dilluns, 29 de desembre del 2008

L'ona juganera


La Gran Ona de Kanawaga


L’ona tenia ganes de sortir a descobrir el món, de veure aquella llum que s’insinuava allà dalt —lluny—, de sentir aquella deliciosa escalforeta que semblava sentir-se segons les històries que es contaven. Feia segles i segles que transitava per la immensitat del món submergit però encara mai s’havia atrevit a pujar més amunt. Li encantava xocar contra les roques enfonsades i notar com la seva suau textura s’adaptava a la pell rocosa inexorablement. L’apassionava sentir el cantar de les balenes que la feia tremolar de cap a peus i notar com els peixos passaven a través del minúscul espai que provocava dins seu mentre respirava. Li agradava que les balenes i els dofins ballessin amb ella. No suportava la presència de deixalles estranyes que no respiraven ni es movien. Alguns companys disfrutaven dotant aquests residus de moviment ficant-se per tots els orificis i espenyent-los com si es tractés de peix mort però a ella no, a ella li agradava la vida. Li agradaven els elements que l’evitaven, que jugaven a anar a la dreta o a l’esquerra perquè no els caigués a sobre o aquells altres que feien petits saltets perquè passés per sota o es protegien sota la roca o es deixaven arrossegar per poder córrer amb tranquil·litat una mica més enllà. Circulava per les profunditats de la mar però havia sentit tantes meravelles del món de dalt que feia temps que s’entrenava per pujar-hi. No tothom podia fer aquell pas. S’havia d’estar preparat. S’havia de tenir força i capacitat d’impulsar-se. S’havia de tenir energia. S’entrenava pujant i baixant roques però mai havia travessat el límit.

Aquell dia va decidir fer el pas i es va dirigir cap a la claror infinita i quan va considerar que era prou a prop va agafar impuls i es va estirar com mai abans s’havia estirat perquè volia veure de més a prop la llum. Es va estirar molt, molt, molt i va notar una estranya escalfor. Mentre estava a dalt de tot va veure un ésser minúscul que surava sobre seu i la mirava amb una cara estranya. Va pensar que devia tenir ganes de jugar i que semblava passar-s’ho prou bé sobre seu i va decidir ajudar-lo. S’hi va dirigir amb totes les forces perquè es pogués divertir esquivant-la o bé deixant-se emportar.

El nen —perquè era un nen encara que ella no ho sabés—, estava molt espantat. Mai havia vist una ona tan grossa i no va saber reaccionar. L’espant el va paralitzar i es va quedar quiet com una estàtua mentre l’ona gegant se l’empassava en un segon. La mare, que prenia el sol a la sorra, es va aixecar envaïda d’un pressentiment horrorós i es va dirigir corrents a l’aigua. El nen havia desaparegut. Va començar a cridar desesperadament: Jiin! Jiin! Jiiin! Movia els braços i ficava el cap sota l’aigua per treure’l al cap de poc: Jin! Jiiiin! Mentrestant l’ona havia submergit el nen i volia jugar-hi però no reaccionava. No es movia. Semblava un d’aquells residus estranys que ella deixava abandonats. Volia que es mogués i insistia sacsejant-lo suaument. Fent-lo pujar i baixar. Però no es movia. A més a més, va començar a tremolar perquè una veu la va sacsejar. Una veu aguda que es va materialitzar en un cos semblant a l’altre. Aquest es movia. Contenta, l’ona s’hi va apropar amb energia i la dona la va defugir sortint a la llum del sol. Però de seguida va tornar a baixar. Semblava que tenia ganes de jugar però l’ona de seguida es va adonar que el que volia era l’altre, el més petit. Alguna cosa de l’expressió de la mare va fer que s’adonés que no volia jugar. Potser va ser aquella aigua salada que deixava anar i es barrejava amb el seu ser com si d’una minúscula pluja es tractés i li recordava la tristesa dels dies de pluja quan aquella claror estranya es convertia en negror absoluta i ja no brillava i l’absència de llum l’enfosquia i l’entristia. Aquesta estranya sensació va fer que decidís conduir-los cap al lloc d’on semblava que haguessin vingut i va empènyer-los suaument cap a la costa. El contacte amb la sorra calenta li va agradar, no l’havia sentit mai. Durant una estona va apropar-se als dos individus però no semblaven contents de veure-la perquè quan venia s’apartaven i cada cop li costava més apropar-s’hi. El nen continuava sense moure’s i la mare encara deixava anar aigua salada que venia a fer-li companyia i es fusionava amb la seva pell.



dimecres, 24 de desembre del 2008

Sospirem sospirant

  • Tristesa

Són llargs, profunds, no te’ls acabes ni en una vegada ni en dues.

Els arrossegues penosament pel calvari dels pensaments i, de tant en tant, algun et surt immesurablement trist, desvalgut, solitari. I, a vegades, una llàgrima els acompanya galta enllà. Sola, com si li fes pena abandonar la vora dels ulls on s’hi amunteguen altres llàgrimes esperant el moment just per rodolar, per anar a fer companyia a la primera, la iniciadora, la intrèpida amiga.

Però no volen córrer, esperen, encara, que no hi hagi més valentes, que només una es llenci a descobrir la calentor de la galta encesa. No cal més, potser podrem tornar a casa, a la coneguda tranquil·litat de la nineta blava, verda, fosca. Qui sap?

  • Enamorament

Lleugers com una ploma, llargs, sempre amb brillantor d’ulls i mirada perduda. Es fan esperar i duren poc, poquíssim, però són intensos. Caminen a poc a poc, sembla que no vulguin abandonar el cos fet d’il·lusions que els ha poblat, els ha cuidat i els ha mimat fins que han estat a punt per deixar el refugi tan intensament adornat.

Esperen amb els ulls vius que algú respongui a la crida. Un somriure perdut pobla els llavis dels que fan la crida, un somriure còmplice adorna els llavis dels altres. Silencis entenedors i silencis trencats pel sorollet inesperat de l’aire sortint del més profund de l’ànima, del més endins.

Abans de sortir no sents res, ocupes la ment, el pensament, el cor del que et deix anar. Si algú parla, la seva veu et rellisca inesperada. Tens la ment ocupada amb records d’una persona idealitzada per la llunyania, records que et fan somriure, sents frases i paraules dins el teu cap i no sents res més. Ets lluny, molt lluny. Només un cop sobtat, un crit, et posarà altre cop els peus a terra i hi arribaràs deixant anar l’aire per poder-te concentrar en el present i deixar el passat-futur en l’imaginari. Fins que tornis a perdre el fil de la conversa, de les imatges i t’hi tornis a concentrar, com en un refugi sempre bonic, sempre agradable, sempre allí. Per sempre?

  • Descans

S’han hagut d’esperar per fer-se sentir, sovint molt, massa. I surten desbocats per la repressió viscuda amb una alegria desconeguda, incerta. Només volen sortir, acabar, deixar-se anar com mai abans ho havien fet i poder respirar, tranquils, per fi. Necessitat de viure, de sentir l’escalfor, la fredor, aquell aire refrescant o aquella xafogor fastigosament enganxosa. Però mai te’ls tornaràs a empassar. Quan han sortit no tornen a entrar a la presó, no es deixen amanyagar per ningú. Volen lliures de pressions oprimidores. Es passejen pels voltants i qui els sent s’adona de la necessitat d’alegria que desprenen els sons irrefrenables i el que els ha alliberat es prepara per apropar-se a qualsevol indret amb energia renovada. Ja sóc aquí. Prepareu-vos ara.

  • Mort

Es reprimeixen, no volen fer-se sentir. Mai. Vénen sobtadament a intranquil·litzar l’ànima dels que els senten. De tres en tres, les males notícies no vénen mai soles, diuen. Sempre necessiten algú per recolzar-se, per no caure en la coneguda tristesa dels sanglots, sospirs i plors i, per això, vénen de tres en tres. Ningú vol ser-ne responsable. Han viscut massa temps dins d’aquella persona com per poder-ne sortir amb un sol cop d’aire. Han entrat i sortit, l’han vist patir, l’han vist plorar. Han sentit la seva joia i la seva desgràcia. L’han acompanyat durant el sinuós camí per la vall. Han sortit desbocats de joia, de descans, de cansament... han tornat endins quan han necessitat energia... i ara se’n van a poblar algú altre. Se’n van a poblar algú altre amb més energia per cansar-se i per viure, per caminar i córrer i caure i aixecar-se. Amb més energia per no deixar-los escapar mai, mai, mai... del tot.

  • Plaer

Surten de pressa i ardorosament, fent trencadissa. Surten, els respires i el tornes a treure. Són únics i omplen els instants fugissers perquè duren poc i mai són iguals.

Mans recorrent el teu cos ardent. Mel a la boca. Tendresa i desig de la mirada que omple, que comunica. Desig desfent-se pel teu cos. Calfreds de la electricitat dels teus dits, vora meu. Carícies suaus m’acompanyen i respiro. Respiro. Em bec la teva joia i la transformo en suavitat inesperada. I transformo la mirada en preguntes innocents. No vull respostes, no ara. Ara em toca omplir l’instant de silenci fugisser de paraules no dites, de paraules que no cal dir perquè amb la mirada en tinc prou, perquè el teu somriure omple el meu somriure. Perquè sentir-te prop meu, sentir la teva respiració trencadissa, suau, forta, petita, intensa, ardorosa... ja és sentir-me a mi, no em cal res més. No em cal res més.

Surten de la meva boca de pressa però preparats per tornar-s’hi a posar. Es disfressen en la pressa perquè en realitat no volen que el moment s’acabi, volen que duri eternament, si cal. Es cansaran de tant moviment. Però els encantarà que els respiri i viure sempre en el trànsit de dins i fora. Desbocats dins meu. Els agrada. Se senten vius, en viuen, viuen.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Desfogar-se

Comences a parlar i no pots parar, la llengua et va sola, no saps com pots arribar a pensar tantes coses en tan poc temps. No tens temps d'ordenar, de processar, de classificar informació. Només dius i dius atropelladament perquè et desfogues, perquè algú escolta el teu garbuig mental i es prepara per arrebatre, per emetre judicis, per valorar les teves inquietuts... però sobretot per escoltar-te, per apreciar-te, per calmar la teva angoixa potser innecessària, potser injustificada. Per veure-hi en la justa mesura necessites el mirall de la consciència, aquella persona que saps que t'escoltarà i sabrà ordenar el material sensible de manera que el puguis veure tal com és, raonadament, en la justa mesura. Per, segons després, tornar a embolicar-te en el garbuix mental amb un element més al qual recórrer quan has embolicat tant el cabdell que ja no el desembolicaràs fàcilment. Perquè sembla que ens agradi embolicar-nos en històries possibles o impossibles o irreals, perquè sembla que pensar sigui l'excusa perfecta per no fer res més que capficar-nos en nosaltres mateixos i deixar el viure per l'endemà, aquell dia que potser no arribarà. Perquè parlar amb algú que t'escolta té l'aventatge que et transmetrà empatia, que et transmetrà amistat, que potser et donarà consells, consells que a vegades no voldries perquè no et sents capaç de seguir-los tot i que saps que són sincers i de debò com n'hi ha pocs, perquè vols tancar els ulls a l'evidència, perquè et vols refugiar al millor dels móns possibles, perquè tens por de la clarividència dels ulls que et miren i et coneixen més que tu mateix, perquè potser et vols conèixer o potser no, perquè et fa por mirar dins teu i no saber què hi veus...
Desfogar-se és poder transmetre i rebre paraules, torrentades de sinceritat en el plaer de desfogar l'ànima davant d'algú que et sent, t'escolta, et comprèn i et mima... per què sembla que un cop dit fa menys mal o, per contra, la felicitat és més gran?

diumenge, 16 de novembre del 2008

Moments

Avui només dues poesies. A vegades has de deixar parlar els que ja n'han parlat:

Queralbs

Tota la nit, al llosat
la pluja bat.
Jo parlo baix amb mi,
davant l'espessa cara
que em torna el mirall. Què sóc?
Per culpa de qui,
ferida que no es tanca?
Per què per tota menja un mal
brossat de por?
Què no daria per la mareselva,
pels gira-sols del vell carrer del Camp.
Què no daria per un tros de pa
menjat amb tu,
sols vora un foc,
mentre el vent xiula
i l'òliba xiula.
Plou a barrals. Dormen els carros
dessota el ràfec. El graner està ple,
vessant el trull.
Quan al matí les llandes
ferrisses de les rodes sotraguegin
per l'empedrat, començarà de noi
l'interm
inable, penetrant suplici
de perforar les negres galeries
del meu carbó, sense que mai no hi trobi
cap diamant.

Joan Vinyoli a
Tot és ara i res

Per molt que ens abracem

Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca
de boca i que ens mesclem els cossos,
mai no som un. Cada vegada
l'assaig de no gastar massa paraules,
que és el que més traeix.
Val més el gust de les petites coses
velades, que revelen.

Un dia clar de somnis i de foc
ens torna al lloc on vàrem començar.

Joan Vinyoli a
Vent d'Aram

divendres, 14 de novembre del 2008

Diuen que qui busca, troba

Sense saber on mirar ni on anar intentes continuar avançant com fins ara però de sobte t'adones que ja no pots seguir el mateix camí, que les paraules no dites et fan mal; que les paraules dites te'n fan més. I hi dones tombs i més tombs i no saps per on decantar-te. Cap a la dreta potser, cap a l'esquerra o més enllà. Toca decidir-se però tu encara no saps on tens la dreta. No t'ho van ensenyar això a escola? Aquella classe me la vaig perdre, penses. Excusa barata per dir que no, que no vas assolir els coneixements necessaris, que aquell dia tenies el cap en una altra banda, que no hi eres encara que hi fossis, que no t'interessava encara que ara ho necessitis...


[...]

Intentes saber qui ets i no ho saps. Intentes saber on vas i no et trobes. Intentes saber com ets i encara estàs perduda dins teu, buscant les teves essències de pa sucat amb oli perquè no existeixen, no hi són. Han desaparegut o no hi han sigut mai? Qui ho sap? Jo no. I si no ho saps tu qui vols que ho sàpigui? Bona pregunta, sense resposta, de moment. La teva essència és no tenir essència? Voltar pel món amb la ment oberta per empapar-te dels altres i no tenir temps o ganes de buscar-te. Escoltar i atendre i no tenir paciència per escoltar-se i no tenir desig de reproduir-se, de recrear-se en pensaments més obscurs que clars. Caminar amb el rumb fixat sense preguntar-se si aquest és el camí. Però hi ha camí? O no hi ha camí i simplement camines. O bé negar-se a caminar fins que no trobes el camí que t'atreu, que t'estira i se t'emporta de cap al món dels somnis realitzats. O bé caminar i tirar enrere cap a l'altra cruïlla que vas passar de llarg aquell dia que no hi veies més enllà, que només veies els teus peus o els d'algú davant teu i no et vas adonar que hi havia un camí més interessant, o no, a la teva esquerra però que era un camí per descobrir nou, diferent, atractiu? I hi tornes i t'hi estanques i tornes a tirar enrere per buscar aquell altre camí que també et vas deixar obsessionada tirant recte o tirant tort... I et desesperes perquè et perds pel laberint de les possibilitats i et preguntes si t'haguessis trobat aquesta liana que t'ha atrapat i no et deix anar, per molt que en tallis un tros i un altre..., si haguessis escollit aquell caminol obscur i tancat o aquell altre tan il·luminat...

[...]

Sempre has pensat que ets com un camaleó que t'adaptes a tot i a tothom. Et diuen blanc i t'aproximes a blanc. Et diuen negre i t'aproximes a negre. Però ets de color blanc? O de color negre? Vas d'una banda a l'altra com una baldufa. Et manipulen com volen amb quatre paraules ben dites. No saps qui ets, no saps com ets. Qui ho sap? Jo no. I si no ho saps tu qui ho sap? No ho sé.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Llàgrimes

Quelcom et colpeix, et fereix l'ànima de paper... Sents una angoixa opriment que es vol manifestar, que vol sortir a la superfície i et reprimeixes perquè hi ha gent, perquè si comences no podràs parar, perquè vols dissimular la tristesa que t'oprimeix...
Camines sense rumb, penses sense objectius... però l'únic que pots fer és donar tombs i més tombs al voltant del que vols oblidar, al voltant del que vols arraconar: per no sentir, per no veure, per no patir el dolor inexplicable que et corprèn.

I, finalment, de sobte, notes la sal a punt de vessar dels ulls. Els tanques, encara ho vols amagar, però no pots. Surt, surt i torna a sortir com un riu desbocat. Llàgrimes recorrent la teva galta... encesa. Rajolinets sense control que s'escapen... Tens ganes de parar, de deixar de sentir aquesta tristesa, ràbia o descontrol que et sacseja, que et mutila. No pots parar, has perdut el control del teu cos. El sentiment flueix lliure sense limitacions. Quan sembla que ja està, que ja has acabat de gemegar, recordes, penses en el que t'ha provocat la ràbia o tristesa i tornes a començar... sense remei, sense control. Encara tens els ulls humits, ja els tens rojos i irritats i la llàgrima fàcil... una espurna i es desprèn altre cop. Respires i expires per intentar recuperar el control però aquests intents es converteixen en sanglots inesperats que precedeixen un nou atac de llàgrimes, de tristesa irreprimible. I no acabes fins que no ho has tret tot, fins que els teus ulls no s'han buidat d'aigua però tu encara arrossegues aquella tristesa indestructible... que sembla que formi part de tu encara que només de tant en tant sobresurti a la superfície. Però al mateix temps et sents alliberada, desfeta en un mar de llàgrimes has guanyat, tornes a néixer en un món nou sense aquella tristesa que arracones, arracones amb les teves llàgrimes, de sempre.

La tristesa que t'acompanya de fa temps, que aïlles en un racó però encara hi és. Has d'aprendre a arraconar-la encara més, potser... fins que només sigui un record, una ombra sempre present des del seu racó on ens observa a punt per assaltar-nos a la mínima debilitat, al mínim ensurt... però no li hem de donar pas... ni avui, ni demà ni potser passat demà... perquè quan et sacseja, forceja i es queda en un raconet dins teu, fins... qui sap.

When I cry
It only Hurts When I Cry

divendres, 17 d’octubre del 2008

Camí de Sirga

M'ha portat més temps que les altres lectures perquè costa trobar-ne el fil i seguir-ne el ritme en un principi. Jesús Montcada ens explica la història de l'antic poble de Mequinensa abans de la seva fi sota les aigües del pantà. El temut ensorrament es converteix en el teló de fons que ens acompanya a recuperar la història dels seus habitants al passat immediat i més llunyà. De cent anys enrere fins al moment de l'enfonsament i la destrucció de l'antiga vila.
La memòria popular exerceix el paper de retrobament amb el passat i amb la nostra pròpia història, les històries passades i futures que acompanyen el navegant al ritme del camí de sirga: endavant arrossegadament i a vegades endarrere sobtadament però sense perdre la inestimable guia de l'aigua com a teló de fons. L'aigua que enfonsarà inevitablement un poble però no deixarà en l'oblit els seus habitants ni les seves històries. El temps flueix sense presses sota el domini de la llengua de Montcada: ens provoca, ens entusiasma el seu vocabulari ric, precís i pancatalà. Utilitza els sinònims sense distinció i amb maestria.
Camí de sirga descriu el pas del temps i els seus efectes, la difícil adaptació als canvis, l'esperança que els fets immutables no canviaran encara que es fonamenten en elements poc fixos. El poble, els seus habitants, la vida... són com el riu: flueix amb tranquil·litat encara que a vegades s'alteri i provoqui una riada on mor la gent. El riu, símbol immutable del poble que l'acabarà menjant.
Montcada crea tot un món mític on els personatges i el poble sembla que no hagin de morir mai, no els deixa morir perquè els converteix en un crit contra l'oblit del temps. Un món mític perquè crea un món propi on els fets són com són en aquest context místic i propi però no per això menys exportable a tots els contextos. I els fets, a vegades, semblen màgics i són poètics perquè ens emporten a un món nou, inesborrable, que ens costarà abandonar.


dimecres, 1 d’octubre del 2008

Repte de la Nymnia


M'han enviat aquest repte i després de llegir les belles paraules de la persona que m'ho ha enviat (Nymnia) m'he decidit a fer-li cas i posar-hi les meves impressions. Es tracta de respondre un grup de preguntes i passar-ho a més gent de blogs amb el nom “el repte de ...”

Doncs bé, el repte de la Nymnia comença dient:

1. Coge el libro más cercano, ve a la página 18 y transcribe la cuarta linea.

(...) blanquinós d'aparença espectral. Fins i tot el retrat enorme [...].
Llibre: Camí de sirga de Jesús Montcada, llibre que he començat a llegir fa ben poquet encara que ja n'havia sentit a parlar i que de moment no m'està decebent. Al contrari, m'hi endinso amb ganes d'assaborir cada record d'un món ja mort o, potser, només enterrat riu amunt.

2) Cuenta lo último que viste en la tele.

Bé, últimament passo més temps pel món d'internet que a la televisió...

L'últim que he vist ha sigut el reportatge de diumenge passat a 30 minuts: un reportatge sobre Mississipí i com es viu allà la fortuna del candidat Barack Obama, ja que Mississipí és un dels estats amb més població de color i un dels llocs on van sortir importants defensors dels drets civils dels negres després de la fi de l'esclavitud. El pas doncs del "We have a dream" de Luther King al "yes, we can" de Barack Obama.

No sé si compta la televisió vista per internet... però l'últim que he vist ha estat els primers capítols de la nova temporada de la sèrie Heroes: l'argument bastant rebuscat i he perdut bastant el fil perquè no recordo els últims capítols de l'anterior temporada però bé, em continua agradant.

3) ¿Qué proyectos tienes entre manos ahora?

Ara mateix el projecte més immediat que tinc és acabar la carrera i fer el CAP per aprendre a donar classes per si m'hi dedico que encara no ho tinc clar. També independitzar-me seria un projecte de vida que m'agradaria realitzar aviat. I viatjar, conèixer món.

Un altre projecte seria aprendre a escriure i per això faig aquest blog. Aprendre a escriure per poder expressar tots els alter ego que cregui convenient o que sigui capaç d'imaginar. Un projecte a llarg termini, clar.

4) ¿Qué material te gustaría probar?

¿? Doncs no ho sé pas... potser m'agradaria provar una hamaca feta de fulles i rames de l'Amazònia enmig de la natura salvatge...




Doncs jo envio aquest repte (que ara es dirà el repte de Myself) a:
  • Xitus: Que segur que em deleitarà amb alguna de les seves reflexions.
  • i a tothom que hi passi i el vulgui fer.

dijous, 25 de setembre del 2008

Un viejo que leía novelas de amor


Petita joia literària escrita per Luís Sepúlveda que amenitzarà qualsevol que s'hi endinsi. I dic petita perquè el llibre és relativament curt i es llegeix d'una tirada però la qualitat literària no es redueix, ni molt menys, per les dimensions físiques del relat.
És una emotiva confrontació reflexiva entre el model destructiu de l'home civilitzat enfront del model natural dels índigenes. L'anècdota que dóna títol al llibre és un afegit un pèl còmic a la tràgica història de l'home i dels indígenes amazònics a la societat dels quals intenta integrar-se.
La reflexió la fan inevitablement els lectors que es troben davant per davant amb la història de l'adaptació d'un home no indígena a la zona de l'amazònia i la confrontació entre els colons civilitzats que es pensen erròniament que ho saben tot i els indígenes que tenen un coneixement més profund de la natura perquè ha sigut casa seva des de fa segles. El conflicte es produeix quan una colònia dirigida per un batlle prepotent no vol fer cas dels savis consells del vell després que uns indígenes hagin descobert un caçador furtiu assassinat per una tigressa. Sepulveda narra la inevitable victòria de la sàvia natura enfront de la estupidesa de l'home civilitzat que no sap escoltar els consells dels acostumats als crits salvatges i vitals de la selva.
La història està dotada d'una aguda sensibilitat on el realisme màgic al qual ens tenen acostumats molts sudamericans hi deixa la seva empremta i omple el petit relat de poesia i intensitat.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Ia: primera part o el desconegut

capítol 1

Feia massa calor per ser finals d’estiu. L’Ia es llevà malhumorada de tenir remoguda la panxa. Sempre que havia de ploure li feia mal i se sentia pesada, grossa i inflada. Suada pels llençols enganxosos, i sense haver aclucat ull en tota la nit amb els porticons del carrer petant contra les façanes, passà pel mirall defugint el seu propi reflex. A fora, en silenci encara, el poble de casetes blanques es despertava amb la celístia del matí.
A trompicons es posà unes sabatilles i un davantal i baixà per l’escala sense fer fressa. Encara dormien. Anà a les fosques a obrir la persiana de la botiga. A fora dos sacs de pa, que el Manel, sempre apressat, no havia pogut esperar que baixés i li havia hagut de deixar a la porta. Millor, pensà, menys rollos. Li molestava haver-li de donar la conversa absurda de cada matí quan ella encara adormida, contestava que sí, que faria un dia guapo, preciós. Va lligar les cortines d’anelles a un costat i mirà el carrer. Per què s’alçava tan d’hora si tothom encara dormia? Ni un puto ca caminant pels carrers. Va sentir que el vent li colpejava la cara i sobre el mont toro veié uns núvols espessos, carregats. —Tan de bo plogués —pensà i entrà cap a dins a posar les barres al lloc i a encendre els llums de la botiga. Guardà els pans i posà la farina en bosses petites de plàstic. Li agradaven l’olor i el tacte de la farina i les mans blanques de remenar-la. En acabat no es rentà, es deixa les mans colgades de blanc com un complement a la vestimenta tota blanca.

Ell va arribar al volt de les 10. Deixà la moto a la placeta i travessà els escassos metres que el separaven de la botigueta caminant lentament, molt lentament li semblà. Un altre pixapins, pensà, que bé a cercar ensaïmades d’albercoc, com si estiguéssim pendents tota la vida de ses ensaïmades dels senyorets de ses vacances. Colló de catalanets.

Va entrar a la botiga amb un bon dia. Sec, sense res més. L’Ia no va poder estar-se de mirar-lo, esperant la pregunta: alt, eixut de cara, amb una samarreta sense mànigues pròpia de’n Bruce o d’un garrulu. Va demanar farina. Això va agafar l’Ia a contrapeu, dos quilos si et plau. Va esperar la farina i va pagar. Abans de sortir es va girar:
- Vaig al far de cavalleria, vine!
I l’Ia mai no va saber per què, sense treure’s ni el davantal i amb les mans blanques va pujar a la moto com hipnotitzada i el va estrènyer fort a la cintura mentre deixaven revolts enllà, mercadal enrera.

[---]

La Clara havia vist arribar l’home amb pinta de mafiós des del balcó de casa seva. De seguida va voler baixar a veure qui era. A son poble no hi permetria segons qui, no senyor. Va situar-se al portal de casa seva, amagada darrere la porta del garatge. Des d’allí veia la moto de l’home però no podia saber on havia anat. Es va quedar esperant un moment, esperant veure’l tornar. I sí senyor! Ben aviat que va tornar. I no anava pas sol! L’acompanyava la nena! Vés per on. On va la nena amb aquest perdulari? Va tenir ganes de seguir-los però no podia pas al ritme de la moto... Es va haver de conformar esperant que tornessin. Però estava intranquil•la: no podia deixar de donar voltes al voltant del perdulari. L’havia vist poc i de lluny però diria que sa cara em sonava d’alguna cosa, també podrien ser aquestes pintes que despisten... Ho tenia a sa punta de sa llengua... Per què quan volia recordar alguna cosa en concret sempre se li escapava del pensament?

capítol 2

Varen fer corbes i més corbes. No semblava que el camí menés enlloc.
Després sense avís previ, la moto va tossir tres o quatre cops seguits i es va aturar de cop. Merda, li va sentir a dir l’Ia. Estaven en una pujada prop de far. L’Ia sabia perfectament on eren, havia fet mil cops aquell camí. Li va prendre la mà i el va estirar fins als penyals. Es veia tota la platja i tota la costa. Bufava un vent càlid però ferm.
Van baixar les escales i a peu de platja, avui deserta, van barrejar farina i fang i van fer l’amor com dos desconeguts o com dos coneguts de temps, qui sap; a poc a poc i de pressa, en estranya comunió.
I llavors va començar a ploure. Primer unes gotes càlides i fines que es mesclaven amb ells i començaven a calar en els cossos molls de suor i rebregats en la sorra. Després mica en mica es va girar vent i va començar a caure un xàfec. Una pluja fonda i antiga, que amarava els camps i a ells els deixà colgats. També ella va començar a rajar. I a peu i xops van començar a desfer el camí cap a casa, com dos desconeguts, com dos coneguts de temps. No es van dir res. Potser no calia, potser no en sabien.

[---]

La Clara va veure tornar la nena del camí que menava a la platja: sola. No ens portarà res de bo, això. Si pogués saber de què em sona aquell home... Sa nena avançava amb pas tranquil, no semblava que la pluja que amarava la sorra resseca l’immutés. Semblava que no hi fos del tot, potser encara estava a la platja al costat d’ell... i hi era. Hi era de cor i de pensament. Encara no s’havia recuperat de la sorpresa de la trobada, de la suor, de l’emoció viscuda en tan poca estona. Tenia el cos xop, moll, però hi sentia encara l’escalfor d’un sentiment nou. Va entrar a la botigueta d’esma, es va canviar de roba i es va posar a vendre pa com si res o això semblava però la seva tieta la coneixia com si l’hagués parit i de seguida va veure que n’hi passava alguna. Tenia un somriure radiant al rostre però no podia evitar deixar anar una llàgrima de tant en tant acompanyada d’un o altre sospir. La Clara la va observar durant uns dies i fins i tot hi havia moments que semblava que no hi fos del tot: la cridaves i tardava uns segons eterns a tornar al present, al món. I sempre hi tornava somrient i a punt per no immutar-se.



Aquest relat es deu a estones de taverna en companyia d'en Tolo (no té blog, què hi farem) i en gavinet (http://estemdepega.blogspot.com/). Amb menció especial per en Tolo que em va enviar els fragments inicials del relat.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Les veus del Pamano


Aquesta novel·la em va atreure des de la primera plana fins a l’última. És cert que al principi no entens res de res degut als continus salts temporals que et mostren moltes escenes diferents sense tancar-ne cap però l’autor aconsegueix que el lector se senti intrigat per tots els personatges tot just esbossats i per les accions no resoltes i insinuades. Així des de la primera plana sents necessitat de continuar llegint per saber, per exemple, qui és el Iuri i perquè no impedeix que algú entri a casa seva i esborri arxius de l’ordinador i, també, qui és el saquejador; o bé per conèixer la història de la dama que es troba al Vaticà i perquè el narrador ens diu que «sap que, després d’avui, ja es podrà morir en pau. [...] Sap que avui culminen seixanta anys d’angoixes i és incapaç de reconèixer que potser hauria estat millor per a ella viure una altra vida.» (p. 21) Tots aquest misteris, i d’altres de nous que s’aniran introduint, els anirem resolent a mesura que avancem en la lectura de la novel·la, alguns de seguida mentre que d’altres ens faran dubtar fins al final de tot.
Les veus del Pamano està ambientada a Torena, un poblet imaginari de la vall d’Àssua (Pallars Sobirà), al cor del Pirineu català. Tina Bros, barcelonina, mestra de Sort i fotògrafa aficionada, descobreix, en l’escola abandonada de Torena, una llibreta que conté una mena de diari íntim d’Oriol Fontelles, barceloní també, antic mestre del poble i pintor aficionat, alhora que reconegut heroi franquista en procés de beatificació. El quadern li descobreix la veritable història de l’Oriol Fontelles, que la Tina intentarà donar a conèixer per fer honor a la seva memòria i evitar que la manipulació de la seva història personal es perpetui. Per tant, Tina Bros intenta desfer la desmemòria i la mentida que plana sobre el personatge. La novel·la s’esdevé bàsicament en tres temps: en els primers anys de la postguerra, en els anys de la transició democràtica i a començaments del segle xxi.
Un dels encerts de la novel·la és la dosificació del misteri i la intriga i la utilització del secret. La història narrada és atractiva no només perquè se situa en l’època de la guerra civil espanyola i els maquis —i aquesta època i tema, el de la memòria històrica, en el moment de publicació estava d’actualitat— sinó perquè, en realitat, els temes al voltant dels quals gira l’acció són universals: el poder i les relacions de poder, la memòria i el perdó, o més ben dit, la impossibilitat del perdó. La cita inicial «Pare, no els perdonis, que saben què fan» del filòsof Vladimir Jankélévitch ja ens situa de ple dins la novel·la, encara que quan el lector la llegeix per primer cop no ho sap.
En definitiva, la novel·la exposa que qui domina el poder —el vencedor de la guerra— aconsegueix escriure la història i, per tant, crear una memòria falsa, manipulada i basada en la mentida; i relata el triomf de la venjança —l’Elisenda, el Valentí, el Ventura..., tots aconsegueixen venjar-se i crear més desitjos de venjança en un cercle viciós inacabable—, la desmemòria, l’oblit col·lectiu i la impossibilitat del perdó —el polític i el sentimental—, que afecta i domina a tothom sense distinció de bàndol ni de condició.

És una novel·la coral perquè hi ha molts protagonistes, a més a més dels dos mestres esmentats, i cada protagonista representa el seu paper. La protagonista de l’obra, però, no és Tina Bros sinó l’Elisenda Vilabrú, que és un d’aquells personatges que se’t queden gravats a la memòria i t’acompanyen durant molt de temps. És la viva imatge del poder absolut, una lluitadora nata que posa per damunt de tot els seus interessos. Serveix d’enllaç entre el passat, l’època d’Oriol i el present, l’època de Tina Bros. Al seu voltant s’hi mouen molts altres personatges de tota mena i condició, alguns tan sols són arquetips i d’altres arriben a tenir personalitat, però tots junts creen un món i tots són necessaris.
Per últim, l’aspecte de la novel·la que captiva més és l’estil narratiu. El seu és un estil frenètic marcat pels canvis constants de punts de vista, de vegades en un mateix paràgraf o en una mateixa frase, unit a una varietat de registres, to, llenguatge... que s’adapten a cada personatge i a cada situació amb sorprenent facilitat.

dissabte, 30 d’agost del 2008

Les benignes

Novel·la que narra amb extraordinària precisió i crueltat els horrors del nazisme, de la segona guerra mundial i per extensió de totes les guerres.

No és un llibre que puguis acabar d'una tirada perquè et podries empatxar d'una tristesa desmesurada. Te l'has de prendre amb calma per poder assaborir els sentiments, els fets, les paranoies que el narrador explica en primera persona de la seva pròpia vida.

Es tracta de les automemòries d'un oficial alemany després de la guerra. És, doncs, la història dels fets de la segona guerra mundial vistos per un oficial alemany i descrits amb un detallisme màxim, una cruel precisió que et fa tremolar fent-te imaginar l'assassinat a boca de canó de milers de jueus, l'horror dels soldats morts sota el gel d'Stalingrad... però sobretot se'n desprén un horror per la totalitat dels fets descrits perquè les descripcions minucioses dels fets no estan soles al mig del no res -no és només una cronologia històrica de fascicles de guerra- sinó que l'autor no descuida la història personal de l'oficial ni tampoc els seus pensaments i records més íntims i aquesta potser és la part més important perquè tot està descrit a través del seu punt de vista i dels seus ulls d'oficial que creu, almenys al principi, en l'Alemanya nazi i en els seus ideals.

El seus pensaments i obsessions omplen d'intensitat poètica i síntesi el relat dels fets, però també l'omplen de la seva angoixa vital que aporta intensitat i subjectivitat. Les reflexions filosòfiques del protagonista, de vegades amb un aire de filosofia barata i moralitzador però la majoria de vegades molt encertades, són un altre element important de la novel·la: t'omplen i et fan pensar en la dificultat de viure i més en situacions extremes i també en l'estupidesa, la hipocresia, la crueltat i la por que sembla que regeixen la humanitat.

Comences la novel·la amb la sensació de trobar-te sol davant l'horror i aquesta sensació no desapareix al llarg de les més de mil cent pàgines del llibre.

Per anar fent boca us n'he sel·leccionat alguns fragment (la tria és difícil perquè n'hi ha molts que es podrien destacar) que no tenen pèrdua:



«¿Qui és, doncs, el culpable? ¿Tots o ningú? ¿Per què l'obrer encarregat del gas hauria de ser més culpable que el destinat a les calderes, al jardí, als vehicles?» (pàg. 26)

«Si heu nascut en un país o en una època en què no sols ningú no ve a matar la vostra dona i els vostres fills, sinó que a més ningú no us ve a demanar que mateu les dones i els fills dels altres doneu gràcies a Déu i aneu-vos-en en pau. Però conserveu sempre aquesta idea al pensament: potser heu tingut més sort que jo, però no sou pas millor q
ue jo.» (pàg. 27)

«Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol també baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis. Vistes de prop, les coses transcorrien d'una manera molt menys calmada: els jueus que arribaven al capdamunt del barranc, (...) xisclaven de terror en descobrir l'escena, es debatien, els «embaladors» els fuetejaven a cops de tralla o de cable metàl·lic per obligar-los a baixar i estirar-se, fins i tot quan eren a terra es debatien i tractaven d'aixecar-se, (...), els ferits rodolaven, es cargolaven, gemegaven de dolor, d'altres, al contrari, sota l'efecte del xoc, callaven i quedaven paralitzats, amb els ulls oberts de bat a bat. [...] Em vaig treure la pistola i em vaig dirigir cap a un grup: un home molt jove bramava de dolor, jo vaig apuntar-li al cap amb la pistola i vaig prémer el gallet, (...) ell va fer un bot espasmòdic i va callar sobtadament. Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, es ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang. Era esgarrifós, i m'omplia d'un sentiment grinyoladís de repugnància, [...] disparava gairebé a l'atzar sobre el que veia que es bellugava, després em vaig controlar i vaig fer un esforç per fixar-m'hi més, calia que aquella gent patís el menys possible, però, en qualsevol cas, només podia rematar els últims, a sota ja hi havia altres ferits, encara no morts, però que aviat ho estarien. No era l'únic que perdia la serenitat, alguns dels tiradors també tremolaven, i bevien entre fornada i fornada. Em vaig fixar en un jove Waffen-SS de qui no coneixia el nom: començava a disparar de qualsevol manera, sostenint la metralleta a l'alçada del maluc, reia d'una manera horrible i buidava el carregador a l'atzar, una ràfega a la dreta i una altra a l'esquerra, després dues, després tres, com una criatura que ressegueix el dibuix de l'empedrat segons una misteriosa topografia interior. Em vaig acostar a ella i vaig sacsejar-lo, però continuava rient i disparatn just davant meu, li vaig arrencar la metralleta de les mans i el vaig bufetejar, i vaig enviar-lo després a reunir-se amb els homes encarregats de recarregar [...]. A prop meu portaven un altre grup: la meva mirada es va creuar amb la d'una noia molt bonica, gairebé despullada, però molt elegant, serena , amb els ulls plens d'una immensa tristesa. Me'n vaig allunya. Quan vaig tornar, encara era viva, mig girada de cara amunt, una bala li havia sortit per sota d'un pit i panteixava, petrificada, els seus bonics llavis tremolaven i volien formar una paraula, em mirava fixament amb els seus ullasso sorpresos, incrèduls, uns ulls d'ocell ferit, i aquella mirada em va travessar el ventre i va ser com si fes brollar un raig de serradures, jo era un vulgar ninot i no sentir res, i al mateix temps desitava de tot cor inclinar-me cap a ella i netejar-li la terra i la suor que se li barrejaven sobre el front, acariciar-li la galta i dir-li que no passava res, que tot aniria bé, però en comptes d'això vaig disparar-li convulsivament una bala al cap, la qual cosa, al capdavall, venia a ser el mateix, per a ella en tot cas si no era per a mi, perquè jo davant la idea d'aquell insensat aiguabarreig humà em sentia envaït d'una ràbia immensa, desmesurada, continuava diparant-ki i el cap li havia esclatat com una fruita madura, aleshores el meu braç es va separar de mi i va anar pel barranc disparant a tort i a dret, i jo li corria al darrere, fent-li senyals amb l'altre brç perquè m'esperés, però ell no volia, es burlava de mi i disparava contra els ferits tot sol, sense mi, finalment, sense alè, em vaig aturar i em vaig posar a plorar.» (pàg 154 -156)

«Si alguna cosa demostren les terribles matances de l'Est és, paradoxalment, l'esgarrifosa, la inalterable solidaritat de la humanitat. Per molt embrutut, per molt acostumat que hi estigués, cap dels nostres soldats no podia matar una dona jueva sense pensar en la seva dona, la seva germana o la seva mare, no podia matar un nen jueu sense veure els seus propis fills davant d'ell a al fossa. Les seves reaccions, la seva violència, el seu alcoholisme, les depressions nervioses, els suïcidies, la meva pròpia tristesa, tot aixo demostrava que l'altre existeix, existeix en qualitat d'altre, en tant que humà, i que cap voluntat, cap ideologia, cap quantitat d'estupidesa i d'alcohol no pot trencar aquest vincle, tènue però indestructible. Això és un fet, i no una opinió.» (pàg. 177)

Veinte años y un dia


Suggerent novel·la de Jorge Semprún que abarca l'amor, l'erotisme, la guerra i les seves misèries amb una narració fluïda sota un pretext popular: la investigació del motiu de la commemoració d'un fet de guerra i la història de la família rica que la propicia. Mercedes Pombo, la vídua, és el personatge central a investigar per part de dos personatges curiosament oposats, un hispanista nord-americà que estudia la guerra civil i un policia que continua ofuscat perseguint les joventuts comunistes, i les versions sobre la seva vida se succeeixen i complementen a ritme de ploma i narració popular on destaca sobretot la versió de la Satur, la criada de la família. Les reflexions sobre la pròpia literatura i la relació entre el narrador i escriptor són un misteri perquè l'escriptor ens vol implicar en la història fent-nos-en partíceps i s'escuda darrere el narrador o darrere el mateix fet d'escriure. Les imatges i les històries sobre la mateixa família se succeeixen unes a les altres, com en un bloc de notes d'un escriptor que encara no hi ha posat ordre, cap ordre lògic. Els comentaris del narrador i/o escriptor aporten realitat i sensació d'immediatesa a la història narrada. El narrador hi insisteix: ho ha vist i ens ho explica confidencialment en una confessió íntima com és l'escriptura i al mateix temps l'escriptor se'ns distancia jugant amb els seus personatges i criticant-los-hi la falta de memòria o de fidelitat als fets.
Tot plegat fa del llibre una mescla deliciosa de ficció i realitat o aparença de realitat dins de la ficció que és la novel·la en si.

dijous, 28 d’agost del 2008

El amor en los tiempos del cólera


Novel·la on l'autor narra el triomf de l'amor per sobre de tot amb una prosa contínua plena de realisme màgic, encara que molt menys del que ens té acostumat García Márquez en altres novel·les; sorprenentment poc circular, la història flueix cronològicament quasi bé tot i que sembla que l'autor no pot evitar utilitzar les habituals premonicions i avançaments d'esdeveniments i tot envoltat del també habitual aire mític del tròpic. La història és relativament senzilla: Florentino s'enamora de Fermina però ella no es troba al seu abast socialment. El pretendent tampoc és del gust del pare de la noia, per tant, es tracta d'un amor impossible de realitzar però ell no es rendeix i continua enamorat d'ella encara que ella es casa amb el metge Juvenal Urbino. Pretén esperar-la per sempre continuant verge i l'espera però pel camí descobreix la seva sexualitat, una sexualitat que resultarà desenfrenada. L'ambient mític envolta també aquest descobriment com tots els altres i la narració flueix al ritme de la prosa de Márquez: com un riu que sempre avança i les seves aigües sempre t'envolten encara que a vegades sembla que no es mogui de lloc.


dilluns, 11 d’agost del 2008

Crònica desacomplexada d'unes colònies I

Arribes, te’n vas, invisible en el mar dels anys… nens carregats d’il·lusió ofegats sota el pes de les motxilles: ordenades per un dia encara que acabaran amb la roba barrejada inevitablement sinó és que algunes mudes es queden sense utilitzar i altres viuen enganxades al cos del seu propietari fins a la fi dels temps a no sé que algun monitor s’adoni, com seria d’esperar, que el jersei vermell del nen no és que sigui de topos precisament. Comences fent músculs agafant la teva maleta i la dels altres, carregada fins al capdamunt i amb energia que acabes de començar i no tens altre remei, ja no hi ha marxa enrere: en aquest punt sempre maleeixes els pares que han posat roba per tot un mes a la bossa del nen i encara han hagut de fer mans i mànigues per encabir-hi el maleït sac, que només és una setmana! Renoi! I només de pensar en la roba que portaran les nenes: faldilletes i samarretetes sense mànigues per pintar amb tèmpres... sí senyor!

No et sembla que comencen les colònies fins que no comences a jugar i a cridar. Al joc dels globus algú et peta el teu i li vols tornar la jugada i el persegueixes i comença una competició per veure qui és més tot: si la moni pesada o el nen «vacilón-xulopiscines» que t’ha tocat com per art de màgia al teu grup perquè puguis jugar a posar-lo a lloc i has fet inevitablement el «teu» nen (de forma políticament correcta has de dir «un» dels teus nens no fos cas que se’t veiés el llautó, encara que el nen de seguida l’ha vist el teu llautó i ara has de lluitar contra la teva pròpia voluntat perquè no et prengui massa el pèl). Jugues, crides, cantes… no pares en tot el dia. Et disfresses (sí mira, aquest any d’extraterrestre… només et faltaven els tres ulls!), reculls jocs i joguines, jugues, rius, no pares en tot el dia. Arriba la nit i, per fi, pots parlar amb gent adulta, descarregar tensions de nens hiperactius. Critiques i insultes però en el fons estàs obert a estimar (ni que sigui només durant una setmana) aquell niu de criatures que et miren i t’observen i t’analitzen i et busquen sempre… per provar-te, per jugar, per ser alguna cosa més que un nen més als teus ulls.

T’han tocat els grans (que són petits encara), els nens de tretze anys, preadolescents amb les hormones revolucionades però, per sort nostra i desgràcia seva, no tenen cap nena de la seva edat per impressionar i es mostren dòcils i juganers com el que són: nens grandets amb ganes de divertir-se jugant a bestialitats i marranadetes: jugues a Muntanya! (amuntegar-se damunt d’algú com en els teus temps, hi ha jocs que no caduquen mai!), jugues a emprenyar directament (no té gaires secrets aquest), jugues a córrer, a fer carreres, a fer pulsos… (les marranadetes les deixes per ells sols que no et necessiten per fer competició de gasos..., ni ganes…). Tornes a treure l’infant que portaves dins (amagadet però esperant la millor ocasió per deixar-se mostrar una mica). Resulta que dóna la casualitat que t’assembles, després d’una profunda anàlisi de dos dels teus nens, a algú que coneixen de la seva edat i te n’alegres perquè que et busquin o trobin semblances vol dir que els has caigut bé i que s’han fixat en tu i que entres dins el seu grup també i entre una cosa i l’altra aprens vocabulari preadolescent nou (ja se sap que aquest va canviant a cada generació no fos cas que el germà gran arribés a entendre el que parlo!). Es veu que ara deu estar de moda utilitzar sigles per tot: MAPS (mejor amigo para siempre), CP1T (conocido por un tiempo), SMAPS (super mejor amigo para siempre)… i així fins que te’n cansis. Saps de sobres que com a molt formaràs part del segon grup però decideixes intentar treure el millor de tu perquè com a mínim et recordin. Jugues a picar-te amb ells com una nena de tretze anys, rius i et diverteixes com una adolescent.

-Jo vaig més ràpid!

-Sí, segur, segur. Vinga, a veure si em superes…

-Bah!, superar-te a tu! Això és facilíssim! Vinga, comença!

Guanyes i perds per mantenir l’emoció (sí, segur…) i la competició continua tot el dia, per qualsevol cosa: menjar ràpid, córrer, escriure, cantar… qualsevol excusa és bona per picar-te amb el «nen».

Matí, tarda, nit, vespre: totes les hores et semblen igualment intenses i plenes d’activitat encara que al matí van adormits i a la nit revolucionats. Descobreixes el plaer de donar una ordre i que una munió de nens et segueixin sense discutir-la quasi bé, com ovelletes d’un ramat que només has de vigilar que no se’t desmadrin i que cap «llop maligne» els revolucioni ni els alteri més del compte però tampoc els vols paradets que vols que disfrutin (com sempre contradient-nos a cada moment: volem que estiguin quiets o no?) Tot el dia envoltat de criatures, i arriba a la nit i et desfogues parlant... d’ells, dels nens, és clar. 20 hores sense descans: només el cafè et manté desperta i activa anhelant una nova dosi quan et comencen a pesar els ulls (si en el fons vas dopada... donant un bon exemple als infants, sí senyor!).

dilluns, 28 de juliol del 2008

Loneliness

I don't even know if he still thinks of me
Once he got onboard that unforgiving train
I imagine that he whiled away the time
Through the cold gray morning and the city rain

Thinking of somebody else who'll run to him
Who'll ask him did you miss me, maybe now and then
Laughing he'll say well he met this funny girl
But just a summer think he won't see her again

Oh God I hope I'm wrong
But I'm not feeling very strong
I've been so up and down so sad
So happy, feeling good and bad
I'm young I'm old I laugh I cry

I tell the truth but that's a lie
I've been so in and out so wild
So well behaved so pure defiled oh solitudine
That word I hate to say

And no I was not crazy to do what we did
I even wish I'd been a bit more crazy still
And kept a little more of him to see me through
He loved me all he could I never had my fill

And then I'm back inside my room he knows so well
I feel again the way he moved I take it slow
I talk to him and he becomes a part of me
And then I know he'll never let the summer go

Oh God I hope I'm right
I won't give in without a fight
And I can take the words they throw
At me for none of them could know

That we had something very few
Will ever find their whole life through
I wouldn't change a single day
Although the price I have to pay is solitudine

The loneliness is tearing me apart
It tears me up it pull me down and then
It wraps around my heart oh solitudine
Does he remember all he said to me
I've been so up and down so sad
So happy feeling good and bad

I'm young I'm old I laugh I cry
I tell the truth but that's a lie
I've been so in and out so wild
So well behaved so pure defiled oh solitudine

Does he remember all he said to me
And I can take the words they throw
At me for none of them could know

That we had something very few
Will ever find their whole life through
I wouldn't change single day
Although the price I have to pay is solitudine
The loneliness is tearing me apart, it tears me up
It pulls me down and then it wraps around my heart
Does he remember all he said to me?

Laura Pausini

Després d'un cap de setmana un pèl depriment aquesta és una cançó que em ve al cap... per què en aquests moments em sento sola? No ho sé... però el cap de setmana no ha ajudat a eliminar aquesta sensació sinó el contrari... és depriment sentir-se sol quan estàs envoltat de gent.
Bé, aquí deixo la cançó doncs.

dijous, 17 de juliol del 2008

Avui fa un any...

Era la tarda del dia 15 quan em vaig començar a trobar malament. Ja feia dies que em feia mal la panxa però una cosa suau i indescriptible: una sèrie d'indigestions, per exemple. Però aquell dia el dolor va créixer exponencialment. Havia d'anar cap a casa per preparar la motxil·la per anar de colònies i això volia fer però ma mare no em va deixar anar sola amb el cotxe perquè havia vomitat i sort d'això perquè a mig camí vaig haver de tornar a parar per vomitar. Quan vaig arribar a casa encara volia fer-me la maleta, no volia pas deixar plantats els meus companys! Però no tenia esma per acotxar-me ni per fer res, al mínim esforç em feia mal la panxa. Vaig anar a urgències del cap i el metge em va tocar una mica la panxa i em va dir que podia ser una apendicitis, que si em feia més mal anés a Urgències. No sé pas què va fer l'home o què va tocar però només sortir del metge i intentar caminar el mal va augmentar. Se'm removia l'estómac i se'm recargolava. No podia caminar recta de cap manera. Anava tota corbada. En arribar a casa em vaig estirar al llit però el mal no em passava. Vam decidir anar a urgències perquè no parava de fer-me mal i el meu pare conduïa ràpid però a mi em semblava que anava molt lent perquè no arribàvem mai i cada cop que feia una curva veia les estrelles.
Vam arribar a l'hospital, a urgències, a dos quarts de 10 i no ens van atendre fins a quarts de 12 o les 12. A mi el mal intens ja m'havia passat, ja no em feia tan mal. Però tenia tota la zona adolorida i quasi que no em podia mantenir en peu. Quina va ser la meva sorpresa quan el metge ens va dir (a la meva mare i a mi) que per un mal de regla no calia que anéssim a Urgències. Li vaig contestar que em coneixia prou bé el meu cos per saber quan havia de venir a Urgències i quan no. Va decidir fer-me una radiografia i em vaig passar tota la nit a Urgències: llit estret, llum oberta, crits constants... No podia dormir perquè em feia mal. Em despertava cada un o dos minuts i si no vaig mirar el rellotge més de cincuanta vegades en sis o set hores no el vaig mirar gens. No hi havia manera d'adormir-se. Quan sembla que agafes el son en aquell incòmode llit d'urgències et porten una veïna d'habitació histèrica-depressiva que s'ha intentat suicidar i no para de gemegar com si s'acabés el món. Crits i xiscles que se't claven al cervell i no els pots eliminar i després a través de les cortines mal ajustades i la llum il·luminadora veus un home ple de sang i amb el braç mig caigut que l'han tret d'un accident de cotxe... Tanques els ulls però no dorms. A més a més, els metges en pràctiques et prenen com a conillet d'índies i et pregunten si et fa mal aquí o allà quan tu ja no saps ni què et fa mal i ja et fa mal tot. «No pot ser una apendicitis perquè també li fa mal el costat esquerre i no té febre» «Però el dolor li ha començat al costat dret i a més el té dur...» Et sents com una rata de laboratori i a sobre et diuen que no et donaran calmants per saber si és apendicitis o no i després apareix la infermera amb una ració de calmants per la poca febre que tens i qui és qui li diu que s'equivoca amb el mal i el cansament que arrossegues... Nit blanca. Al matí no tenen llits per a tu i encara et passes unes quantes hores més en aquell llit de mala mort i et fan una ecogràfia i no sé què més. Els celadors arrosseguen el teu llit amb una delicadesa que enamora, a cada cantonada els sotracs t'acaben de despertar si havies aconseguit dormir. Sents converses alienes com la de la infermera i la celadora que es veu que és l'aniversari d'alguna companya i encara no li han comprat res, clar com si ella fos la primera en regalar cosetes per l'aniversari... Celadors que es turnen però mantenen la mateixa queixa: massa feina, massa feina i mentrestant et porten veloçment i amb poca cura cap a l'altra prova.
Sembla que per fi tenen un llit disponible... però no durarà gaire perquè és a traumatologia i a tu no et toca aquesta zona... Llàstima és la zona arreglada de l'hospital (tu ja t'havies fet il·lusions). Un parell d'horetes en un llit còmode, temps suficient per començar a conèixer la teva companya d'habitació (quin remei, alguna cosa has de fer en un hosptial a més a més de lamentar-te) i toca tornar a canviar. Em porten a la part vella de l'hospital, en una habitació amb dos llits i quatre cadires i un lavabo minúscul. Per entrar la camilla el celador ha de treure totes les cadires... (tan gran que era l'altra). No serveix de res lamentar-se i toca resignar-se. Després d'altres proves inútils per fi coneixo el meu cirurgià que em diu que ens esperarem fins a demà per decidir. Per fi algú que sembla competent, penso. Primera nit en el meu llit, més còmode que el d'urgències. Llàstima que m'hagi vingut lo de cada mes i tingui feinades per aixecar-me i anar al lavabo amb el dolor, la via al braç amb el suero i la precisosa bata d'hospital que de tan tancada i íntima és una meravella (Sort que ma mare me'n compra una, no anava preparada per a Urgències, jo). A la nit, després de rebre missatges de suport dels amics i família penso en els meus companys de colònies fent disfrutar els nens mentre jo soc a l'hospital intentant dormir i no pensar en el mal de panxa... L'endemà, 17 de juliol, per fi aclareixo alguna cosa, el cirurgià, tot i no estar al 100 % segur que sigui una apendicitis decideix operar i treure... el que sigui... L'home em dóna una certa seguretat, sembla avesat al que diu. Toca firmar papers de consentiment i apa, ara correm-hi tots a netejar-nos les zones íntimes amb dos segons (ja em diràs... segur que t'ho toquen tot...) i corre que ja t'esperen. El celador, amb la mateixa delicadesa de sempre em porta a la sala d'operacions i amb la mateixa delicadesa que de costum m'agafen entre dos o tres i em sacsegen l'esquena a sobre del llit d'operacions. Arriba l'anestesista, quatre preguntes de rigor, firmo papers amb mà tremolosa (ni me'ls he llegit però si és el que toca...) i au, rodonetes per tot el cos, blanc de les llums, cara de l'anestesista, olor marejadora, paraules borroses, sala borrossa i bona nit... Em desperto marejada mentre el celador em porta a una sala més gran, blanca i brillant, plena de camilles. Passen uns segons que semblen eterns... algú em va tocant i mirant els ulls de tant en tant, no puc parlar tot i que tinc les paraules a la punta de la llengua. Sento homes vestits de blanc lamentar-se per la mort d'algun pacient... Passa una estona més, indesxifrable en minuts per mi i em porten altre cop a l'habitació. A mig camí, quan surto de la sala blanca i brillant em trobo mons pares però encara no puc parlar-los... Em passo un dia marejada i sense tastar res. Tinc molta set però no em volen donar aigua, tinc set, molta set, però no em volen donar aigua. Ve una amiga a veure'm però quasi bé no la veig: encara estic mig adormida i miro els altres d'esma... Un dia només amb suero, un dia amb líquids i un altre amb sòlids i au, ja cap a casa. Mentrestant entre gemec i gemec, quan comences a calmar-te, et fas amiga de la teva companya d'habitació (quasi sempre pitjor que tu), en aquest cas amb un atac de pedra. I també et fas amiga dels seus visitants, quin remei... no pots pas marxar quan arriben ells i xerres per passar l'estona. Cap complicació destacable: només un habitació minúscula per a dos persones amb un lavabo que no s'empassa les anades majors (per dir-ho finament), sort que ni l'una ni l'altra teníem gaires necessitats d'aquest tipus... Ara només toca no banyar-se en tot l'estiu... Quan em treuen els dos punts veig la cicatriu: bonica per alguns i desagradable per a altres. Companya inevitable d'un viatge.

dimecres, 9 de juliol del 2008

El matí dels fets


El matí dels fets el solitari habitacle situat entre Smara i Bu Cra continuava tan inhòspit i desert com sempre. Els murs de l’edifici havien resistit diverses onades de terra i pols però potser no resistirien el cop que els tenia preparat el destí.


La Kariya s’havia alçat a l’hora de sempre. Sempre era la primera de despertar-se. Els pares encara dormien a l’habitació del costat. Des de la cambra, podia sentir els roncs omnipresents del pare i el respirar lent i anguniós de la mare. No sabia quan havia començat a odiar-los però feia temps que s’imaginava que feliç que seria sense ells.
Encara recordava quan havien arribat a la gasolinera abandonada i s’hi havien establert. El pare havia començat a taral·lejar la Traviata, com sempre que estava content; l’havia alçada en braços i li havia dit que aquella barraca seria casa seva. La seva mare, en canvi, no s’hi havia acabat de trobar mai còmoda. Un calfred li havia travessat l’espinada només d’entrar a la barraca. Les finestres enteranyinades no deixaven entrar la claror. El sol defugia el fosc habitacle. «No ens hi passarà res de bo en aquest racó de món. Més ens valdria no quedar-nos-hi». El seu marit, com sempre, no la va voler escoltar. Més li hauria valgut fer-li cas, un cop a la vida. Li feia gràcia comprovar que el cartell de Michelin, que hi havien trobat, encara es mantenia a la paret, intacte, tot i el pas dels anys. «Si la felicitat fos com aquest cartell...».
Va agafar el ferro que tenia sobre la tauleta de nit, l’havia trobat feia uns dies entre la pila de pneumàtics abandonats, i se’l va mirar detingudament. Els seus vius ulls de color verd van enfosquir-se. Sigilosament, va acostar-se a l’habitació dels seus pares taral·lejant la Traviata. Es va apropar al seu pare, va tancar els ulls i li va donar un primer cop a la panxa. L’home es va despertar però no va tenir temps de reaccionar; la Kariya va començar a colpejar-lo una vegada i una altra: sense pausa, sense mesura, amb els ulls tancats i una viva expressió de bogeria. No sentia els crits d’horror de la seva mare, no els podia sentir; la seva ment es trobava a quilòmetres de distància d’aquell habitacle pudent: grans onades li picaven els peus, la posta de sol relluïa en l’horitzó... Els ulls li ploraven sense que ho pogués evitar, sense que en sabés el perquè. Va sentir unes mans que l’agafaven pel coll i instintivament es va girar. La dona va caure als seus peus, morta, i la Kariya va deixar de sentir l’opressió que l’ofegava. Un sospir immens va ressonar per la cambra. De lluny, el trist xerric d’una porta que petava... potser pel vent... Un enigmàtic somriure il·luminava el rostre de la nena que durant uns segons eterns va continuar colpejant tot el que va trobar. Per tot arreu brillava la sang amb els primers rajos de sol que entraven per la finestra amb la persiana mig abaixada. Tot brillava: els cossos dels pares, la seva roba, el tapís que penjava de la paret, les velles cadires de fusta, el rostre del pare o el que en quedava que mantenia una intensa expressió d’incredulitat.
La Kariya va cobrir el cos del pare amb la manta del llit i el va arrossegar cap a fora. Després va arrossegar el cos de la mare i el va deixar al costat de l’altre. Els va treure la roba, plena de sang, i els va tapar amb la manta. Durant la resta del matí es va dedicar a netejar l’habitació. Va fer la bugada amb tota la roba dels seus pares i els llençols del llit. Sempre feia la bugada, cada dia des que la mare li havia dit que ja era prou gran per ajudar-la. «La roba sempre ha d’estar neta. Kariya, renta la roba!» li repetia sempre la mare. Per això els havia tret la roba i l’havia rentada, perquè seria una vergonya que la poca gent que passava per casa els veiés amb la roba bruta. «I la casa, no està bruta?» «La casa són pedres, l’important és que nosaltres estiguem nets, ho entens?» «Sí, mare». L’únic que no va netejar va ser la seva roba: sempre havia desitjat córrer lliure per la sorra i embrutar-se sense que la mare li anés al darrere recordant-li la importància de tenir la roba neta; sense que el pare la colpegés i la mirés durament quan el tremolor de les mans li feia caure el menjar a sobre o quan es despertava molla després d’haver-se amagat tremolosa dins el llit per intentar no sentir els crits de la mare; sense que el pare l’obligués a netejar els llençols cada nit que la visitava, dia sí i dia també, la despullava i l’oprimia amb tot el seu pes o l’obligava a posar-se de genolls i li posava el pardal a la boca. Els records se li amuntegaven sense ordre ni concert però un sentiment d’alleugeriment li recorria tota l’espinada: per fi, podria portar la roba com volgués... Quan va veure l’habitació neta va agafar el ferro ensangonat i el va llençar on eren els seus pares. Va agafar la nina rossa, aquella que li havia regalat el pare quan havia fet cinc anys, i es va asseure al passadís, davant de la seva habitació, i va tornar a taral·lejar la Traviata compulsivament.


En Fadim havia vist la gasolinera de lluny. Havia sentit curiositat pel munt de pneumàtics abandonats a l’esquerra i l‘havia sorprès la roba neta estesa a la terrassa voleiant amb el vent. Si no fos per la roba hauria pensat que es trobava davant d’una barraca abandonada de feia temps. Va baixar de la moto i es va acostar a l’assortidor de gasolina. A l’interior de la casa va sentir la trista veu d’una nena que cantava la Traviata. Un instintiu tremolor li va recórrer l’espinada. Va trucar a la porta i, com que ningú contestava, va entrar. La Kariya continuava asseguda en un racó, cantant, mentre es balancejava rítmicament. Les seves mans acariciaven una nina de roba mentre li anava arrencant els cabells rossos, un a un, detingudament. Ni es va girar quan va entrar en Fadim, va continuar absent amb els ulls clavats en la nina. En Fadim s’hi va apropar i va intentar parlar-li però ella no reaccionava. Arrencava els cabells de la nina una vegada i una altra sense deixar de cantar-li amb tristesa. Li va fer pena la nena, que tenia la roba bruta. S’hi va acostar una mica més i li va preguntar suaument: «On són els teus pares, maca?». La Kariya, de sobte, se’l va mirar com si l’acabés de veure. S’aixecà i va començar a caminar. En Fadim, sorprès per aquella reacció hipnòtica, la va seguir. La Kariya va sortir fora i el va portar a deu metres de la casa on es distingien dos cossos sota una manta. Es va asseure al costat dels cossos i va començar a plorar, sense mesura, sense consol.
En Fadim va observar horroritzat la massacre. Els pares de la nena, aliens al vent que començava a bufar, descansaven quietament coberts per la manta verdosa que, a poc a poc, s’havia anat enfosquint amb el contacte amb la sang. Les llàgrimes de la Kariya es diluïen ràpidament en tocar terra. Tres peus ensangonats sobresortien pels dos costats de la manta. Encara es podia distingir el rastre d’uns rajolins vermells que havien gotejat per la sorra. El boterut cap del pare, amb els ulls oberts de cara al nuvolós cel de mitja tarda, impressionava per la seva incrèdula i angoixant expressió. A un pam dels peus de l’home un enorme ferro ple de sang, mut testimoni de la massacre, apuntava al més enllà, darrere les muntanyes, reclamant una ajuda que no havia arribat.
En Fadim es mirà els cossos i es mirà la nena que continuava plorant. La seva ment no comprenia què havia pogut passar. Només podia pensar que havia de marxar perquè volia arribar al proper poblat abans que es fes fosc. El cel era clar però uns núvols s’acostaven perillosament. No volia que la tempesta de sorra que s’apropava l’atrapés enmig del desolat habitacle mig abandonat. «No podria passar una nit en aquesta barraca... amb aquesta gent... morta... al costat... no, no podria... i aquesta nena... no... no m’hi penso quedar ni un minut més». Es va anar separant dels cossos, tirant enrere amb passos insegurs. De sobte, va sentir l’opressió d’una mà suau que l’agafava amb força pel canell. Va sacsejar el braç inconscientment fins que la nena va deixar de subjectar-lo. Se’n va anar corrents a buscar la moto i va voler fugir ràpidament d’aquell terrible escenari però la Kariya el va seguir i s’hi va palplantar al davant. Se la va tornar a mirar detingudament; els cabells negres, enredats; els ulls verds, profunds, brillants; els llavis vermells, molsuts, que semblaven aturar un somriure; les mans petites i fines que subjectaven amb força la nina pel coll; la nina... amb un parell de solitaris cabells rossos enmig de la calba; la samarreta mig estripada plena de taques resseques... de taques marronoses, fosques, lletges... Després va mirar-se la casa i l’horitzó buscant senyals d’algú que hagués pogut cometre l’assassinat. Els ulls plorosos de la Kariya es van il·luminar de verd maragda quan es va esforçar per somriure. En veure el brillant i misteriós mig somriure de la nena, que li accentuava la bellesa, el cor d’en Fadim li va desmentir la raó. Sense rumiar-ho dues vegades, va agafar la Kariya, la va col·locar al seient del darrere de la moto i va seguir el seu camí. «Impossible... no!... no té cap sentit... una nena tan maca!, no... no ha mort els seus pares... seria de bojos creure-ho!… però, qui sap...? si encara no deu tenir ni quinze anys… i pensar que... no, no em pot haver passat pel cap... si només és una criatura!» La nina es va quedar abandonada al costat dels cadàvers. El vent s’emportava les últimes llàgrimes de la Kariya, que no va mirar enrere. «El mar... l’aigua als meus peus... una posta de sol sense la sorra desèrtica com a únic horitzó… qui ho pogués veure…»

El solitari habitacle situat entre Smara i Bu Cra tornava a estar abandonat. Potser una altra família s’hi aproparia i s’instal·laria alegrement a l’edifici. Una nena recolliria il·lusionada la trista nina de roba, abandonada i mig soterrada sota l’arena del desert, i es preguntaria com la seva antiga propietària l’havia pogut llençar si era tan bella tot i els pocs cabells que li quedaven. «Potser n’hi van comprar una altra de més bonica...». Potser la família notarà un calfred quan trobi els cadàvers o quan entri dins la casa humida i reclosa durant tant de temps però no ho podrà explicar i no en farà cap cas. Només ho podrien explicar els muts objectes de l’habitacle: els murs, els llençols sempre nets, l'assortidor de gasolina, la roba estesa, la nina, el ferro ensangonat... Només ells saben què va passar el matí que es van conèixer en Fadim i la Kariya.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Mort

La nit acluca els ulls de l'infant que, esgotat, s'endinsa en les profunditats del seu inconscient. No pensa què fara demà. No pensa en què aprendrà demà. Pensa en qui l'acotxarà cada nit, pensa en qui se n'anirà demà, pensa en qui... Les preguntes sense resposta se li acumulen al cervell inquiet. S'adorm i les llàgrimes es converteixen en un somriure, restes de records han anat a poblar els racons de la seva imaginació nocturna. Una riallada... una mà, que ha aparegut de cop, li acarona la cara i li diu que l'estima, que l'estima molt i molt, que sempre l'estimarà i mai el deixarà... La cara del nen es contreu, les mentides desperten el cor, ja mai més innocent de dolor, i es troba sol, més sol que mai. Sol, per sempre. Plou, les gotes colpegen el vidre. A fora, la processó de familiars acomiaden el fèretre. Mort jove que han vingut a plorar desconeguts en vida: desconeguts en mort. La dona toca la caixa, se n'acomiada com si fos el marit acariciant-ne la suavitat de fusta lacada. Pensa en aquell dia que el va conèixer quan seia en una taula del bar, sola, i ell se li va acostar amb aquell posat d'home interessant que sabia interpretar tan bé...; en les converses surrealistes que tenien: sempre i per sempre en el seu record; en aquell dia, quan va néixer el fillet, que va plorar perquè no sabia com agafar l'infant i els ulls li brillaven com mai; en el primer viatge on les il·lusions inundaven els seus cors... Si es veiés ara! dins una capsa de fusta... ell que volia ser lliure: atrapat per la mort. Una llàgrima li recorre la galtona encesa mentre l'infant mou el cap per trobar un cantó de coixí, sec. El nen somnia en el seu pare, l'home es converteix en ombra semitransparent, fa un petó al front del nen i es va allunyant. El nen el crida, li suplica que torni, però l'ombra continua allunyant-se mentre somriu angelicalment. Com més s'allunya menys se'l distingeix però el nen sempre veu l'ombra, al lluny, en l'horitzó. Miri on miri una ombra grisa amb la cara mig difusa del pare se li apareix, lluny, cada cop més. Fins que un dia ja no el veu.
El nen ha crescut i el pare no és més que un ésser de fotografies velles i records de mare melancòlica. Ja no en recorda ni l'olor, ni les paraules. Tan sols flashos d'imatges oblidades se li apareixen metòdicament quan menys s'ho espera i l'hi perturben la claredat del dia. Hivern, primavera, estiu... tardor. Tot torna. Sempre. Fins i tot la tranquil·litat.

dissabte, 21 de juny del 2008

Nostàlgia d'un viatge

Semblava que fos ahir quan vam creuar l'Atlàntic, oi ? Aquest mar immens que atemoria els nostres avantpassat i que va conduir Colom de ser un navegant com tants altres a ocupar i presidir les nostres places amb el seu dit assenyalant l'horitzó. I vam arribar al Nou Món, com tants altres abans de nosaltres, amb la il·lusió del primer viatge juntes, amb la il·lusió de descobrir un nou món. Vam arribar a la ciutat dels gratacels, a la ciutat cosmopolita per excel·lència, a la ciutat de les pel·lícules, a la ciutat dels videojocs, a la ciutat tristament famosa també...

De tant veure-la per la televisió un es pensa que la coneix però quan hi arriba la descobreix de nou, de veritat, amb els ulls del viatjant, del que hi està de pas i ho vol veure tot i s'empassa totes les noves sensacions, tots els nous esdeveniments sorprenent-se a cada passa però sense temps d'assimilar-ho. Un hi arriba amb la il·lusió de deixar-se soprendre pels encants que hi pot trobar; per la immensitat de la ciutat; per la grandesa o petitesa d'un racó desconegut encara que vist múltiples vegades per la pantalla; per luxe d'una botiga de Channel a l'avinguda Madison, per la utilitat i grandesa de l'Apple Store de la 5ena avinguda; per la multiculturalitat dels seus habitants; pels taxis i autobusos grocs (ja ho sabíem però sempre fa gràcia, no?); per les xemeneies que surten de les clavagueres (aquelles plenes de cocodrils segons la llegenda urbana); per l'estúpida i innecessària -però sorprenentment espectacular- il·luminària de Times Square; per la musicalitat de Broadway; per la grandesa dels gratacels i el contrast amb els intents arquitectònics d'imitar l'estil clàssic o neclàssic europeu; pel buit que representen dos gratacels inexistents i, sobretot, per l'omnipresència de Central Park.

Central Park va ser un dels llocs que em va agradar més, encara penso a vegades, nostàlgicament, com m'agradaria perdre-m'hi.... Seure a la gespa i relaxar-te després de passejar per les avingudes de Manhattan. Seure a la gespa i gaudir d'una estona de silenci observant els arbres alts que només et permeten veure la silueta dels edificis a banda i banda. Passejar per dins el parc és un luxe dels novayorkins que hauríem de saber apropar a les nostres ciutats...

Un gran viatge, sí senyor, sobretot perquè el vaig fer acompanyada d'una gran amiga. Va ser el primer viatge... però no serà l'últim ;), ni de bon tros... o això espero!