dilluns, 28 de juliol del 2008

Loneliness

I don't even know if he still thinks of me
Once he got onboard that unforgiving train
I imagine that he whiled away the time
Through the cold gray morning and the city rain

Thinking of somebody else who'll run to him
Who'll ask him did you miss me, maybe now and then
Laughing he'll say well he met this funny girl
But just a summer think he won't see her again

Oh God I hope I'm wrong
But I'm not feeling very strong
I've been so up and down so sad
So happy, feeling good and bad
I'm young I'm old I laugh I cry

I tell the truth but that's a lie
I've been so in and out so wild
So well behaved so pure defiled oh solitudine
That word I hate to say

And no I was not crazy to do what we did
I even wish I'd been a bit more crazy still
And kept a little more of him to see me through
He loved me all he could I never had my fill

And then I'm back inside my room he knows so well
I feel again the way he moved I take it slow
I talk to him and he becomes a part of me
And then I know he'll never let the summer go

Oh God I hope I'm right
I won't give in without a fight
And I can take the words they throw
At me for none of them could know

That we had something very few
Will ever find their whole life through
I wouldn't change a single day
Although the price I have to pay is solitudine

The loneliness is tearing me apart
It tears me up it pull me down and then
It wraps around my heart oh solitudine
Does he remember all he said to me
I've been so up and down so sad
So happy feeling good and bad

I'm young I'm old I laugh I cry
I tell the truth but that's a lie
I've been so in and out so wild
So well behaved so pure defiled oh solitudine

Does he remember all he said to me
And I can take the words they throw
At me for none of them could know

That we had something very few
Will ever find their whole life through
I wouldn't change single day
Although the price I have to pay is solitudine
The loneliness is tearing me apart, it tears me up
It pulls me down and then it wraps around my heart
Does he remember all he said to me?

Laura Pausini

Després d'un cap de setmana un pèl depriment aquesta és una cançó que em ve al cap... per què en aquests moments em sento sola? No ho sé... però el cap de setmana no ha ajudat a eliminar aquesta sensació sinó el contrari... és depriment sentir-se sol quan estàs envoltat de gent.
Bé, aquí deixo la cançó doncs.

dijous, 17 de juliol del 2008

Avui fa un any...

Era la tarda del dia 15 quan em vaig començar a trobar malament. Ja feia dies que em feia mal la panxa però una cosa suau i indescriptible: una sèrie d'indigestions, per exemple. Però aquell dia el dolor va créixer exponencialment. Havia d'anar cap a casa per preparar la motxil·la per anar de colònies i això volia fer però ma mare no em va deixar anar sola amb el cotxe perquè havia vomitat i sort d'això perquè a mig camí vaig haver de tornar a parar per vomitar. Quan vaig arribar a casa encara volia fer-me la maleta, no volia pas deixar plantats els meus companys! Però no tenia esma per acotxar-me ni per fer res, al mínim esforç em feia mal la panxa. Vaig anar a urgències del cap i el metge em va tocar una mica la panxa i em va dir que podia ser una apendicitis, que si em feia més mal anés a Urgències. No sé pas què va fer l'home o què va tocar però només sortir del metge i intentar caminar el mal va augmentar. Se'm removia l'estómac i se'm recargolava. No podia caminar recta de cap manera. Anava tota corbada. En arribar a casa em vaig estirar al llit però el mal no em passava. Vam decidir anar a urgències perquè no parava de fer-me mal i el meu pare conduïa ràpid però a mi em semblava que anava molt lent perquè no arribàvem mai i cada cop que feia una curva veia les estrelles.
Vam arribar a l'hospital, a urgències, a dos quarts de 10 i no ens van atendre fins a quarts de 12 o les 12. A mi el mal intens ja m'havia passat, ja no em feia tan mal. Però tenia tota la zona adolorida i quasi que no em podia mantenir en peu. Quina va ser la meva sorpresa quan el metge ens va dir (a la meva mare i a mi) que per un mal de regla no calia que anéssim a Urgències. Li vaig contestar que em coneixia prou bé el meu cos per saber quan havia de venir a Urgències i quan no. Va decidir fer-me una radiografia i em vaig passar tota la nit a Urgències: llit estret, llum oberta, crits constants... No podia dormir perquè em feia mal. Em despertava cada un o dos minuts i si no vaig mirar el rellotge més de cincuanta vegades en sis o set hores no el vaig mirar gens. No hi havia manera d'adormir-se. Quan sembla que agafes el son en aquell incòmode llit d'urgències et porten una veïna d'habitació histèrica-depressiva que s'ha intentat suicidar i no para de gemegar com si s'acabés el món. Crits i xiscles que se't claven al cervell i no els pots eliminar i després a través de les cortines mal ajustades i la llum il·luminadora veus un home ple de sang i amb el braç mig caigut que l'han tret d'un accident de cotxe... Tanques els ulls però no dorms. A més a més, els metges en pràctiques et prenen com a conillet d'índies i et pregunten si et fa mal aquí o allà quan tu ja no saps ni què et fa mal i ja et fa mal tot. «No pot ser una apendicitis perquè també li fa mal el costat esquerre i no té febre» «Però el dolor li ha començat al costat dret i a més el té dur...» Et sents com una rata de laboratori i a sobre et diuen que no et donaran calmants per saber si és apendicitis o no i després apareix la infermera amb una ració de calmants per la poca febre que tens i qui és qui li diu que s'equivoca amb el mal i el cansament que arrossegues... Nit blanca. Al matí no tenen llits per a tu i encara et passes unes quantes hores més en aquell llit de mala mort i et fan una ecogràfia i no sé què més. Els celadors arrosseguen el teu llit amb una delicadesa que enamora, a cada cantonada els sotracs t'acaben de despertar si havies aconseguit dormir. Sents converses alienes com la de la infermera i la celadora que es veu que és l'aniversari d'alguna companya i encara no li han comprat res, clar com si ella fos la primera en regalar cosetes per l'aniversari... Celadors que es turnen però mantenen la mateixa queixa: massa feina, massa feina i mentrestant et porten veloçment i amb poca cura cap a l'altra prova.
Sembla que per fi tenen un llit disponible... però no durarà gaire perquè és a traumatologia i a tu no et toca aquesta zona... Llàstima és la zona arreglada de l'hospital (tu ja t'havies fet il·lusions). Un parell d'horetes en un llit còmode, temps suficient per començar a conèixer la teva companya d'habitació (quin remei, alguna cosa has de fer en un hosptial a més a més de lamentar-te) i toca tornar a canviar. Em porten a la part vella de l'hospital, en una habitació amb dos llits i quatre cadires i un lavabo minúscul. Per entrar la camilla el celador ha de treure totes les cadires... (tan gran que era l'altra). No serveix de res lamentar-se i toca resignar-se. Després d'altres proves inútils per fi coneixo el meu cirurgià que em diu que ens esperarem fins a demà per decidir. Per fi algú que sembla competent, penso. Primera nit en el meu llit, més còmode que el d'urgències. Llàstima que m'hagi vingut lo de cada mes i tingui feinades per aixecar-me i anar al lavabo amb el dolor, la via al braç amb el suero i la precisosa bata d'hospital que de tan tancada i íntima és una meravella (Sort que ma mare me'n compra una, no anava preparada per a Urgències, jo). A la nit, després de rebre missatges de suport dels amics i família penso en els meus companys de colònies fent disfrutar els nens mentre jo soc a l'hospital intentant dormir i no pensar en el mal de panxa... L'endemà, 17 de juliol, per fi aclareixo alguna cosa, el cirurgià, tot i no estar al 100 % segur que sigui una apendicitis decideix operar i treure... el que sigui... L'home em dóna una certa seguretat, sembla avesat al que diu. Toca firmar papers de consentiment i apa, ara correm-hi tots a netejar-nos les zones íntimes amb dos segons (ja em diràs... segur que t'ho toquen tot...) i corre que ja t'esperen. El celador, amb la mateixa delicadesa de sempre em porta a la sala d'operacions i amb la mateixa delicadesa que de costum m'agafen entre dos o tres i em sacsegen l'esquena a sobre del llit d'operacions. Arriba l'anestesista, quatre preguntes de rigor, firmo papers amb mà tremolosa (ni me'ls he llegit però si és el que toca...) i au, rodonetes per tot el cos, blanc de les llums, cara de l'anestesista, olor marejadora, paraules borroses, sala borrossa i bona nit... Em desperto marejada mentre el celador em porta a una sala més gran, blanca i brillant, plena de camilles. Passen uns segons que semblen eterns... algú em va tocant i mirant els ulls de tant en tant, no puc parlar tot i que tinc les paraules a la punta de la llengua. Sento homes vestits de blanc lamentar-se per la mort d'algun pacient... Passa una estona més, indesxifrable en minuts per mi i em porten altre cop a l'habitació. A mig camí, quan surto de la sala blanca i brillant em trobo mons pares però encara no puc parlar-los... Em passo un dia marejada i sense tastar res. Tinc molta set però no em volen donar aigua, tinc set, molta set, però no em volen donar aigua. Ve una amiga a veure'm però quasi bé no la veig: encara estic mig adormida i miro els altres d'esma... Un dia només amb suero, un dia amb líquids i un altre amb sòlids i au, ja cap a casa. Mentrestant entre gemec i gemec, quan comences a calmar-te, et fas amiga de la teva companya d'habitació (quasi sempre pitjor que tu), en aquest cas amb un atac de pedra. I també et fas amiga dels seus visitants, quin remei... no pots pas marxar quan arriben ells i xerres per passar l'estona. Cap complicació destacable: només un habitació minúscula per a dos persones amb un lavabo que no s'empassa les anades majors (per dir-ho finament), sort que ni l'una ni l'altra teníem gaires necessitats d'aquest tipus... Ara només toca no banyar-se en tot l'estiu... Quan em treuen els dos punts veig la cicatriu: bonica per alguns i desagradable per a altres. Companya inevitable d'un viatge.

dimecres, 9 de juliol del 2008

El matí dels fets


El matí dels fets el solitari habitacle situat entre Smara i Bu Cra continuava tan inhòspit i desert com sempre. Els murs de l’edifici havien resistit diverses onades de terra i pols però potser no resistirien el cop que els tenia preparat el destí.


La Kariya s’havia alçat a l’hora de sempre. Sempre era la primera de despertar-se. Els pares encara dormien a l’habitació del costat. Des de la cambra, podia sentir els roncs omnipresents del pare i el respirar lent i anguniós de la mare. No sabia quan havia començat a odiar-los però feia temps que s’imaginava que feliç que seria sense ells.
Encara recordava quan havien arribat a la gasolinera abandonada i s’hi havien establert. El pare havia començat a taral·lejar la Traviata, com sempre que estava content; l’havia alçada en braços i li havia dit que aquella barraca seria casa seva. La seva mare, en canvi, no s’hi havia acabat de trobar mai còmoda. Un calfred li havia travessat l’espinada només d’entrar a la barraca. Les finestres enteranyinades no deixaven entrar la claror. El sol defugia el fosc habitacle. «No ens hi passarà res de bo en aquest racó de món. Més ens valdria no quedar-nos-hi». El seu marit, com sempre, no la va voler escoltar. Més li hauria valgut fer-li cas, un cop a la vida. Li feia gràcia comprovar que el cartell de Michelin, que hi havien trobat, encara es mantenia a la paret, intacte, tot i el pas dels anys. «Si la felicitat fos com aquest cartell...».
Va agafar el ferro que tenia sobre la tauleta de nit, l’havia trobat feia uns dies entre la pila de pneumàtics abandonats, i se’l va mirar detingudament. Els seus vius ulls de color verd van enfosquir-se. Sigilosament, va acostar-se a l’habitació dels seus pares taral·lejant la Traviata. Es va apropar al seu pare, va tancar els ulls i li va donar un primer cop a la panxa. L’home es va despertar però no va tenir temps de reaccionar; la Kariya va començar a colpejar-lo una vegada i una altra: sense pausa, sense mesura, amb els ulls tancats i una viva expressió de bogeria. No sentia els crits d’horror de la seva mare, no els podia sentir; la seva ment es trobava a quilòmetres de distància d’aquell habitacle pudent: grans onades li picaven els peus, la posta de sol relluïa en l’horitzó... Els ulls li ploraven sense que ho pogués evitar, sense que en sabés el perquè. Va sentir unes mans que l’agafaven pel coll i instintivament es va girar. La dona va caure als seus peus, morta, i la Kariya va deixar de sentir l’opressió que l’ofegava. Un sospir immens va ressonar per la cambra. De lluny, el trist xerric d’una porta que petava... potser pel vent... Un enigmàtic somriure il·luminava el rostre de la nena que durant uns segons eterns va continuar colpejant tot el que va trobar. Per tot arreu brillava la sang amb els primers rajos de sol que entraven per la finestra amb la persiana mig abaixada. Tot brillava: els cossos dels pares, la seva roba, el tapís que penjava de la paret, les velles cadires de fusta, el rostre del pare o el que en quedava que mantenia una intensa expressió d’incredulitat.
La Kariya va cobrir el cos del pare amb la manta del llit i el va arrossegar cap a fora. Després va arrossegar el cos de la mare i el va deixar al costat de l’altre. Els va treure la roba, plena de sang, i els va tapar amb la manta. Durant la resta del matí es va dedicar a netejar l’habitació. Va fer la bugada amb tota la roba dels seus pares i els llençols del llit. Sempre feia la bugada, cada dia des que la mare li havia dit que ja era prou gran per ajudar-la. «La roba sempre ha d’estar neta. Kariya, renta la roba!» li repetia sempre la mare. Per això els havia tret la roba i l’havia rentada, perquè seria una vergonya que la poca gent que passava per casa els veiés amb la roba bruta. «I la casa, no està bruta?» «La casa són pedres, l’important és que nosaltres estiguem nets, ho entens?» «Sí, mare». L’únic que no va netejar va ser la seva roba: sempre havia desitjat córrer lliure per la sorra i embrutar-se sense que la mare li anés al darrere recordant-li la importància de tenir la roba neta; sense que el pare la colpegés i la mirés durament quan el tremolor de les mans li feia caure el menjar a sobre o quan es despertava molla després d’haver-se amagat tremolosa dins el llit per intentar no sentir els crits de la mare; sense que el pare l’obligués a netejar els llençols cada nit que la visitava, dia sí i dia també, la despullava i l’oprimia amb tot el seu pes o l’obligava a posar-se de genolls i li posava el pardal a la boca. Els records se li amuntegaven sense ordre ni concert però un sentiment d’alleugeriment li recorria tota l’espinada: per fi, podria portar la roba com volgués... Quan va veure l’habitació neta va agafar el ferro ensangonat i el va llençar on eren els seus pares. Va agafar la nina rossa, aquella que li havia regalat el pare quan havia fet cinc anys, i es va asseure al passadís, davant de la seva habitació, i va tornar a taral·lejar la Traviata compulsivament.


En Fadim havia vist la gasolinera de lluny. Havia sentit curiositat pel munt de pneumàtics abandonats a l’esquerra i l‘havia sorprès la roba neta estesa a la terrassa voleiant amb el vent. Si no fos per la roba hauria pensat que es trobava davant d’una barraca abandonada de feia temps. Va baixar de la moto i es va acostar a l’assortidor de gasolina. A l’interior de la casa va sentir la trista veu d’una nena que cantava la Traviata. Un instintiu tremolor li va recórrer l’espinada. Va trucar a la porta i, com que ningú contestava, va entrar. La Kariya continuava asseguda en un racó, cantant, mentre es balancejava rítmicament. Les seves mans acariciaven una nina de roba mentre li anava arrencant els cabells rossos, un a un, detingudament. Ni es va girar quan va entrar en Fadim, va continuar absent amb els ulls clavats en la nina. En Fadim s’hi va apropar i va intentar parlar-li però ella no reaccionava. Arrencava els cabells de la nina una vegada i una altra sense deixar de cantar-li amb tristesa. Li va fer pena la nena, que tenia la roba bruta. S’hi va acostar una mica més i li va preguntar suaument: «On són els teus pares, maca?». La Kariya, de sobte, se’l va mirar com si l’acabés de veure. S’aixecà i va començar a caminar. En Fadim, sorprès per aquella reacció hipnòtica, la va seguir. La Kariya va sortir fora i el va portar a deu metres de la casa on es distingien dos cossos sota una manta. Es va asseure al costat dels cossos i va començar a plorar, sense mesura, sense consol.
En Fadim va observar horroritzat la massacre. Els pares de la nena, aliens al vent que començava a bufar, descansaven quietament coberts per la manta verdosa que, a poc a poc, s’havia anat enfosquint amb el contacte amb la sang. Les llàgrimes de la Kariya es diluïen ràpidament en tocar terra. Tres peus ensangonats sobresortien pels dos costats de la manta. Encara es podia distingir el rastre d’uns rajolins vermells que havien gotejat per la sorra. El boterut cap del pare, amb els ulls oberts de cara al nuvolós cel de mitja tarda, impressionava per la seva incrèdula i angoixant expressió. A un pam dels peus de l’home un enorme ferro ple de sang, mut testimoni de la massacre, apuntava al més enllà, darrere les muntanyes, reclamant una ajuda que no havia arribat.
En Fadim es mirà els cossos i es mirà la nena que continuava plorant. La seva ment no comprenia què havia pogut passar. Només podia pensar que havia de marxar perquè volia arribar al proper poblat abans que es fes fosc. El cel era clar però uns núvols s’acostaven perillosament. No volia que la tempesta de sorra que s’apropava l’atrapés enmig del desolat habitacle mig abandonat. «No podria passar una nit en aquesta barraca... amb aquesta gent... morta... al costat... no, no podria... i aquesta nena... no... no m’hi penso quedar ni un minut més». Es va anar separant dels cossos, tirant enrere amb passos insegurs. De sobte, va sentir l’opressió d’una mà suau que l’agafava amb força pel canell. Va sacsejar el braç inconscientment fins que la nena va deixar de subjectar-lo. Se’n va anar corrents a buscar la moto i va voler fugir ràpidament d’aquell terrible escenari però la Kariya el va seguir i s’hi va palplantar al davant. Se la va tornar a mirar detingudament; els cabells negres, enredats; els ulls verds, profunds, brillants; els llavis vermells, molsuts, que semblaven aturar un somriure; les mans petites i fines que subjectaven amb força la nina pel coll; la nina... amb un parell de solitaris cabells rossos enmig de la calba; la samarreta mig estripada plena de taques resseques... de taques marronoses, fosques, lletges... Després va mirar-se la casa i l’horitzó buscant senyals d’algú que hagués pogut cometre l’assassinat. Els ulls plorosos de la Kariya es van il·luminar de verd maragda quan es va esforçar per somriure. En veure el brillant i misteriós mig somriure de la nena, que li accentuava la bellesa, el cor d’en Fadim li va desmentir la raó. Sense rumiar-ho dues vegades, va agafar la Kariya, la va col·locar al seient del darrere de la moto i va seguir el seu camí. «Impossible... no!... no té cap sentit... una nena tan maca!, no... no ha mort els seus pares... seria de bojos creure-ho!… però, qui sap...? si encara no deu tenir ni quinze anys… i pensar que... no, no em pot haver passat pel cap... si només és una criatura!» La nina es va quedar abandonada al costat dels cadàvers. El vent s’emportava les últimes llàgrimes de la Kariya, que no va mirar enrere. «El mar... l’aigua als meus peus... una posta de sol sense la sorra desèrtica com a únic horitzó… qui ho pogués veure…»

El solitari habitacle situat entre Smara i Bu Cra tornava a estar abandonat. Potser una altra família s’hi aproparia i s’instal·laria alegrement a l’edifici. Una nena recolliria il·lusionada la trista nina de roba, abandonada i mig soterrada sota l’arena del desert, i es preguntaria com la seva antiga propietària l’havia pogut llençar si era tan bella tot i els pocs cabells que li quedaven. «Potser n’hi van comprar una altra de més bonica...». Potser la família notarà un calfred quan trobi els cadàvers o quan entri dins la casa humida i reclosa durant tant de temps però no ho podrà explicar i no en farà cap cas. Només ho podrien explicar els muts objectes de l’habitacle: els murs, els llençols sempre nets, l'assortidor de gasolina, la roba estesa, la nina, el ferro ensangonat... Només ells saben què va passar el matí que es van conèixer en Fadim i la Kariya.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Mort

La nit acluca els ulls de l'infant que, esgotat, s'endinsa en les profunditats del seu inconscient. No pensa què fara demà. No pensa en què aprendrà demà. Pensa en qui l'acotxarà cada nit, pensa en qui se n'anirà demà, pensa en qui... Les preguntes sense resposta se li acumulen al cervell inquiet. S'adorm i les llàgrimes es converteixen en un somriure, restes de records han anat a poblar els racons de la seva imaginació nocturna. Una riallada... una mà, que ha aparegut de cop, li acarona la cara i li diu que l'estima, que l'estima molt i molt, que sempre l'estimarà i mai el deixarà... La cara del nen es contreu, les mentides desperten el cor, ja mai més innocent de dolor, i es troba sol, més sol que mai. Sol, per sempre. Plou, les gotes colpegen el vidre. A fora, la processó de familiars acomiaden el fèretre. Mort jove que han vingut a plorar desconeguts en vida: desconeguts en mort. La dona toca la caixa, se n'acomiada com si fos el marit acariciant-ne la suavitat de fusta lacada. Pensa en aquell dia que el va conèixer quan seia en una taula del bar, sola, i ell se li va acostar amb aquell posat d'home interessant que sabia interpretar tan bé...; en les converses surrealistes que tenien: sempre i per sempre en el seu record; en aquell dia, quan va néixer el fillet, que va plorar perquè no sabia com agafar l'infant i els ulls li brillaven com mai; en el primer viatge on les il·lusions inundaven els seus cors... Si es veiés ara! dins una capsa de fusta... ell que volia ser lliure: atrapat per la mort. Una llàgrima li recorre la galtona encesa mentre l'infant mou el cap per trobar un cantó de coixí, sec. El nen somnia en el seu pare, l'home es converteix en ombra semitransparent, fa un petó al front del nen i es va allunyant. El nen el crida, li suplica que torni, però l'ombra continua allunyant-se mentre somriu angelicalment. Com més s'allunya menys se'l distingeix però el nen sempre veu l'ombra, al lluny, en l'horitzó. Miri on miri una ombra grisa amb la cara mig difusa del pare se li apareix, lluny, cada cop més. Fins que un dia ja no el veu.
El nen ha crescut i el pare no és més que un ésser de fotografies velles i records de mare melancòlica. Ja no en recorda ni l'olor, ni les paraules. Tan sols flashos d'imatges oblidades se li apareixen metòdicament quan menys s'ho espera i l'hi perturben la claredat del dia. Hivern, primavera, estiu... tardor. Tot torna. Sempre. Fins i tot la tranquil·litat.