dilluns, 11 d’agost del 2008

Crònica desacomplexada d'unes colònies I

Arribes, te’n vas, invisible en el mar dels anys… nens carregats d’il·lusió ofegats sota el pes de les motxilles: ordenades per un dia encara que acabaran amb la roba barrejada inevitablement sinó és que algunes mudes es queden sense utilitzar i altres viuen enganxades al cos del seu propietari fins a la fi dels temps a no sé que algun monitor s’adoni, com seria d’esperar, que el jersei vermell del nen no és que sigui de topos precisament. Comences fent músculs agafant la teva maleta i la dels altres, carregada fins al capdamunt i amb energia que acabes de començar i no tens altre remei, ja no hi ha marxa enrere: en aquest punt sempre maleeixes els pares que han posat roba per tot un mes a la bossa del nen i encara han hagut de fer mans i mànigues per encabir-hi el maleït sac, que només és una setmana! Renoi! I només de pensar en la roba que portaran les nenes: faldilletes i samarretetes sense mànigues per pintar amb tèmpres... sí senyor!

No et sembla que comencen les colònies fins que no comences a jugar i a cridar. Al joc dels globus algú et peta el teu i li vols tornar la jugada i el persegueixes i comença una competició per veure qui és més tot: si la moni pesada o el nen «vacilón-xulopiscines» que t’ha tocat com per art de màgia al teu grup perquè puguis jugar a posar-lo a lloc i has fet inevitablement el «teu» nen (de forma políticament correcta has de dir «un» dels teus nens no fos cas que se’t veiés el llautó, encara que el nen de seguida l’ha vist el teu llautó i ara has de lluitar contra la teva pròpia voluntat perquè no et prengui massa el pèl). Jugues, crides, cantes… no pares en tot el dia. Et disfresses (sí mira, aquest any d’extraterrestre… només et faltaven els tres ulls!), reculls jocs i joguines, jugues, rius, no pares en tot el dia. Arriba la nit i, per fi, pots parlar amb gent adulta, descarregar tensions de nens hiperactius. Critiques i insultes però en el fons estàs obert a estimar (ni que sigui només durant una setmana) aquell niu de criatures que et miren i t’observen i t’analitzen i et busquen sempre… per provar-te, per jugar, per ser alguna cosa més que un nen més als teus ulls.

T’han tocat els grans (que són petits encara), els nens de tretze anys, preadolescents amb les hormones revolucionades però, per sort nostra i desgràcia seva, no tenen cap nena de la seva edat per impressionar i es mostren dòcils i juganers com el que són: nens grandets amb ganes de divertir-se jugant a bestialitats i marranadetes: jugues a Muntanya! (amuntegar-se damunt d’algú com en els teus temps, hi ha jocs que no caduquen mai!), jugues a emprenyar directament (no té gaires secrets aquest), jugues a córrer, a fer carreres, a fer pulsos… (les marranadetes les deixes per ells sols que no et necessiten per fer competició de gasos..., ni ganes…). Tornes a treure l’infant que portaves dins (amagadet però esperant la millor ocasió per deixar-se mostrar una mica). Resulta que dóna la casualitat que t’assembles, després d’una profunda anàlisi de dos dels teus nens, a algú que coneixen de la seva edat i te n’alegres perquè que et busquin o trobin semblances vol dir que els has caigut bé i que s’han fixat en tu i que entres dins el seu grup també i entre una cosa i l’altra aprens vocabulari preadolescent nou (ja se sap que aquest va canviant a cada generació no fos cas que el germà gran arribés a entendre el que parlo!). Es veu que ara deu estar de moda utilitzar sigles per tot: MAPS (mejor amigo para siempre), CP1T (conocido por un tiempo), SMAPS (super mejor amigo para siempre)… i així fins que te’n cansis. Saps de sobres que com a molt formaràs part del segon grup però decideixes intentar treure el millor de tu perquè com a mínim et recordin. Jugues a picar-te amb ells com una nena de tretze anys, rius i et diverteixes com una adolescent.

-Jo vaig més ràpid!

-Sí, segur, segur. Vinga, a veure si em superes…

-Bah!, superar-te a tu! Això és facilíssim! Vinga, comença!

Guanyes i perds per mantenir l’emoció (sí, segur…) i la competició continua tot el dia, per qualsevol cosa: menjar ràpid, córrer, escriure, cantar… qualsevol excusa és bona per picar-te amb el «nen».

Matí, tarda, nit, vespre: totes les hores et semblen igualment intenses i plenes d’activitat encara que al matí van adormits i a la nit revolucionats. Descobreixes el plaer de donar una ordre i que una munió de nens et segueixin sense discutir-la quasi bé, com ovelletes d’un ramat que només has de vigilar que no se’t desmadrin i que cap «llop maligne» els revolucioni ni els alteri més del compte però tampoc els vols paradets que vols que disfrutin (com sempre contradient-nos a cada moment: volem que estiguin quiets o no?) Tot el dia envoltat de criatures, i arriba a la nit i et desfogues parlant... d’ells, dels nens, és clar. 20 hores sense descans: només el cafè et manté desperta i activa anhelant una nova dosi quan et comencen a pesar els ulls (si en el fons vas dopada... donant un bon exemple als infants, sí senyor!).

1 comentari:

Xitus ha dit...

jo no sé si tindria esma, Roser.

És realment lloable fer això!

Jo els suporto a classe, però fora...

Estic content detornar-te a veure publicar per aquí!

Petons,

Aleix.