dissabte, 30 d’agost del 2008

Les benignes

Novel·la que narra amb extraordinària precisió i crueltat els horrors del nazisme, de la segona guerra mundial i per extensió de totes les guerres.

No és un llibre que puguis acabar d'una tirada perquè et podries empatxar d'una tristesa desmesurada. Te l'has de prendre amb calma per poder assaborir els sentiments, els fets, les paranoies que el narrador explica en primera persona de la seva pròpia vida.

Es tracta de les automemòries d'un oficial alemany després de la guerra. És, doncs, la història dels fets de la segona guerra mundial vistos per un oficial alemany i descrits amb un detallisme màxim, una cruel precisió que et fa tremolar fent-te imaginar l'assassinat a boca de canó de milers de jueus, l'horror dels soldats morts sota el gel d'Stalingrad... però sobretot se'n desprén un horror per la totalitat dels fets descrits perquè les descripcions minucioses dels fets no estan soles al mig del no res -no és només una cronologia històrica de fascicles de guerra- sinó que l'autor no descuida la història personal de l'oficial ni tampoc els seus pensaments i records més íntims i aquesta potser és la part més important perquè tot està descrit a través del seu punt de vista i dels seus ulls d'oficial que creu, almenys al principi, en l'Alemanya nazi i en els seus ideals.

El seus pensaments i obsessions omplen d'intensitat poètica i síntesi el relat dels fets, però també l'omplen de la seva angoixa vital que aporta intensitat i subjectivitat. Les reflexions filosòfiques del protagonista, de vegades amb un aire de filosofia barata i moralitzador però la majoria de vegades molt encertades, són un altre element important de la novel·la: t'omplen i et fan pensar en la dificultat de viure i més en situacions extremes i també en l'estupidesa, la hipocresia, la crueltat i la por que sembla que regeixen la humanitat.

Comences la novel·la amb la sensació de trobar-te sol davant l'horror i aquesta sensació no desapareix al llarg de les més de mil cent pàgines del llibre.

Per anar fent boca us n'he sel·leccionat alguns fragment (la tria és difícil perquè n'hi ha molts que es podrien destacar) que no tenen pèrdua:



«¿Qui és, doncs, el culpable? ¿Tots o ningú? ¿Per què l'obrer encarregat del gas hauria de ser més culpable que el destinat a les calderes, al jardí, als vehicles?» (pàg. 26)

«Si heu nascut en un país o en una època en què no sols ningú no ve a matar la vostra dona i els vostres fills, sinó que a més ningú no us ve a demanar que mateu les dones i els fills dels altres doneu gràcies a Déu i aneu-vos-en en pau. Però conserveu sempre aquesta idea al pensament: potser heu tingut més sort que jo, però no sou pas millor q
ue jo.» (pàg. 27)

«Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol també baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis. Vistes de prop, les coses transcorrien d'una manera molt menys calmada: els jueus que arribaven al capdamunt del barranc, (...) xisclaven de terror en descobrir l'escena, es debatien, els «embaladors» els fuetejaven a cops de tralla o de cable metàl·lic per obligar-los a baixar i estirar-se, fins i tot quan eren a terra es debatien i tractaven d'aixecar-se, (...), els ferits rodolaven, es cargolaven, gemegaven de dolor, d'altres, al contrari, sota l'efecte del xoc, callaven i quedaven paralitzats, amb els ulls oberts de bat a bat. [...] Em vaig treure la pistola i em vaig dirigir cap a un grup: un home molt jove bramava de dolor, jo vaig apuntar-li al cap amb la pistola i vaig prémer el gallet, (...) ell va fer un bot espasmòdic i va callar sobtadament. Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, es ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang. Era esgarrifós, i m'omplia d'un sentiment grinyoladís de repugnància, [...] disparava gairebé a l'atzar sobre el que veia que es bellugava, després em vaig controlar i vaig fer un esforç per fixar-m'hi més, calia que aquella gent patís el menys possible, però, en qualsevol cas, només podia rematar els últims, a sota ja hi havia altres ferits, encara no morts, però que aviat ho estarien. No era l'únic que perdia la serenitat, alguns dels tiradors també tremolaven, i bevien entre fornada i fornada. Em vaig fixar en un jove Waffen-SS de qui no coneixia el nom: començava a disparar de qualsevol manera, sostenint la metralleta a l'alçada del maluc, reia d'una manera horrible i buidava el carregador a l'atzar, una ràfega a la dreta i una altra a l'esquerra, després dues, després tres, com una criatura que ressegueix el dibuix de l'empedrat segons una misteriosa topografia interior. Em vaig acostar a ella i vaig sacsejar-lo, però continuava rient i disparatn just davant meu, li vaig arrencar la metralleta de les mans i el vaig bufetejar, i vaig enviar-lo després a reunir-se amb els homes encarregats de recarregar [...]. A prop meu portaven un altre grup: la meva mirada es va creuar amb la d'una noia molt bonica, gairebé despullada, però molt elegant, serena , amb els ulls plens d'una immensa tristesa. Me'n vaig allunya. Quan vaig tornar, encara era viva, mig girada de cara amunt, una bala li havia sortit per sota d'un pit i panteixava, petrificada, els seus bonics llavis tremolaven i volien formar una paraula, em mirava fixament amb els seus ullasso sorpresos, incrèduls, uns ulls d'ocell ferit, i aquella mirada em va travessar el ventre i va ser com si fes brollar un raig de serradures, jo era un vulgar ninot i no sentir res, i al mateix temps desitava de tot cor inclinar-me cap a ella i netejar-li la terra i la suor que se li barrejaven sobre el front, acariciar-li la galta i dir-li que no passava res, que tot aniria bé, però en comptes d'això vaig disparar-li convulsivament una bala al cap, la qual cosa, al capdavall, venia a ser el mateix, per a ella en tot cas si no era per a mi, perquè jo davant la idea d'aquell insensat aiguabarreig humà em sentia envaït d'una ràbia immensa, desmesurada, continuava diparant-ki i el cap li havia esclatat com una fruita madura, aleshores el meu braç es va separar de mi i va anar pel barranc disparant a tort i a dret, i jo li corria al darrere, fent-li senyals amb l'altre brç perquè m'esperés, però ell no volia, es burlava de mi i disparava contra els ferits tot sol, sense mi, finalment, sense alè, em vaig aturar i em vaig posar a plorar.» (pàg 154 -156)

«Si alguna cosa demostren les terribles matances de l'Est és, paradoxalment, l'esgarrifosa, la inalterable solidaritat de la humanitat. Per molt embrutut, per molt acostumat que hi estigués, cap dels nostres soldats no podia matar una dona jueva sense pensar en la seva dona, la seva germana o la seva mare, no podia matar un nen jueu sense veure els seus propis fills davant d'ell a al fossa. Les seves reaccions, la seva violència, el seu alcoholisme, les depressions nervioses, els suïcidies, la meva pròpia tristesa, tot aixo demostrava que l'altre existeix, existeix en qualitat d'altre, en tant que humà, i que cap voluntat, cap ideologia, cap quantitat d'estupidesa i d'alcohol no pot trencar aquest vincle, tènue però indestructible. Això és un fet, i no una opinió.» (pàg. 177)

Veinte años y un dia


Suggerent novel·la de Jorge Semprún que abarca l'amor, l'erotisme, la guerra i les seves misèries amb una narració fluïda sota un pretext popular: la investigació del motiu de la commemoració d'un fet de guerra i la història de la família rica que la propicia. Mercedes Pombo, la vídua, és el personatge central a investigar per part de dos personatges curiosament oposats, un hispanista nord-americà que estudia la guerra civil i un policia que continua ofuscat perseguint les joventuts comunistes, i les versions sobre la seva vida se succeeixen i complementen a ritme de ploma i narració popular on destaca sobretot la versió de la Satur, la criada de la família. Les reflexions sobre la pròpia literatura i la relació entre el narrador i escriptor són un misteri perquè l'escriptor ens vol implicar en la història fent-nos-en partíceps i s'escuda darrere el narrador o darrere el mateix fet d'escriure. Les imatges i les històries sobre la mateixa família se succeeixen unes a les altres, com en un bloc de notes d'un escriptor que encara no hi ha posat ordre, cap ordre lògic. Els comentaris del narrador i/o escriptor aporten realitat i sensació d'immediatesa a la història narrada. El narrador hi insisteix: ho ha vist i ens ho explica confidencialment en una confessió íntima com és l'escriptura i al mateix temps l'escriptor se'ns distancia jugant amb els seus personatges i criticant-los-hi la falta de memòria o de fidelitat als fets.
Tot plegat fa del llibre una mescla deliciosa de ficció i realitat o aparença de realitat dins de la ficció que és la novel·la en si.

dijous, 28 d’agost del 2008

El amor en los tiempos del cólera


Novel·la on l'autor narra el triomf de l'amor per sobre de tot amb una prosa contínua plena de realisme màgic, encara que molt menys del que ens té acostumat García Márquez en altres novel·les; sorprenentment poc circular, la història flueix cronològicament quasi bé tot i que sembla que l'autor no pot evitar utilitzar les habituals premonicions i avançaments d'esdeveniments i tot envoltat del també habitual aire mític del tròpic. La història és relativament senzilla: Florentino s'enamora de Fermina però ella no es troba al seu abast socialment. El pretendent tampoc és del gust del pare de la noia, per tant, es tracta d'un amor impossible de realitzar però ell no es rendeix i continua enamorat d'ella encara que ella es casa amb el metge Juvenal Urbino. Pretén esperar-la per sempre continuant verge i l'espera però pel camí descobreix la seva sexualitat, una sexualitat que resultarà desenfrenada. L'ambient mític envolta també aquest descobriment com tots els altres i la narració flueix al ritme de la prosa de Márquez: com un riu que sempre avança i les seves aigües sempre t'envolten encara que a vegades sembla que no es mogui de lloc.


dilluns, 11 d’agost del 2008

Crònica desacomplexada d'unes colònies I

Arribes, te’n vas, invisible en el mar dels anys… nens carregats d’il·lusió ofegats sota el pes de les motxilles: ordenades per un dia encara que acabaran amb la roba barrejada inevitablement sinó és que algunes mudes es queden sense utilitzar i altres viuen enganxades al cos del seu propietari fins a la fi dels temps a no sé que algun monitor s’adoni, com seria d’esperar, que el jersei vermell del nen no és que sigui de topos precisament. Comences fent músculs agafant la teva maleta i la dels altres, carregada fins al capdamunt i amb energia que acabes de començar i no tens altre remei, ja no hi ha marxa enrere: en aquest punt sempre maleeixes els pares que han posat roba per tot un mes a la bossa del nen i encara han hagut de fer mans i mànigues per encabir-hi el maleït sac, que només és una setmana! Renoi! I només de pensar en la roba que portaran les nenes: faldilletes i samarretetes sense mànigues per pintar amb tèmpres... sí senyor!

No et sembla que comencen les colònies fins que no comences a jugar i a cridar. Al joc dels globus algú et peta el teu i li vols tornar la jugada i el persegueixes i comença una competició per veure qui és més tot: si la moni pesada o el nen «vacilón-xulopiscines» que t’ha tocat com per art de màgia al teu grup perquè puguis jugar a posar-lo a lloc i has fet inevitablement el «teu» nen (de forma políticament correcta has de dir «un» dels teus nens no fos cas que se’t veiés el llautó, encara que el nen de seguida l’ha vist el teu llautó i ara has de lluitar contra la teva pròpia voluntat perquè no et prengui massa el pèl). Jugues, crides, cantes… no pares en tot el dia. Et disfresses (sí mira, aquest any d’extraterrestre… només et faltaven els tres ulls!), reculls jocs i joguines, jugues, rius, no pares en tot el dia. Arriba la nit i, per fi, pots parlar amb gent adulta, descarregar tensions de nens hiperactius. Critiques i insultes però en el fons estàs obert a estimar (ni que sigui només durant una setmana) aquell niu de criatures que et miren i t’observen i t’analitzen i et busquen sempre… per provar-te, per jugar, per ser alguna cosa més que un nen més als teus ulls.

T’han tocat els grans (que són petits encara), els nens de tretze anys, preadolescents amb les hormones revolucionades però, per sort nostra i desgràcia seva, no tenen cap nena de la seva edat per impressionar i es mostren dòcils i juganers com el que són: nens grandets amb ganes de divertir-se jugant a bestialitats i marranadetes: jugues a Muntanya! (amuntegar-se damunt d’algú com en els teus temps, hi ha jocs que no caduquen mai!), jugues a emprenyar directament (no té gaires secrets aquest), jugues a córrer, a fer carreres, a fer pulsos… (les marranadetes les deixes per ells sols que no et necessiten per fer competició de gasos..., ni ganes…). Tornes a treure l’infant que portaves dins (amagadet però esperant la millor ocasió per deixar-se mostrar una mica). Resulta que dóna la casualitat que t’assembles, després d’una profunda anàlisi de dos dels teus nens, a algú que coneixen de la seva edat i te n’alegres perquè que et busquin o trobin semblances vol dir que els has caigut bé i que s’han fixat en tu i que entres dins el seu grup també i entre una cosa i l’altra aprens vocabulari preadolescent nou (ja se sap que aquest va canviant a cada generació no fos cas que el germà gran arribés a entendre el que parlo!). Es veu que ara deu estar de moda utilitzar sigles per tot: MAPS (mejor amigo para siempre), CP1T (conocido por un tiempo), SMAPS (super mejor amigo para siempre)… i així fins que te’n cansis. Saps de sobres que com a molt formaràs part del segon grup però decideixes intentar treure el millor de tu perquè com a mínim et recordin. Jugues a picar-te amb ells com una nena de tretze anys, rius i et diverteixes com una adolescent.

-Jo vaig més ràpid!

-Sí, segur, segur. Vinga, a veure si em superes…

-Bah!, superar-te a tu! Això és facilíssim! Vinga, comença!

Guanyes i perds per mantenir l’emoció (sí, segur…) i la competició continua tot el dia, per qualsevol cosa: menjar ràpid, córrer, escriure, cantar… qualsevol excusa és bona per picar-te amb el «nen».

Matí, tarda, nit, vespre: totes les hores et semblen igualment intenses i plenes d’activitat encara que al matí van adormits i a la nit revolucionats. Descobreixes el plaer de donar una ordre i que una munió de nens et segueixin sense discutir-la quasi bé, com ovelletes d’un ramat que només has de vigilar que no se’t desmadrin i que cap «llop maligne» els revolucioni ni els alteri més del compte però tampoc els vols paradets que vols que disfrutin (com sempre contradient-nos a cada moment: volem que estiguin quiets o no?) Tot el dia envoltat de criatures, i arriba a la nit i et desfogues parlant... d’ells, dels nens, és clar. 20 hores sense descans: només el cafè et manté desperta i activa anhelant una nova dosi quan et comencen a pesar els ulls (si en el fons vas dopada... donant un bon exemple als infants, sí senyor!).