.

diumenge, 5 d’abril del 2009

De concert

Dijous

Avui no surt el sol. S'ha amagat sota els núvols grisos amenaçadors de pluja. Tancada a casa., observo els seu pobre moviment perquè no fa vent. Avorrida d'estar en la mateixa posició, de quasi no poder-me moure. Mal de braços: agulletes per culpa de les crosses. Fa dos dies que hi vaig i ja em surten llagues. Mal de seure: cul quadrat. Setmana a l'aire per culpa d'una relliscada. Sempre en el millor moment. Sempre. No em podia passar la setmana aquella que no tens res a fer, que no tens plans i te la passes fent la feina de sempre i sense novetats interessants. No. Havia de ser la setmana que tenies plans. Llei de Murphy, en diuen?? Aquest senyor Murphy podria no haver nascut. Que sempre se'l cita quan menys se'l necessita!
M'he fet un esguinç al turmell. Ja es deu haver notat que estic emprenyada! És que avui hauria de ser a Alacant, i no aquí escrivint aquest post! Però bé... tampoc serveix de res lamentar-se així que m'hauré de conformar escoltant música i avançant feina.
Però demà vaig a un concert peti qui peti amb la meva amiga Wayferer. Taxites de Barcelona... prepareu-vos per passejar-me per la ciutat!

Diumenge

Divendres vaig anar al concert de Il Divo. Per sort va fer moolt bon temps i tot va anar molt i molt bé. Vaig descobrir el grup gràcies a la mateixa amiga amb la qual vaig anar al concert. El primer cop que vaig sentir "Without You" se'm van humitejar els ulls i tot. Quina cançó més trista! Divendres, però, si van caure llàgrimes van ser d'emoció. Em va agradar sentir la música en viu, la sensació de tenir els cantants a pocs metres, de veure'ls moure's amb gràcia per l'escenari i penses que és ben bonica i màgica la comunicació que s'estableix entre ells i la massa.
I, fins i tot, arribar al Palau Sant Jordi en taxi em va semblar fantàstic! Per sort hi vaig poder anar malgrat l'esguinç i vaig passar una tarda-nit fantàstica. Em vaig animar i vaig escoltar bona música en directe i en bona companyia, què més vull?

diumenge, 29 de març del 2009

He tallat l'espai entre tu i jo

Remenant el "calaix" dels escrits no publicats he trobat aquesta espècie de poema que vaig escriure fa un cert temps, en un moment, potser, pessimista. Un relat fictici en forma de poesia. Espero que us agradi:

He tallat l’espai entre tu i jo.
He reduït la vida al teu món.
He canviat els somnis de nit blava
per grises realitats.
Comprant un niu de casa,
alimentant els vespres de llum càlida
d’ombres quotidianes,
de nits sense fi.

I ara em sento abandonada
pel teu espai sobrer.
Per ulls que no miren,
per veus que no escolten,
per espelmes apagades
malgrat la claror indecisa
de la lluna minvant.
I miro l’horitzó,

vull respirar la brisa
d’un hivern més clar.
Però no sé com fugir
del somni ja inert
de la buidor que sento,
dins meu. De tu, amant antic
que ja no em fas estremir,
perquè t’he perdut.
Perquè se m’ha esfumat la il•lusió
de ser vora teu i enllaçar-nos la mà.

Amic, no volia que m’empresonessis
els somnis, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat les converses,
mai sobreres, del nostre passat.

Amant, no volia que m’empresonessis
l’ànima, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat la suavitat
dels teus dits i la mel dels teus ulls.

I ja no em trobo l’esperit,
de temps errant.

dijous, 19 de març del 2009

Wuthering Heights

He llegit l'única novel·la d'Emily Brönte en anglès i sovint m'he perdut bona part de l'argument però malgrat això m'ha agradat. És una història d'amor que traspassa fronteres. Una novel·la on el temps i l'ambient -tenebrós i turbulent- influeixen en l'estat d'ànim dels protagonistes. No saps si són els protagonistes els que modulen l'ambient i l'aspecte de la casa al seu caràcter o és el medi el que els fa tal com són.
L'argument inicial és que un home arriba a una masia de poble fosca i ocupada per uns inquietants personatges i s'intriga per la seva història. Quan es troba amb una antiga criada de la casa no pot evitar interrogar-la sobre la història d'aquella estranya família i així aquesta criada li explica el seu passat. Entre les explicacions esbiaixades pel sedàs del seu punt de vista i les descripcions del foraster, els protagonistes i la seva història d'amor se'ns fan vius i palpables. Els lectors coneixem la història al mateix ritme que el foraster i ens deixem corprendre per les explicacions de la criada.
I la història que ens explica és la d'un amor impossible, un amor prohibit i únic, que dura i perdura malgrat tot.
La recomano a tothom qui vulgui gaudir d'una història d'amor única i irrepetible amb el destí, el poder dels progenitors i de la genètica i la influència del medi -tot barrejat i lligat sota la potent ploma de l'escriptora- com a teló de fons.

divendres, 27 de febrer del 2009

A vegades penso

A vegades penso.
A vegades penso que prefereixo no pensar
i deixar que els sentiments flueixin,
vagin i vinguin,
o se'n vagin,
sense dolors ni rencors
però llavors què en seria
d'aquell record?
Marxaria? O romandria
buit, incolor,

i aquell silenci...

A vegades penso.

dimecres, 25 de febrer del 2009

Els corbs han tornat

ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

Volves de neu cauen sobre un poble trist. No es veu ni una ànima. El xiuxiueig del vent entra per portes i porticons oberts de bat a bat i s’endú les restes de cases abandonades. El silenci de la natura domina totes les teulades. L’hivern s’ha endut les fulles dels pocs arbres que han aguantat estoicament la seva embranzida. Altres s’han pansit inevitablement perquè ja no tenen ningú que reposi als seus peus i cap nen hi juga saltant de branca en branca. Els únics que salten de branca en branca són uns ocellets negres com la nit que omplen la copa dels desfullats. La remor del vent escampa un fragment de conversa:


-Bon dia! Fa fred avui no?

-Sí! Molt n’hi fa...

-D’on véns? Has menjat bé?

-Sí, prou bé!

-On has estat?

-Aquí a propet. Es veus que uns ocells estranys i enormes han deixat anar enormes defecacions i hi ha moltes restes humanes. I m’he posat les botes.

-Sí que s’ofeguen amb poca cosa aquests humans!

-No, no! Ho hauries de veure... has de vigilar quan passeges que no s’estampin contra teu perquè sinó ja has begut oli. I per molt que batis les ales t’arrossegarà i t’esclafarà contra el terra. I el soroll que fan és horrorós. Però mira... tenim menjar per a dies.

-De tot se’n pot treure alguna cosa bona...

-Sí, sí.

-I tu, d’on vens?

-Jo? D’aquí, del poble del costat. No he tingut tanta sort com tu.

-No? I això?

-Saps aquella dona vella que sempre em dóna menjar i em diu que hi vagi anant que sempre me’n donarà?

- Sí, la teva amiga de sempre. Què passa?

- Avui no ha sortit a la finestra. L’he estat esperant però no ha aparegut. M’he colat dins la casa i la posaven en una caixa. I els altres que hi havia per allí m’han fet fora a empentes! I cridaven: –Fora! Fora! Aquest poble no serà mai vostre! Fora! Fora!-. Però ella m’havia dit que mai em faltaria menjar... i que quan es morís volia ser útil per a mi i no podrir-se dins d’una caixa. Que preferia quedar-se amb mi, que era amic seu, que no amb uns cucs fastigosos...

- Vaja... Quina llàstima. Però no et preocupis. Demà vine amb mi i podràs rossegar tot l’estona que et vingui de gust.

- Tant?

- Sí noi. Ja t’he dit que aquells rars ocells són el que no hi ha. S’haurà d’aprofitar el que es pugui!

dijous, 19 de febrer del 2009

Sólo quería probarte

Solo quería probarte
Y me enamoré de tu dulzura.
Me acaramelaste.
Pero resultaste un fracaso
Para mi alma -Entera y solita
Bajo el sol de la noche-
Anhelante de dulce armonía
Esperando de la luna llena el calor

El día de mi primer viaje
Al fondo de tu ternura
Fue solo un soplo de ardiente brisa
Y nunca supe como terminar
Lo que no supiste empezar

Y me fui acostumbrando
Al silencio de tus pasos,
Y a la mirada sombría
Cuando nos encontrábamos,
Y bajabas la vista.
Por no encararte
Con nada que te pidiera
Mi mirada perdida,
En sueños humedecidos
Por la brisa marina.

diumenge, 8 de febrer del 2009

La nit cobreix la ciutat. Des de la finestra mira les poques estrelles que s’entreveuen entre els núvols i les llums de la metròpoli i somia que un dia podrà passejar per aquests carrers que ja s’ha cansat d'observar des de tant amunt. Vol tornar a trepitjar el terra i deixar-se empassar per l’anonimat de la ciutat. Sense que ningú la conegui: la llibertat d’aturar-se davant de cada aparador que la reclami per poder admirar la bellesa d’un petit paisatge quotidià o la senzillesa d’un altre. Els peus la condueixen a un carreró desconegut. Creu que algú la segueix, és un carreró fosc, sense sortida. No hi ha ningú. Només ella i l’ombra que veu darrere seu. Accelera el pas. Palpitant, els somriures se li enfosqueixen a ritme desorbitant i els somnis es converteixen en pors. Comença a córrer però l’ombra segueix el seu pas. I la por l’angoixa i l’ofega. No s’adona que hi ha portes obertes, que molts veïns li ofereixen la mà perquè es refugiï a casa seva. No veu homes, ni dones. Només mans que la volen tocar, que se la volen endur on els somnis es converteixen en malsons. I continua corrent. Ja quasi ha sortit del carreró, la llum d’un carrer més ample l’encega però l’esforç li passa factura i cau, angoixada, esgotada. El cor encara palpitant. Tanca els ulls per no veure la realitat de cara i crida, xiscla i gemega. Mou els braços. Es giravolta. Li costa respirar. Mou els braços, es giravolta. Algú la subjecta i li parla a cau d’orella. Li bufa a l’orella: «Tranquil·la. Tot està bé. Tranquil·la. Només era un malson». Abraçada per la suavitat dels mots, es calma. Se li apaga l’angoixa i li creix la set. Algú li aboca aigua als llavis: apaivagant la set al ritme del cor. Obre els ulls. Estirada en un llit d’hospital una dits li acaricien la cara. I respira la frescor dels geranis. I la suavitat dels llençols. I olora el silenci de la ciutat esmorteïda pels vidres aïllants. I sent la gelor dels dits de l’infermer cloent-li les pors de la mirada.

divendres, 23 de gener del 2009

L'últim patriarca

L'últim patriarca, primera novel·la de Najat El Hachmi, és la història d'una saga familiar explicada en primera persona per la filla de Mimoun Dridouch, un dels protagonistes, el patriarca. Ens explica la seva història i la del seu pare i les circumstàncies que els han fet tal com són. Una història de contradiccions personals, familiars i culturals.
És una narració sentida, amb recursos propis de l'oralitat, que et captiva per la tendresa i el dramatisme, per l'agut sentit de l'humor que sovint ratlla el sarcasme, per la crueltat i, sobretot, per la facilitat amb què aconsegueix que el lector s'introdueixi en el món narratiu i s'identifiqui amb les peripècies de la narradora. La narració en primera persona es combina amb l'ús de les veus del poble que ens recorden el passat dels protagonistes i de la narració oral, que s'incorporen en el discurs de la protagonista i l'acompanyen per ampliar-ne la transcendència i per puntualitzar-lo. A més, els diàlegs s'intercalen en el discurs sense avisar i sense separar-los de la narració fent la història més fluïda.
L'he llegit d'una revolada i crec que és un d'aquells llibres que t'arriba perquè combina amenitat i força narrativa amb un estil propi. Amè, intens i emotiu.

dimarts, 20 de gener del 2009

Viatges i flors

Els amants dels contes curts o narracions hi podran trobar una de les millors Rodoredes condensada en caramelets: curtes narracions descriptives de tot tipus de flors i països, aparentment absurdes però plenes d'humor, cruesa, simbolisme, poeticitat, simplicitat i sentit metafòric que ens faran somriure i reflexionar sobre el sentit de la vida. Com sempre la seva imaginació desbordant ens sorprèn i captiva. És un llibre per tenir a la tauleta de nit i llegir-ne algun poble o flor, de tant en tant, quan trobem a faltar una mica de Rodoreda.

Un petit fragment de Viatges per anar fent boca:

Viatge al poble de tota la pena
Aquell poble sí que era ben diferent dels altres. No hi havia ni un jardí, ni una flor, ni un tristíssim arbre. Tots els carrers sense excepció estaven empedrats i totes les cases eren de pedra. A les finestres, altes [...] no hi havia vidres. Només porticons que caient de tarda tancaven amb lleva. [...] La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. [...] Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, [...] i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni el moment de morir.

I ara una floreta:

Flor dolenta
És d'un color de caramel de menta, ple de matisos. Té un pètal enlaire, afarbalanat, i dos d'horitzontals que li surten enfora com dues closques de musclo, tancades per un baldó tuberós. És flor-musclo amb cresta i baldó. Si t'atures a mirar-la, la cresta se li mou enrabiada, el baldó s'aixeca, la flor-musclo s'obre, i treu una llengüeta fosca com xocolata, lluent de vernís. Furiosa de veure a la vora un cap a dalt d'un home, fa llengotes.

dissabte, 17 de gener del 2009

L'Odalisca

L'ODALISCA Marià Fortuny 1861

Ja feia un any que vivia en aquella casa a l'altra banda del Mediterrani. Segrestada per aquell home de pell fosca un dia vora la platja en una incursió que els del poble no van poder evitar. En mans d'aquells homes foscos i sense el seu espòs al costat. L'espant. Una travessia per oblidar, on havia passat per tots els homes del vaixell -la nova, li deien-, i se l'havien jugada als daus i ara ell la tenia allí, sense treure-la al carrer. Sabia que no hi seria benvinguda fora de l'habitació. Que tothom la miraria com la blanca, la forastera, l'Odalisca mantinguda a casa del Sultà. I les altres dones de la casa, de pell fosca totes, no la soportaven. No la volien a prop seu. Tenia la pesta o què? I havia de viure allí, tancada, amb l'única visita del Sultà i, de tant en tant, d'alguns amics seus. Es veu que en treien una bona calerada quan venien els altres i després de temps va descobrir que eren les senyores del Sultà, les legítimes, les que la llogaven als forasters perquè no volien que s'establís cap lligam entre ells. Les males pècores es pensaven que si estava amb més homes no la voldria.

I no ho aconseguien perquè cada dia venia més sovint i s'hi estava més estona repassant-la. I ara la feia pintar nua, amb l'esclau de la cítara més fosc que el sutge que no gosava mirar-la als ulls. Preferia el Sultà, mil vegades el preferia, que la mirava de dalt a baix i la posseïa sempre com mai ho havia fet el seu marit. Els altres només els aguantava perquè sabia que després el Sultà la compensava fent-la arribar als cims més alts i compartint amb ella les amargors del seu dia a dia, les enveges de les seves dones, les enveges dels seus veïns. I ella l'escoltava, li somreia i el consolava, sempre. I ara volia un retrat d'ella, nua, i amb un esclau que toqués la cítara al costat, i el pintor venia d'amagat perquè no volia que les altres ho sabessin. No encara. Ella sabia que era la seva preferida i se'n sentia orgullosa perquè allí tancada s'havia dedicat única i exclusivament al Sultà; hi pensava nit i dia. Enreixada en or. I ja tenia ganes que marxés el maleït pintor per poder-s'hi tornar a enfonsar. El volia mirar però no es podia moure; no ara, que t'estan pintant. I s'havia de conformar mirant l'esclau de la cítara que era música i poesia però ni tan sols li dedicava un trist esguard absort com estava. Es moria de delit i l'esclau ni la mirava i a ell només podia mirar-lo de reüll. I aferrar-se als llençols per no desesperar; i esperar que acabés el pintor, que acabés d'una vegada. Per poder sentir el seus dits, la seva pell; prop seu. I de fons, la cítara.

diumenge, 11 de gener del 2009

Encara no som humans del tot

Encara no som humans del tot anem aprenent a viure sense regles preestablertes potser l'única regla que seguim tots és la de voler ser feliç però sense saber en què consisteix aquest anhel constant potser en tenir una casa quatre parets opaques que ens aixopluguin de la pluja i parin el sol que ens torra però si ens hi quedem massa estona ens ofeguem en aquest espai massa petit que ens impedeix de respirar i els nens abans corrien pel carrer i ara es tanquen en quatre parets davant d'una pantalla quadrada a fer córrer uns ninotets enlloc de córrer ells i experimentar el cansament físic que renova el pensament i mentrestant els pares busquen feina alguna cosa a fer per guanyar quatre monedes que els permeti estar-se un temps sense treballar i mentrestant el sol surt i es pon i tot segueix el seu curs natural i tothom segueix fent qualsevol altra activitat per distreure i ocupar l'espai finit entre el dia que vas fer el primer plor -guaita tu quina benvinguda més alegre- i el dia que descansaràs per fi i podras estar-te hores sense fer res sense patir pel que diran o pel que pensaran de tu aquella gent que sempre jutja dia i nit nit i dia com si no tinguessin res més a fer que ficar-se en la vida dels altres i criticar-la sense conèixer els motius de res i sempre pendents d'aquella paraula sobrera o d'aquella roba inadequada enlloc d'intentar arribar al fons de la persona al seu interior i adonar-se si fa veure que està content per no haver de donar explicacions a ningú del calvari en què s'ha convertit el seu dia a dia si desvia la mirada senyal que no vol parlar d'aquell tema que encara li corseca l'ànima de paper de vidre si respon amb evasives perquè té el dia girat i només li falta la vella xafardera de poble que vol saber què se n'ha fet d'aquell bon jan amb qui anaves un dia ves a saber quan temps ha si passeges per la vida sense pena ni glòria i passejant tranquil·lament pel centre d'una ciutat gran trobem aquella altra criatura que només crida i plora cada cop amb menys intensitat per intentar fer-nos adonar als adults teòricament responsables que encara existeix ni que sigui enterrada sota un munt de brossa per una mare que no és mare si abandona un fill a la mort sinó és que el mata per no deixar-lo sol en la dura vida del demà sense donar-li temps a preguntar-se res i abans de seguir-lo cap al no-res o el més enllà digueu-li com vulgueu quan hi sigueu ja m'ho explicareu si us ve de gust mentrestant només miro el món des dels ulls d'un infant que encara no sap res i ja sap que encara no som del tot humans
o potser sí.

divendres, 9 de gener del 2009

Entre somriures i silencis

Quan anit vaig tocar el teu somriure
no sabia que tocava el meu.
Quan anit vaig cantar-te a l'orella
no sabia que m'afinava la veu.
Quan anit vaig tocar el teu somriure
no sabia que tocava el meu.
Quan anit vas parlar-me
no sabia que encertat podia ser el teu silenci.


Vaig atrevir-me a tocar el teu somriure
fet de paper
vas gosar trencar aquell silenci
de paraules
dites però no pensades,
no dites sota
la llum de la lluna,
minvant.
Però vas marxar
potser ni tan sols vas entrar
i jo em vaig quedar
en l'inhòspit camí del mig
sense poder avançar
ni retrocedir
esperant en va
tornar-te a sentir bategar.
Mirant la lluna,
minvant
amb un mig somriure trencat
i un silenci,
sofert.


Silencis que opremen
no saps què pensa
silencis que ajuden
no ho vols saber
silencis que ofenen
-espero resposta-
silencis comprenetats
vull veure riure
els teus ulls,
amb mi.


Intents de poesia.

Espero que tots hagueu passat un Bon Nadal i un Feliç Any Nou!